Benvolguts,
A mida que a Catalunya els diaris i televisions van
prescindint de la por i van incrementant les explicacions sobre el franquisme i
la seva íntima relació amb la judicatura, a Espanya no volen adonar-se del “franquisme sociològic” que amara tot el
poble espanyol, dels peons als jutges, i continuen amagant les garrotades franquistes de l’1-O!
En l’article d’en Carod-Rovira de títol “El circ judicial” i de subtítol "El franquisme, tan present i tan viu a la
societat espanyola, ha deixat una herència abundosa en l’estament judicial",
s’explica aquest capteniment franquista dels espanyols i sobretot de l’estament
judicial. Un dels paràgrafs més significatius és aquest: El
franquisme, tan present i tan viu a la societat espanyola, ha deixat una
herència abundosa en l’estament judicial. La
magistrada Mariscal de Gante, la mateixa que ha condemnat Artur Mas i tres
membres del seu govern, havia estat ministre
de Justícia amb Aznar, el seu pare era jutge del franquista Tribunal de Orden
Público i el seu germà és el comissari de policia que, recentment, ha invitat el
torturador franquista Billy el Niño a una recepció oficial en una comissaria.
Sembla que se’n fotin o, més ben dit, se’n foten!
En Jofre Llombart en un article d’abans d’ahir de títol “El
bus i la convivència”, va presentar el concepte de "Terrorisme judicial" que és el fruit
d'una fiscalia i justícia franquista, feixista totalitària, on la justícia és
inexistent, imposant delictes imaginaris als que no pensen com ells.
Vegem l’article d’en
Carod:
"El franquisme, tan
present i tan viu a la societat espanyola, ha deixat una herència abundosa en
l’estament judicial"
24/11/2018
Sento
per la ràdio que el 43% dels jutges i fiscals que treballen a
Catalunya han fet vaga, aquesta setmana. Es tracta d’una xifra notablement
inferior al 60% dels que n’han fet a la resta de
l’estat. I penso que disset punts de diferència, en el percentatge, són molts
punts.
Em
demano, llavors, quin deu ser el perfil ideològic dels magistrats, jutges i fiscals destinats a Catalunya, bo
i recordant l’encara baix índex de catalans que han fet l’opció professional de
la carrera judicial.
El paper de jutges-polítics tan ben interpretat per una colla de magistrats i
fiscals, situats a les altures del poder judicial, no hauria de fer-nos oblidar
que n’hi ha pel cap baix la meitat dels que tenen la mateixa professió que, ras
i curt, exerceixen la professió per a la qual es van formar: jutges. I són,
precisament, aquestes les persones que van fer l’aturada i van plantar-se
davant dels diferents jutjats i institucions judicials. Ja fa temps, TV3 va fer un reportatge molt detallat de
les condicions en què havien de dur a terme la seva tasca, condicions que
deixaven al descobert un dèficit enorme, històric, de recursos, mitjans i
personal. Expedients
amuntegats que presagien retards inconcebibles, despatxos sense ventilació, ni
calefacció, escassetat de personal, dependències en edificis en un estat
lamentable, etc. I són aquests jutges els que
han de fer front a la realitat de cada dia, lluny del focus mediàtic del
conflicte polític.
El franquisme, tan present i tan viu a la societat
espanyola, ha deixat una herència abundosa en l’estament judicial.
La magistrada Mariscal de Gante, la mateixa que ha condemnat Artur Mas i tres
membres del seu govern, havia estat ministre de Justícia amb
Aznar, el seu pare era
jutge del franquista Tribunal de Orden Público i
el seu germà és el comissari de policia que,
recentment, ha invitat el torturador franquista Billy el Niño a una recepció
oficial en una comissaria.
Aquesta escala de valors és prou
representativa de l’escassa cultura democràtica d’elements tan representatius
de l’estat com ara el judicial o el policial.
Si ja hem vist una justícia venjativa amb els
polítics catalans -i el que ens espera encara per veure-,
l’espectacle del Tribunal Suprem amb
el tema de les hipoteques ha
estat un escàndol majúscul. Constatar com l’òrgan
que haurà de jutjar els polítics catalans és el mateix que protagonitza
aquestes pràctiques tan barroeres, de tan poc nivell, de tan poca serietat i
tan sotmeses al poder financer és enormement preocupant. No
ho és menys el darrer episodi a l’entorn de la futura presidència del mateix Suprem.
Per cert, suprem en què? L’espectacle denigrant
de fer públic el nom del futur president, abans de conèixer la identitat dels
20 vocals que figura que hauran de votar-lo, és una veritable vergonya. Aquesta
potineria política tan habitual per la zona alta del poder judicial és impropi
d’un estat amb cultura democràtica. És
lògic, doncs, que el Grup d’Estats Contra la Corrupció (Greco) acabi de
tornar a criticar Espanya per la manca
d’independència judicial i que
aquest estat, al qual encara pertanyem la majoria de catalans, figuri en el
lloc 25 dels 28 estats de la Unió Europea, a la cua, per tant, de la independència judicial en
relació a altres poders. Fins i tot un
centenar llarg de catedràtics de dret espanyols han hagut der sortir al pas
dels delictes inventats que acusen, falsament, de rebel·lió i sedició els
líders independentistes. Avesats a controlar
la justícia, sense manies, per davant, ara
no se’ls arronsa el melic a l’hora d’afirmar que
la controlaran per darrere, en whatsapp sincer atribuït inicialment
al senador Cosidó -ex Director General de la policia en plena “operació
Catalunya”, el 2011-2016-, però, segons altres fonts, d’autoria adjudicada ni més ni menys que a Rafael Catalá,
darrer ministre de Justícia del PP.
Uffff,
alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca, va escriure Shakeaspeare. No devia
conèixer Espanya...
Josep-Lluís Carod-Rovira
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada