En Josep Casulleras, redactor en cap de Vilaweb i constant fornidor d’articles polítics que en el Bloc comentem ha presentat un llibre, de lectura obligada, sobre La batalla de l’exili. Ahir varen fer una presentació al teatre xxxx amb en Vicent Partal i l’Aamer Anwar i tot seguit els mateixos personatges han estat presents al Més324 del vespre. Aquí hi podem visionar el tall del més324:
Al teatre i a l’entrevista es pot veure la ressenya de l’extraordinaria
història de la lluita dels catalans contra el Terrorisme
Judicial de l’Estat espanyol.
I aquí podem veure l’entrevista que li fa la periodista i fundadora
de Vilaweb Assumpció Maresma:
Vegem-la:
Entrevista a Josep Casulleras Nualart, cap de redacció de VilaWeb, que
acaba de publicar 'La batalla de l'exili', un llibre sobre l'estratègia dels
advocats dels exiliats polítics
18/11/2018 21:50
Coberta de ‘La batalla de l’exili’ de Josep Casulleras
Josep
Casulleras Nualart (Terrassa, 1981) acaba de publicar el llibre La batalla de l’exili, editat per Ara
Llibres, on s’explica la complexitat del front jurídic exterior. Ho fa amb la metodologia
del periodisme d’investigació i amb el ritme d’una crònica d’intriga i enjòlit.
El llibre enganxa pel que explica i per la manera com és escrit. Retrata amb detall
l’estratègia que ha empès la justícia espanyola contra les cordes.
Té pròleg de Jaume Alonso-Cuevillas i epíleg d’Aamer Anwar. Tota una
garantia. Però el llibre també és avalat per la seva trajectòria periodística,
basada en el rigor i l’honestedat, al capdavant de VilaWeb, on d’ençà de l’any 2007
fa de cap de redacció. Casulleras és un dels periodistes que sap més de
periodisme digital d’aquest país. Del periodisme, que, amb l’adjectiu ‘digital’,
no ha perdut cap dels valors de la professió i que, en canvi, ha aprofitat la
tecnologia per fer-lo més eficient. Per ell, la immediatesa i la profunditat no
són antagòniques.
—S’ha parlat molt de l’exili. Què ens descobriu al
llibre La batalla de l’exili?
—De l’exili, se n’ha parlat molt, però no se’n saben pas tantes coses. Hi ha bàsicament dos fronts, el polític i el judicial, i és sobretot d’aquest darrer que m’ocupo en aquest llibre, de la batalla judicial que es lliura primer a Bèlgica, i després a Alemanya, a Escòcia i a Suïssa. Quan el tribunal de Slesvig-Holstein va tancar la porta a extradir Puigdemont per rebel·lió a Espanya vaig veure clar de seguida que allò era un punt i a part, que es tancava un episodi d’aquesta època de resistència i de combat contra la repressió política que s’obria ara fa un any. I he volgut explicar aquest episodi, fer-lo entenedor, transmetre fins a quin punt en aquests països la justícia espanyola s’ha posat en evidència i com li han fet veure, de maneres diferents, que no l’ajudarien a aplicar un càstig polític com el que pretenia. I també he volgut explicar qui són aquests advocats, quina història tenen darrere, com i per què s’arriben a involucrar tant, professionalment i personal, en aquesta causa.
—De l’exili, se n’ha parlat molt, però no se’n saben pas tantes coses. Hi ha bàsicament dos fronts, el polític i el judicial, i és sobretot d’aquest darrer que m’ocupo en aquest llibre, de la batalla judicial que es lliura primer a Bèlgica, i després a Alemanya, a Escòcia i a Suïssa. Quan el tribunal de Slesvig-Holstein va tancar la porta a extradir Puigdemont per rebel·lió a Espanya vaig veure clar de seguida que allò era un punt i a part, que es tancava un episodi d’aquesta època de resistència i de combat contra la repressió política que s’obria ara fa un any. I he volgut explicar aquest episodi, fer-lo entenedor, transmetre fins a quin punt en aquests països la justícia espanyola s’ha posat en evidència i com li han fet veure, de maneres diferents, que no l’ajudarien a aplicar un càstig polític com el que pretenia. I també he volgut explicar qui són aquests advocats, quina història tenen darrere, com i per què s’arriben a involucrar tant, professionalment i personal, en aquesta causa.
—Fent el llibre heu tingut més sorpreses que no us esperàveu?
—Per començar, l’enorme quantitat d’advocats que han format part dels equips de defensa dels exiliats. No era conscient que tanta gent hagués treballat durant aquests mesos per contenir a Europa l’afany venjatiu de la justícia espanyola. I sobre això m’ha sorprès una cosa: recordo que durant els primers mesos de l’exili vaig pensar que era sorprenent que advocats de tant prestigi internacional com l’alemany Wolfgang Schomburg, l’escocès Aamer Anwar, el flamenc Paul Bekaert i Gonzalo Boye mateix, per posar-ne uns quants exemples, assumissin la defensa dels exiliats. Però, havent-hi parlat i havent llegit entrevistes que els han anat fent a diversos diaris europeus, m’he adonat que són ells que se senten orgullosos de portar un cas com aquest; de poder ser els representants legals d’uns polítics que s’han exiliat d’un estat de la UE perquè els vulnera els drets fonamentals, de ser part d’un procés judicial amb ressò a tot el món. Per a alguns és la culminació d’una trajectòria professional de dècades.
—Per començar, l’enorme quantitat d’advocats que han format part dels equips de defensa dels exiliats. No era conscient que tanta gent hagués treballat durant aquests mesos per contenir a Europa l’afany venjatiu de la justícia espanyola. I sobre això m’ha sorprès una cosa: recordo que durant els primers mesos de l’exili vaig pensar que era sorprenent que advocats de tant prestigi internacional com l’alemany Wolfgang Schomburg, l’escocès Aamer Anwar, el flamenc Paul Bekaert i Gonzalo Boye mateix, per posar-ne uns quants exemples, assumissin la defensa dels exiliats. Però, havent-hi parlat i havent llegit entrevistes que els han anat fent a diversos diaris europeus, m’he adonat que són ells que se senten orgullosos de portar un cas com aquest; de poder ser els representants legals d’uns polítics que s’han exiliat d’un estat de la UE perquè els vulnera els drets fonamentals, de ser part d’un procés judicial amb ressò a tot el món. Per a alguns és la culminació d’una trajectòria professional de dècades.
—Fins a quin punt que aquests advocats assumeixin la
defensa no és ja una impugnació de les euroordres? Dieu que quan la policia
alemanya sap que Wolfgang Schomburg és l’advocat de Puigdemont, dos minuts després
de ser detingut, s’empassen saliva.
—És que Schomburg és tota una autoritat a Alemanya. Els juristes més prestigiosos del país li van arribar a dedicar un llibre de tribut. Es va dissenyar una estratègia, una teranyina de contactes entre advocats, que feia que a cada país tinguessin a punt les primeres espases per si hi calia d’actuar. I és això que va passar a Alemanya. Una trucada de Boye ho activava tot.
—És que Schomburg és tota una autoritat a Alemanya. Els juristes més prestigiosos del país li van arribar a dedicar un llibre de tribut. Es va dissenyar una estratègia, una teranyina de contactes entre advocats, que feia que a cada país tinguessin a punt les primeres espases per si hi calia d’actuar. I és això que va passar a Alemanya. Una trucada de Boye ho activava tot.
—Alguns advocats s’hi involucraran
molt més enllà de la defensa jurídica. El cas d’Aamer Anwar és paradigmàtic.
Per què ho fan?—Perquè és una persecució política. I això ho determina tot, començant per l’estratègia de defensa. Els advocats dels presos ho saben prou bé: ja pots fer la millor defensa tècnica durant la fase d’instrucció, que allò que fa que romanguin tancats un any després és la voluntat política de càstig. Aamer Anwar és qui ho explica d’una manera més clara: la defensa de Clara Ponsatí no podia acabar a la sala de vistes del tribunal escocès; havia d’anar més enllà, la batalla s’havia de lliurar a les manifestacions, a les sales de conferències, als platós de televisió. Ell ha fet això: ocupar-se de la dimensió política i mediàtica, mentre els seus col·legues QC (Queen Counsel) s’ocupaven de les qüestions tècniques davant el jutge. El combat per a guanyar l’opinió pública és fonamental, en una causa com aquesta, i ell ho té molt present. Per això alguns dels advocats fan tant discurs polític; perquè és una causa política.
—Quin va ser el moment més crític de l’exili, la primera
declaració a Bèlgica, un diumenge, quan la situació s’allargava… o els dies de
Puigdemont a la presó de Neumünster?
—El moment més crític va ser al començament de l’exili. Perquè l’Audiència espanyola anava ficant la gent a la presó, perquè el dolor de la sortida del país encara cremava molt i perquè encara no s’havien contrastat de manera efectiva els mètodes de la justícia espanyola amb els d’una altra jurisdicció europea. A Alemanya, malgrat el triomfalisme de la premsa espanyola i el desànim social i la ràbia a Catalunya, tot estava més controlat que no ens pensàvem. De fet, per a Gonzalo Boye Alemanya era la primera opció per a l’exili, però Bèlgica es va acabar imposant per unes altres raons.
—El moment més crític va ser al començament de l’exili. Perquè l’Audiència espanyola anava ficant la gent a la presó, perquè el dolor de la sortida del país encara cremava molt i perquè encara no s’havien contrastat de manera efectiva els mètodes de la justícia espanyola amb els d’una altra jurisdicció europea. A Alemanya, malgrat el triomfalisme de la premsa espanyola i el desànim social i la ràbia a Catalunya, tot estava més controlat que no ens pensàvem. De fet, per a Gonzalo Boye Alemanya era la primera opció per a l’exili, però Bèlgica es va acabar imposant per unes altres raons.
—Què és el ‘litigi estratègic’? Quin paper hi té, en la
decisió d’exiliar-se?
—El litigi estratègic és el procediment pel qual pots forçar un estat de dret, o un conjunt d’estats, a modificar el seu sistema legal perquè protegeixi uns drets fonamentals que són violats. I fer-ho utilitzant armes jurídiques, procediments judicials. És un concepte que fa servir molt Gonzalo Boye, que l’agafa del seu col·lega alemany Wolfgang Kaleck, un advocat de gran prestigi en la defensa de drets humans i que és qui va portar Boye a formar part de l’equip de defensa d’Edward Snowden. Això ho fan els advocats dels exiliats: agafar la causa judicial contra els independentistes catalans i transformar-la en un cas de litigi estratègic de dimensió europea, que vol dir que si s’arriba a guanyar aquesta batalla judicial es pot establir un precedent importantíssim per a garantir l’exercici d’un dret fonamental, com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, la simple discrepància política, el dret d’autodeterminació. Ells veuen que en aquesta sola causa hi ha en joc la defensa de tots aquests drets, no solament a Catalunya, sinó a Espanya i al conjunt d’Europa; si guanyes la batalla, pots obrir una escletxa al mur perquè les coses canviïn. Això és el litigi estratègic. Però també has de ser conscient de tot allò que es pot perdre si la perds. En el cas català hi ha en joc el respecte dels drets fonamentals dels ciutadans de tota Europa.
—El litigi estratègic és el procediment pel qual pots forçar un estat de dret, o un conjunt d’estats, a modificar el seu sistema legal perquè protegeixi uns drets fonamentals que són violats. I fer-ho utilitzant armes jurídiques, procediments judicials. És un concepte que fa servir molt Gonzalo Boye, que l’agafa del seu col·lega alemany Wolfgang Kaleck, un advocat de gran prestigi en la defensa de drets humans i que és qui va portar Boye a formar part de l’equip de defensa d’Edward Snowden. Això ho fan els advocats dels exiliats: agafar la causa judicial contra els independentistes catalans i transformar-la en un cas de litigi estratègic de dimensió europea, que vol dir que si s’arriba a guanyar aquesta batalla judicial es pot establir un precedent importantíssim per a garantir l’exercici d’un dret fonamental, com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, la simple discrepància política, el dret d’autodeterminació. Ells veuen que en aquesta sola causa hi ha en joc la defensa de tots aquests drets, no solament a Catalunya, sinó a Espanya i al conjunt d’Europa; si guanyes la batalla, pots obrir una escletxa al mur perquè les coses canviïn. Això és el litigi estratègic. Però també has de ser conscient de tot allò que es pot perdre si la perds. En el cas català hi ha en joc el respecte dels drets fonamentals dels ciutadans de tota Europa.
—Les decisions del tribunal de Slevig-Holstein i de
Bèlgica fan fer un tomb al cas i Llarena hi reacciona amb molta agror. És
concebible que un jutge com Llarena no fos conscient de les dificultats que trobaria
a l’exterior?
—Tothom ho considera inconcebible: els advocats, els fiscals d’aquests països, i diuen que fins i tot els jutges. Fixeu-vos: Llarena demana l’extradició al tribunal alemany, i com que la rebel·lió no és cap dels trenta-dos delictes pels quals l’euroordre permet que sigui automàtica, el cas s’ha de d’examinar; envia tot seguint muntanyes de folis a Alemanya intentant demostrar que hi va haver violència i rebel·lió; els jutges s’ho miren i no s’ho acaben empassant: extradició per rebel·lió denegada. Bé, doncs Llarena i el Suprem van protestar perquè havia entrat al fons de la qüestió! No té ni cap ni peus. Sí, és inconcebible; només es pot concebre entenent la mentalitat autàrquica de la cúpula judicial espanyola.
—Tothom ho considera inconcebible: els advocats, els fiscals d’aquests països, i diuen que fins i tot els jutges. Fixeu-vos: Llarena demana l’extradició al tribunal alemany, i com que la rebel·lió no és cap dels trenta-dos delictes pels quals l’euroordre permet que sigui automàtica, el cas s’ha de d’examinar; envia tot seguint muntanyes de folis a Alemanya intentant demostrar que hi va haver violència i rebel·lió; els jutges s’ho miren i no s’ho acaben empassant: extradició per rebel·lió denegada. Bé, doncs Llarena i el Suprem van protestar perquè havia entrat al fons de la qüestió! No té ni cap ni peus. Sí, és inconcebible; només es pot concebre entenent la mentalitat autàrquica de la cúpula judicial espanyola.
—No hi ha cap autocrítica al poder judicial espanyol,
malgrat les evidències, després de les sentències europees. Com diu Gonzalo
Boye ‘el món no s’acaba a la porta del Suprem’. Què significa aquesta manca
d’autocrítica i on pot portar?
—Aquesta manca d’autocrítica és heretada d’un concepte autàrquic de la justícia, d’una mentalitat franquista. ‘Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.’ Si Alemanya et diu que no, si Bèlgica et diu que no, si Suïssa et diu de manera elegant que ni ho intentis, si Escòcia deixa en llibertat Ponsatí… Si et diuen tot això, almenys podries pensar que alguna cosa has fet malament. Però no: el Suprem fa un cosa tan insòlita com atacar la justícia alemanya en una interlocutòria que havia de servir per a desestimar un recurs d’apel·lació de Jordi Sànchez contra el seu empresonament. És de bojos. Ells tenien un pla, que era castigar tota una generació de polítics i activistes independentistes pels segles dels segles tan sols un any després dels fets. I Europa s’hi interposa. Les decisions que van prenent denoten que miren de cua d’ull el Tribunal Europeu de Drets Humans, però la maquinària que han engegat és tan gran que ho arrossega tot, fins i tot la nova fiscal general de l’estat. I això els pot portar a estavellar la nau contra els espigons d’Estrasburg.
—Aquesta manca d’autocrítica és heretada d’un concepte autàrquic de la justícia, d’una mentalitat franquista. ‘Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.’ Si Alemanya et diu que no, si Bèlgica et diu que no, si Suïssa et diu de manera elegant que ni ho intentis, si Escòcia deixa en llibertat Ponsatí… Si et diuen tot això, almenys podries pensar que alguna cosa has fet malament. Però no: el Suprem fa un cosa tan insòlita com atacar la justícia alemanya en una interlocutòria que havia de servir per a desestimar un recurs d’apel·lació de Jordi Sànchez contra el seu empresonament. És de bojos. Ells tenien un pla, que era castigar tota una generació de polítics i activistes independentistes pels segles dels segles tan sols un any després dels fets. I Europa s’hi interposa. Les decisions que van prenent denoten que miren de cua d’ull el Tribunal Europeu de Drets Humans, però la maquinària que han engegat és tan gran que ho arrossega tot, fins i tot la nova fiscal general de l’estat. I això els pot portar a estavellar la nau contra els espigons d’Estrasburg.
—Alonso-Cuevillas reivindica molt la feina dels advocats
de l’interior, els que cada dia batallen contra el Suprem malgrat saber que
totes les hores de feina segurament se’n van a les escombraries o al calaix dels
tribunals espanyols. Tots els recursos han estat refusats. No es dóna prou
importància a la feina dels advocats de l’interior?
—Els advocats dels exiliats no haurien pogut aconseguir aquestes petites grans victòries judicials sense la feina i la constància dels advocats dels presos; són ells que han posat de manifest, setmana rere setmana, totes les vulneracions de drets que es cometen en aquest procediment. Després, a l’exili, la feina consisteix a posar Espanya davant el mirall europeu.
—Els advocats dels exiliats no haurien pogut aconseguir aquestes petites grans victòries judicials sense la feina i la constància dels advocats dels presos; són ells que han posat de manifest, setmana rere setmana, totes les vulneracions de drets que es cometen en aquest procediment. Després, a l’exili, la feina consisteix a posar Espanya davant el mirall europeu.
—Els advocats sempre han fet la impressió d’estar molt segurs,
però potser han tingut moments de dubte. Parlant amb ells ho heu notat o n’han
parlat?
—Hi ha hagut de tot. N’hi ha que m’han confessat que no les tenien totes quan van veure que Puigdemont era detingut a Alemanya. Alguns altres, en canvi, van tenir més confiança en tot moment que Espanya no se’n sortiria amb les extradicions. És normal que hi hagués un punt d’incertesa fins i tot entre els advocats, perquè s’entrava en un terreny de joc relativament nou. Però com també comentava algun, si més no hi havia aquesta incertesa que és pròpia d’un sistema judicial democràtic; al Tribunal Suprem espanyol no n’hi ha hagut, d’incertesa, perquè ja era tot escrit.
—Hi ha hagut de tot. N’hi ha que m’han confessat que no les tenien totes quan van veure que Puigdemont era detingut a Alemanya. Alguns altres, en canvi, van tenir més confiança en tot moment que Espanya no se’n sortiria amb les extradicions. És normal que hi hagués un punt d’incertesa fins i tot entre els advocats, perquè s’entrava en un terreny de joc relativament nou. Però com també comentava algun, si més no hi havia aquesta incertesa que és pròpia d’un sistema judicial democràtic; al Tribunal Suprem espanyol no n’hi ha hagut, d’incertesa, perquè ja era tot escrit.
—Que el tribunal alemany descartés l’acusació de
rebel·lió pot ser decisiu? Com influirà l’exili en el judici?
—Que Alemanya digués que no hi havia rebel·lió és el factor més decisiu de tota aquesta causa. Perquè ensorra tot el castell de cartes. Com es pot entendre un judici per rebel·lió a Oriol Junqueras i tots els consellers, a part Sànchez i Cuixart, si aquell que era el seu cap no pot ser jutjat per rebel·lió? I qui ho diu és el país que serveix de referència en el terreny judicial a Europa, i Europa és el nostre patró or. Javier Pérez Royo fins i tot afirma que això hauria de servir per a anul·lar el judici. I tot el que decideixin els jutges del Suprem que contravingui això serà utilitzat contra ells. Estrasburg els examina, se’ls mira amb lupa.
—Que Alemanya digués que no hi havia rebel·lió és el factor més decisiu de tota aquesta causa. Perquè ensorra tot el castell de cartes. Com es pot entendre un judici per rebel·lió a Oriol Junqueras i tots els consellers, a part Sànchez i Cuixart, si aquell que era el seu cap no pot ser jutjat per rebel·lió? I qui ho diu és el país que serveix de referència en el terreny judicial a Europa, i Europa és el nostre patró or. Javier Pérez Royo fins i tot afirma que això hauria de servir per a anul·lar el judici. I tot el que decideixin els jutges del Suprem que contravingui això serà utilitzat contra ells. Estrasburg els examina, se’ls mira amb lupa.
—És important per als periodistes poder fer un treball
més de fons com heu fet en aquest llibre?
—Sí, és clar. Però has de tenir l’oportunitat de fer-ho. En el meu cas, va ser la feina constant, dia a dia, hora a hora, que hem fet el conjunt de la redacció de VilaWeb de seguiment de la batalla judicial a l’exili que em va permetre de veure l’episodi sencer. Si després tens l’oportunitat de fer el llibre t’hi pots aturar més, reconsiderar coses, obtenir noves fonts i explicar les coses amb més coneixement de causa i perspectiva. Però la base ha estat la feina diària de tot un equip.
—Sí, és clar. Però has de tenir l’oportunitat de fer-ho. En el meu cas, va ser la feina constant, dia a dia, hora a hora, que hem fet el conjunt de la redacció de VilaWeb de seguiment de la batalla judicial a l’exili que em va permetre de veure l’episodi sencer. Si després tens l’oportunitat de fer el llibre t’hi pots aturar més, reconsiderar coses, obtenir noves fonts i explicar les coses amb més coneixement de causa i perspectiva. Però la base ha estat la feina diària de tot un equip.
—Quins moments destacaríeu dels que heu viscut com a
periodista aquests últims dos anys?
—Per sobre de tot, per l’impacte emocional, els atemptats del 17 d’agost. És la notícia que no hauria volgut escriure mai. Aquell dia va canviar tot, va començar un cicle que encara no s’ha acabat. El volum d’informació tòxica, interessada, de dades falses, de mentides, que es va començar a difondre, des de la xarxa i des de capçaleres de diaris consolidades, era immensa, t’estabornia. Aquell dia a la redacció vam haver d’aprendre a treballar amb sang freda una informació delicadíssima mentre per dins estàvem destrossats; a saber esperar, a donar valor al rigor i al respecte a les víctimes per sobre de la pressa, però al mateix temps oferint als lectors l’última hora d’allò que passava. Les setmanes i mesos posteriors tot això es va intensificar, amb la violència amb què l’estat va reprimir el referèndum, la campanya mediàtica de desprestigi contra els Mossos, la sensació d’estar vigilat mentre feies la feina, i que t’ho fessin saber venint a la redacció… Vam veure més que mai l’enorme responsabilitat que té allò que diem i com ho diem.
—Per sobre de tot, per l’impacte emocional, els atemptats del 17 d’agost. És la notícia que no hauria volgut escriure mai. Aquell dia va canviar tot, va començar un cicle que encara no s’ha acabat. El volum d’informació tòxica, interessada, de dades falses, de mentides, que es va començar a difondre, des de la xarxa i des de capçaleres de diaris consolidades, era immensa, t’estabornia. Aquell dia a la redacció vam haver d’aprendre a treballar amb sang freda una informació delicadíssima mentre per dins estàvem destrossats; a saber esperar, a donar valor al rigor i al respecte a les víctimes per sobre de la pressa, però al mateix temps oferint als lectors l’última hora d’allò que passava. Les setmanes i mesos posteriors tot això es va intensificar, amb la violència amb què l’estat va reprimir el referèndum, la campanya mediàtica de desprestigi contra els Mossos, la sensació d’estar vigilat mentre feies la feina, i que t’ho fessin saber venint a la redacció… Vam veure més que mai l’enorme responsabilitat que té allò que diem i com ho diem.
—Com ha canviat el periodisme a causa d’internet?
—El problema és que ara ho hem de gestionar tot a l’instant: passa una cosa i mentre s’esdevé ja l’has d’explicar, i fer-ho amb cura, rigor i cap fred. Però no hi podem renunciar com a periodistes, perquè si no ho farà algú altre per nosaltres. Enmig de tant de soroll, hem d’oferir claredat i fiabilitat. Aquest és el desafiament. Internet va permetre d’obrir el camp, eliminar barreres i diversificar les vies de comunicació: allà on obteníem informació i allà on la podíem fer arribar. I aquests últims temps ho hem vist més que mai. Sense internet, segurament no es pot entendre el procés d’independència, ni el 15-M, perquè la informació ja no la controlen uns pocs emissors, aquells grups mediàtics que fixen el discurs del poder i el perpetuen. Però amb les xarxes també hem vist que internet incorpora un perill, una dificultat, que és parlar només per a aquells que ja esperen que els diguis alguna cosa, i que sigui difícil d’arribar a nous públics.
—El problema és que ara ho hem de gestionar tot a l’instant: passa una cosa i mentre s’esdevé ja l’has d’explicar, i fer-ho amb cura, rigor i cap fred. Però no hi podem renunciar com a periodistes, perquè si no ho farà algú altre per nosaltres. Enmig de tant de soroll, hem d’oferir claredat i fiabilitat. Aquest és el desafiament. Internet va permetre d’obrir el camp, eliminar barreres i diversificar les vies de comunicació: allà on obteníem informació i allà on la podíem fer arribar. I aquests últims temps ho hem vist més que mai. Sense internet, segurament no es pot entendre el procés d’independència, ni el 15-M, perquè la informació ja no la controlen uns pocs emissors, aquells grups mediàtics que fixen el discurs del poder i el perpetuen. Però amb les xarxes també hem vist que internet incorpora un perill, una dificultat, que és parlar només per a aquells que ja esperen que els diguis alguna cosa, i que sigui difícil d’arribar a nous públics.
—Feu una secció que és diu ‘Tancs de
paper’, crítica amb la manipulació que fan alguns mitjans de comunicació
amb total impunitat. Quins perills té el periodisme actualment?
—Que es perdi la capacitat crítica absolutament sobre tot, o que com a periodista s’assumeixi la invenció de la realitat que fa algú interessadament i que la reprodueixi sense cap mirament. És una preocupació que em sembla que és tan vella com el periodisme, però els ritmes de la informació instantània d’avui ho afavoreixen. I tot i que, de vegades, hi pot tenir a veure la pressa, la inexperiència o la precarietat, em sembla que ara més que mai hi intervé un mecanisme més pervers. Com pot ser que una periodista que es va passar l’octubre del 2017 a Catalunya digui que no sap si hi va haver violència perquè ella no és jutgessa? Que no ho va veure? Que no ho ha d’explicar? Això ens ho hem de preguntar i no podem passar-ho per alt.
—Que es perdi la capacitat crítica absolutament sobre tot, o que com a periodista s’assumeixi la invenció de la realitat que fa algú interessadament i que la reprodueixi sense cap mirament. És una preocupació que em sembla que és tan vella com el periodisme, però els ritmes de la informació instantània d’avui ho afavoreixen. I tot i que, de vegades, hi pot tenir a veure la pressa, la inexperiència o la precarietat, em sembla que ara més que mai hi intervé un mecanisme més pervers. Com pot ser que una periodista que es va passar l’octubre del 2017 a Catalunya digui que no sap si hi va haver violència perquè ella no és jutgessa? Que no ho va veure? Que no ho ha d’explicar? Això ens ho hem de preguntar i no podem passar-ho per alt.
27/11/2018. Aamer Anwar: ‘Cal actuar abans no comenci el judici o ja
serà massa tard’.
27/11/2018. Aamer Anwar: ‘Cal actuar abans no comenci
el judici o ja serà massa tard’.
Vídeo amb les intervencions de l'advocat de Clara Ponsatí en la
presentació del llibre 'La batalla de l'exili' de Josep Casulleras
Per: Redacció
27/11/2018 07:48
En l’acte de presentació del llibre de Josep Casulleras La batalla de l’exili es va
destacar la participació de l’advocat escocès de Clara Ponsatí, Aamer Anwar.
Bon coneixedor de la realitat de Catalunya, Anwar va insistir repetidament a dir
que el problema no és solament judicial sinó que té un apartat polític, que és
la lluita per la independència del país com a manera d’evitar noves violacions
dels drets humans.
Això és com una
sentència de mort
En la primera intervenció, Josep Casulleras li demana per quina raó diu que aquest és el cas de la seva vida.
En la primera intervenció, Josep Casulleras li demana per quina raó diu que aquest és el cas de la seva vida.
Anwar comença
explicant que quan ell estudiava lleis sempre somniava poder intervenir en un
cas que fes història. Per això diu que quan va veure què passava el primer
d’octubre de l’any passat va quedar desconcertat. Esperava coses així a l’Àfrica o a l’Aràbia Saudita, però
no pas a Europa. De manera que quan li varen proposar d’assumir la defensa de
Clara Ponsati va dir de seguida que sí i va entendre tot seguit que aquella era
l’oportunitat per a canviar la història.
Perquè, diu Anwar, pensant en els principis de justícia,
llibertat i igualtat, que a ell l’havien mogut sempre quan era activista i com
a advocat, amb el temps ha après que aquestes coses no te les regalen amb una
safata en cap tribunal sinó que la gent se les guanya. L’advocat de
Ponsatí afirma que està content que no hi hagi la pena de mort, però també diu
que el va impressionar de veure que es demanaven trenta-cinc anys de presó per
a la consellera, fet que equival, diu, a una pena de mort. Per a una dona
que ha passat la vida lluitant per la seva gent, una acadèmica, que no va fer
sinó lluitar pel dret de vot, perquè els catalans poguessin reclamar els seus
drets.
Anwar aleshores fa broma
dient que Ponsatí li ho discutia, això, i afirmava que ella seria viva, però
després insisteix en el caràcter injust de la possible sentència i diu que fins
i tot un sol dia a la presó seria massa temps.
La intervenció acaba
amb l’advocat afirmant que per ella Catalunya ara és com una segona casa i això
és gràcies a la gent. I remarca que cada vegada que els polítics, que el
president, li pregunten què faria, ell respon: ‘Vosaltres teniu el poder, vosaltres teniu
l’oportunitat de canviar la història.’ I que aquest poder
resideix en el poble de Catalunya, del qual Anwar es confessa enamorat.
Contra una
persecució política cal lluitar políticament
En la segona intervenció, l’advocat de Clara Ponsatí recorda que l’any passat va ser convidat a parlar en la Universitat Catalana d’Estiu i que ell era a Barcelona, a La Rambla, quan va passar l’atac del 17A. Anwar recorda aquell moment, la impressió de pluralitat i llibertat que li oferia Barcelona i explica el moment concret quan el seu fill li va demanar que volia una gorra del Barça i tot d’una es va trobar enmig de l’atemptat. Va córrer i es va trobar quan es va aturar amb una mare que acabava de perdre el seu fill.
En la segona intervenció, l’advocat de Clara Ponsatí recorda que l’any passat va ser convidat a parlar en la Universitat Catalana d’Estiu i que ell era a Barcelona, a La Rambla, quan va passar l’atac del 17A. Anwar recorda aquell moment, la impressió de pluralitat i llibertat que li oferia Barcelona i explica el moment concret quan el seu fill li va demanar que volia una gorra del Barça i tot d’una es va trobar enmig de l’atemptat. Va córrer i es va trobar quan es va aturar amb una mare que acabava de perdre el seu fill.
Després relata la gran
impressió que li va produir la reacció de la societat catalana amb el ‘no tinc
por’ i conta que quan va acudir a Prada per fer la conferència a la qual estava
convidat va pensar i va comentar que ell volia ajudar, que voldria ajudar.
Aleshores va arribar el primer d’octubre,
que afirma que va viure amb ‘horror’ veien el que ‘a mi em semblaven ‘feixistes prepotents atacant la gent que només volia
votar’. De manera que quan va rebre una
telefonada que li demanava, setmanes després, si volia representar Clara
Ponsatí va respondre de seguida que sí. Que
era un honor i li oferia l’oportunitat d’ajudar que ell havia promès que volia
tenir.
Però aleshores va veure les acusacions i no
s’ho podia creure. Rebel·lió amb violència? Anwar diu que no s’ho podia creure perquè l’única
rebel·lió amb violència que ell havia vist aquell dia era la dels oficials de
la policia espanyola que havien trencat el seu jurament de protegir la gent. Això, recorda que li ho va explicar a la primera ministra
d’Escòcia, Nicola Sturgeon, i que encara no se’n sabia avenir.
L’advocat de Ponsatí
recorda després que quan es varen posar a treballar en la seva defensa no podien
trobar ni una sola línia en l’escrit d’acusació que realment contingués cap mena
de prova contra el govern català. I aleshores explica que ben aviat, en
les primeres quaranta vuit hores d’estar llegint els documents, ell se’n va adonar
que allò era una persecució política.
I va decidir que l’única manera de lluitar contra allò
era lluitar políticament, no només als tribunals sinó als carrers i que calia
portar el govern espanyol als tribunals.
Anwar explica que aleshores
va veure amb sorpresa com els mitjans espanyols l’atacaven, especialment quan va
parlar de l’existència del fantasma de Franco, que estava dictant els passos
d’aquest judici. En conseqüència, afirma, que per ell participar de
la defensa és un gran honor però també un gran desafiament. L’advocat
de Ponsatí explica que al cap d’un mes cap dels membres del
seu equip podia creure’s el que l’estat espanyol estava fent en el nom de la
justícia i va començar a no
entendre la complicitat i el silenci dels dirigents
europeus amb els seus col·legues espanyols i va sentir-se molt
decebut amb uns polítics que alcen la veu contra Rússia o Aràbia Saudita però
que són incapaços de fer-ho contra un membre de la Unió Europea que està
abusant i reprimint els drets més bàsics d’una democràcia i que està amenaçant
la població, perquè enviar els polítics a la presó
vol dir que poden enviar qualsevol persona.
En aquest moment Anwar afirma que, malgrat
tot això, ‘el temps no juga a favor nostre’ i que cal aprendre del que ha
passat i adonar-se’n que precisament a Espanya no li ha agradat gens l’estratègia
de defensa internacional i que cal actuar
abans que comence el judici al gener o ja serà massa tard.
L’advocat de Clara Ponsatí
explica aleshores que cada cop que ve a Catalunya els polítics li pregunten què
pensa ell que caldria fer i que ell sempre respon que
‘els polítics
sóu vosaltres, vosaltres preneu les decisions, vosaltres vàreu ser votats,
vosaltres teniu el mandat de la població que va votar per la independència, teniu
els vostres companys en presó i heu de fer alguna cosa ja’.
Per Anwar això significa fer ‘servir el vostre poder’ perquè
si no els polítics en presó seran destruits. Un poder però que ‘no està en el parlament
sinó que és el de la gent en el carrer que no vol tornar a ser humiliada de nou
pels espanyols’.
Després de l’aplaudiment
del públic Anwar fa una darrera consideració, en aquest cas històrica. Recorda que
l’imperi britànic va ser el més sanguinari del món i que varen aprendre a
dividir per governar i a retardar les coses.
Van
trobar-se amb moviments d’independència arreu del món i sempre reaccionaven demanant-los
que fossin comprensius i intentant retardar-ho tot amb l’esperança que es
trencarien ells sols. Anwar acaba
afirmant que és això el que estan fent ara a Catalunya els espanyols i que cal
no repetir els mateixos errors i caure en les mateixes trampes: ‘vosaltres no
podeu reconèixer la legitimitat de l’estat espanyol perquè està actuant de forma
il·legal.
No sóu els catalans els qui esteu actuant de manera
il·legal sinó que és Espanya la que està trencant la llei internacional i per
això ara és el moment en que els catalans heu de dir prou, que teniu una
estratègia per lluitar als tribunals però que també en teniu una per lluitar
als carrers i aquesta és la independència’.
‘Heu d’entendre
la trampa que Espanya està parant…’
En la seva intervenció final destaca que quan Pedro Sánchez va arribar al poder la gent a Escòcia i a Anglaterra comentava que era un socialista i que per tant les coses serien diferents. Però ell responia que Sánchez potser era un socialista a Espanya però era un ultra franquista d’extrema dreta a Catalunya.
En la seva intervenció final destaca que quan Pedro Sánchez va arribar al poder la gent a Escòcia i a Anglaterra comentava que era un socialista i que per tant les coses serien diferents. Però ell responia que Sánchez potser era un socialista a Espanya però era un ultra franquista d’extrema dreta a Catalunya.
Anwar va recordar
aleshores la seva intervenció a la Diada on es va preguntar què pensaria Pedro
Sánchez si un gànster anava a casa seva prenia la seva dona i fills com a ostatges,
li posava a ell una pistola al cap i aleshores s’hi estaven un any sencer. I al
cap d’un any el gànster li deia que ara es farien un te i negociarien sobre com
viure a la casa junts. Això no seria cap negociació diu Anwar
sinó terrorisme i el que està fent Espanya és terrorisme d’estat perquè en el
cor d’Europa està mantenint ostatges polítics, presos polítics, i això no es
pot acceptar.
Encara més perquè si acceptes que són
presos polítics i ostatges aleshores has d’estar preparat pel que Espanya farà
després perquè ells volen repetir la història.
Així que l’advocat de Ponsatí insisteix: ‘deixeu de
mirar-nos a nosaltres per trobar la solució, deixeu de mirar Europa
perquè els líders europeus no faran res fins que vosaltres no us ajudeu a
vosaltres mateixos, el poder el teniu els catalans’.
I aquesta ha de ser l’estratègia pel
judici, l’estratègia internacional. Anwar afirma aleshores que els
advocats volen guanyar el cas però que els polítics han d’entendre que la
trampa amb que està jugant Espanya és precisament el procés judicial, ‘espereu un any,
espereu dos anys…’
Anwar és aleshores rotund:
‘vosaltres
no podeu esperar a que aquest procés judicial acabi a Europa, heu de lluitar
ara’ i recorda les paraules que
va dir fa setmanes al president Torra: ‘només sereu lliures quan Catalunya serà independent
perquè l’estat espanyol franquista no permetrà a aquests individus caminar
lliures’. En aquest sentit torna a insistir en la necessitat d’una
estratègia paral·lela en els tribunals i als carrers i reclama que la força que
ell va veure en la Diada sigui feta servir per a lluitar per la independència. ‘Deixeu de mirar l’Àngela Merkel o la
Theresa May en la cerca de cap solució’ diu, abans de recordar que ell el primer
d’octubre va veure no només gent jove sinó gent de totes les edats defensant
els seus drets i afirma que cal seguir aquest camí i cal actuar ja o si no podria
passar que els catalans perdessin una gran oportunitat que no es repetís en dècades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada