Benvolguts,
Article
que cal llegir tres cops, fer-te’n un quadre sinòptic i imaginar el significat
de les paraules màgiques: maximalisme, excel·lència retalladora, crisi que
s’anuncia per al setembre-octubre [Quina crisi?].
En
Jordi Font, que coixeja cap a l’esquerra (Podemos?), presenta un
panorama potser real però descoratjador. Un panorama de madmax!
Contraposa
els nacionalismes espanyol i català al catalanisme...
·
polarització de la relació Catalunya-Espanya
·
nacionalisme
espanyol i nacionalisme català, entenent per nacionalisme allò que estableix la
convenció acadèmica mundial: aquella ideologia que pretén encarnar els
interessos nacionals, amagant les coordenades dreta-esquerra.
o El uns proclamen la
unidad inquebrantable de la patria
o Els altres, després
d’haver presumit d’excel·lència retalladora
[¿??],
anuncien ara la bona nova de la independència com a solució de tots els mals
acumulats.
o No sembla aliè a tot
plegat l’intent desesperat de tots dos nacionalismes per capejar l’espessa i
llepissosa onada de quisca que els inunda: la
pàtria, sigui quina sigui, és sempre un bon parapet[¿??] .
·
“Nosaltres ens hem empassat i hem neutralitzat el lerrouxisme
roig, de pa i arengada, i vostès ho han fet amb el lerrouxisme blanc,
de coberteria de plata”, li deia Raimon Obiols a Jordi Pujol, l’any 1984, en
seu parlamentària, no pas com a retret, sinó reclamant el mutu reconeixement
nacional que el PSC i CDC es devien.
·
No som pocs els catalanistes a qui
desagrada, avui, la polarització que dona peu a l’hegemonia dels maximalistes. Molts de nosaltres
vam maldar per sargir el país, per collar-ne les frontisses, durant els anys de
plom, quan comportava un bon risc. I és que havíem entès que la nació no
es fa des d’una part de la ciutadania, sinó des de la immensa majoria, en la
seva diversitat.
·
I acaba ensenyant les seves cartes:
o Als catalanistes
unitaris –que prioritzem la unitat civil i tota
la unitat política possible–, ens fa falta guanyar presència, sobretot si les
coses es mouen cap a la crisi que s’anuncia per al setembre-octubre [Quina crisi?]. No
compartim el conte de la lletera independentista, el considerem
contraproduent a mitjà termini, com ho va ser per a la desconsolada lletereta
en trencar-se-li el càntir. I molt menys deixarem que se’ns comptabilitzi
amb el PP i amb C’s, representants de l’immobilisme uninacional espanyol.
El nostre compromís amb Catalunya és el de sempre.
o Caldria
que plantéssim bandera. Una bandera, per
Catalunya i contra el designi unitarista del govern de l’Estat, més rampant que mai des de la
transició democràtica. Però sense haver de combregar amb
cap fe.
·
I presentant l’escenari que es tem:
o Una bandera que pugui esdevenir una
referència nacional útil si tot va com ens temem i el maximalisme unilateral exclou, per
passiva, la meitat de Catalunya i acaba
engegant l’altra meitat a la frustració.
I com es resol aquest sidral que
ens estem muntant?
A veure si algun lector ens ajuda a entendre l’entrellat?
Vegem ara l’article:
14 juny 2017 2.00 h
TRIBUNA
Catalanisme unitari
Jordi Font - Llicenciat
En Geografia I Història
“No som pocs els catalanistes a qui desagrada, avui, la
polarització que dona peu a l’hegemonia dels maximalistes
La polarització de la relació
Catalunya-Espanya i, amb ella, de la política catalana, sembla aguditzar-se per
moments. És el resultat de dues
estratègies unilaterals que així ho determinen: la del nacionalisme espanyol
i la del nacionalisme català, entenent per nacionalisme allò que estableix
la convenció acadèmica mundial: aquella ideologia
que pretén encarnar els interessos nacionals, amagant les coordenades
dreta-esquerra. “La
unidad inquebrantable de la patria”, proclamen els uns, en la vella
i coneguda obstinació per allisar-nos a la seva mida, mentre els altres, després d’haver presumit
d’excel·lència retalladora, anuncien ara la bona nova de la independència com a
solució de tots els mals acumulats.
No sembla aliè a tot plegat l’intent desesperat de tots dos
nacionalismes per capejar l’espessa i llepissosa onada de quisca que els
inunda: la pàtria, sigui quina sigui, és sempre un bon parapet.
El catalanisme ha
estat una altra cosa, un moviment plural, un denominador comú de forces que, a esquerra i a dreta, han mantingut una lleialtat bàsica al
fet nacional català. Inclòs el nacionalisme, és clar, però mai
limitat a aquest; un nacionalisme que, d’altra banda, va ser d’oriflama al
vent, però moderat en les seves polítiques, i que va constituir la porta
d’entrada a la normalitat democràtica i nacional de molts que havien estat a
l’ombra del règim anterior. “Nosaltres ens hem
empassat i hem neutralitzat el lerrouxisme roig, de pa i arengada, i vostès ho
han fet amb el lerrouxisme blanc, de coberteria de plata”, li deia
Raimon Obiols a Jordi Pujol, l’any 1984, en seu parlamentària, no pas
com a retret, sinó reclamant el mutu reconeixement
nacional que el PSC i CDC es devien.
No som pocs els catalanistes
a qui desagrada, avui, la polarització que dona peu a l’hegemonia dels maximalistes. Molts de nosaltres vam maldar per
sargir el país, per collar-ne les frontisses, durant els anys de plom, quan
comportava un bon risc. I és que havíem entès que la
nació no es fa des d’una part de la ciutadania, sinó des de la immensa majoria,
en la seva diversitat. Perquè la
nació no és un fet permanent, que tot ho aguanta, sinó que es fa i es desfà. I
es fa, sobretot, a partir de la permanent renovació del consens ciutadà. La nació és aquest consens (Renan), aquesta identitat en
construcció, aquesta coincidència de la diversitat en una pertinença
compartida, capaç de contenir i integrar graus diferents d’intensitat en
aquesta identificació. Quan aquesta
cola falla, quan és una cola que només enganxa mig país, no anem bé. Quan una meitat de la població s’apropia de la nació, la
tenyeix de colors estridents i, per aquesta raó, l’altra meitat se n’estranya i
resta al marge o se’n desentén, la nació en pateix. Sempre ho hem entès així i en aquesta direcció
hem orientat molt de temps les nostres passes. I ha estat bo per al país.
Pensem que és una temeritat ignorar-ho: és obvi que hi ha instàncies poderoses
disposades a alimentar la primera espurna que prengui. Prou que l’Aznar
s’encarrega de recordar-ho: “Antes que
ser independiente, Cataluña se va a romper.”
Per això, no som pocs els catalanistes
a qui inquieta la deriva que prenen les coses. I
que, davant de la fractura del pacte constituent causada per la sentència de
l’Estatut i davant del denigrant “trágala”
que el govern de l’Estat ha sostingut durant set anys (sense dignar-se a
formular ni la més mínima proposta superadora), hauríem volgut una estratègia
veritablement nacional, a partir de la màxima unitat i de la màxima força
possible, a partir d’un denominador comú capaç de reunir-la.
Als catalanistes unitaris –que prioritzem la unitat civil i tota la unitat política possible–, ens fa falta guanyar presència,
sobretot si les coses es mouen cap a la crisi que
s’anuncia per al setembre-octubre. No compartim el conte de la
lletera independentista, el considerem contraproduent a mitjà termini, com ho
va ser per a la desconsolada lletereta en trencar-se-li el càntir. I molt menys deixarem que se’ns
comptabilitzi amb el PP i amb C’s, representants de l’immobilisme uninacional
espanyol. El nostre compromís amb Catalunya és el de sempre.
Caldria que plantéssim bandera.
Una bandera, per Catalunya i contra el designi unitarista del govern
de l’Estat, més rampant que mai des de la transició democràtica. Però sense haver de
combregar amb cap fe.
Una bandera que pugui esdevenir una
referència nacional útil si tot va com ens temem i el maximalisme unilateral
exclou, per passiva, la meitat de Catalunya i acaba engegant l’altra meitat a
la frustració.
Jordi Font
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada