Benvolguts,
Avui acaben d’anunciar per radio i televisió que el Gobierno
i el TC i el TSJCC estan intentant empaperar la consellera de Governació Meritxell Borràs per l’assumpte de les
urnes i estan intentant eliminar el Departament
d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència amb en Raül
Romeva al davant.
I considerem que ja n’hi ha prou!
Aquest article d’en Salvador Cardús, que sempre és moderat,
que comentem avui ens confirma que no hi ha res a fer amb el Reyno de Castilla i que cal comprendre
bé l’article per continuar treballant.
Tanmateix ens plantegem si el camí que
fem ens porta a la República o a
l’infern! L’article acaba amb dues sentències encadenades molt clares:
Ara bé, si l’anàlisi final és que som una
matraca, una broma pesada, una molèstia que s’ha d’acabar, aquí s’acaben tots
els arguments.
I cal entendre-la
com una declaració unilateral d’expulsió de la
nació -la matraca- catalana del seu projecte polític.
Vegem l’article:
Som una matraca
L’esbravada
de Sáenz de Santamaría palesa la voluntat d’humiliació a què s’ha volgut
sotmetre la dignitat nacional dels catalans
Del ribot
de Guerra a la matraca de Soraya Sáenz de Santamaría
Salvador Cardús
19/06/2017 19:35
Per a la vicepresidenta del govern
espanyol no som una nació: som una matraca.
Fa una setmana, a La 1, i amb aquella desimboltura que la
caracteritza -i una franquesa que cal saber valorar-, va dir que no podem “estar tants anys
amb la matraca de l’independentisme, que no du enlloc”, i que “ja està bé
d’aquest rotllo”. (Per a Pedro Sánchez, molt més comprensiu -proper
a aquell talante del
Zapatero que tant va captivar els socialistes catalans-, Espanya és un estat plurimatracal, això sí, sempre que la
sobirania de qui faci rodar l’instrument sorollós sigui de l’única i gran
matraca espanyola.)
SEGONS JOAN
COROMINES, la paraula matraca ve de l’àrab matráqa amb
el significat de martell, i deriva de táraq, “pegar, donar cops”.
També es fa servir en el sentit de “broma
pesada”. I segons el Diccionario Catalán-Castellano-Latino de 1803-1805, apunta Coromines, donar la matraca vol dir “insistir amb
inoportunitat en alguna cosa que enfada”. Doncs això: per a la
vicepresidenta del govern espanyol, l’independentisme és un martell que
colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que
la fa enfadar. En definitiva, som
uns torracollons a qui cal fer callar.
LA FRANQUESA de
la vicepresidenta delata allò que ja imaginàvem: que la proposta de diàleg no
era sincera. Mal
es pot proposar un diàleg amb gent que fa soroll només per molestar. També mostra que a Espanya mai no s’han pres
seriosament ni les advertències prèvies ni les mobilitzacions posteriors. Des
del 2007
el president Montilla els anava avisant del creixent desafecte cap a Espanya. I
el 2009,
a iniciativa dels diaris catalans unionistes, s’advertia de les “irreparables” conseqüències que podia tenir una mala sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. O aneu a saber els tocs
d’atenció discrets que havien anat rebent. I les mobilitzacions? Ganes de molestar.
L’ESBRAVADA de la vicepresidenta, més que
cap altra declaració oficial, ara que ja som a la fase final, culmina l’actitud
de menyspreu i l’arrogància amb què es va tractar la proposta de reforma de
l’Estatut i el rotund fracàs d’aquest darrer gran intent d’acord pactat segons
les regles constitucionals. I
sobretot fa transparent, més enllà de d’immemorials maltractaments, la voluntat
explícita -però fallida- d’humiliació a què s’ha volgut sotmetre la dignitat
nacional dels catalans en els darrers deu anys. Del ribot de Guerra a la matraca de Soraya
Sáenz de Santamaría.
ARA BÉ, el més greu de les paraules de la
vicepresidenta és que posen en evidència una total incompetència per entendre
el conflicte amb Catalunya que deriva d’una nul·la capacitat per entendre’s
ells mateixos com a nació. Vull dir, la total incapacitat per repensar i
actualitzar les bases de la nació espanyola, de revisar críticament els seus
orígens, l’evolució, les crisis i, ara, les inútils estratègies de
supervivència. Prou m’agradaria pensar que la voluntat d’independència hagués
estat resultat d’un atac unilateral de dignitat nacional. Però, si més no en la
gènesi de l’actual emergència, sobretot ha estat l’expressió del fracàs d’un
projecte d’Espanya, del tot insostenible al segle XXI.
A
L’INDEPENDENTISME se’l pot acusar d’insolidari, de tenir tics autoritaris,
de dividir la societat catalana, de deixar Catalunya aïllada per sempre més en
l’espai sideral, d’anar en contra d’uns temps favorables a les grans unitats...
Tot això ja s’ha anat responent, i m’atreviria a dir que s’ha sabut desmentir
amb tota mena de proves.
Ara bé, si l’anàlisi final és que som una matraca, una
broma pesada, una molèstia que s’ha d’acabar, aquí s’acaben tots els arguments.
I cal entendre-la com una declaració
unilateral d’expulsió de la nació -la matraca- catalana del seu projecte
polític.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada