Benvolguts,
Comentem l'Editorial d'en José Antich de títol Arruïnar l'adversari. I hem de començar per dir que:
Comentem l'Editorial d'en José Antich de títol Arruïnar l'adversari. I hem de començar per dir que:
L'adversari que tenim a Madrid no és un adversari. És un enemic!
L'enemic
De fet, excepte en el període de la República i de la guerra, Madrid (concepte que diria l'Iu Forn) sempre ha estat el nostre enemic. I com més va, més ens n'adonem. A Madrid hi ha tot el que no ens agrada de l'Estat: La casta, els Bancs, els polítics de dreta, els polítics d'ultradreta, la seu del centralisme, la seu de l'Ejército español, sí, sí, aquell que ens va envair i ocupar el 1714, aquell que ens va envair i ocupar Catalunya el 1939, baixant per la Diagonal, l'exèrcit que va ocupar Mallorca el 1715, i les Illes el 1936. A Madrid hi ha la seu de tots els ministeris, el Congreso, el Florentino Pérez. Madrid és allà on hi hauria d'haver intel·lectuals com l'Ortega i Gasset, escriptors com en Valle Inclan i com en Jardiel Poncela i com en Fernández Florez i molts d'altres. I no hi són. No n'hi ha cap amb les característiques dels d'abans. Només hi ha pilotes del règim, sigui quin sigui el règim sempre que sigui corrupte i espanyolista. Recordem que el darrer règim democràtic que va tenir Espanya fou el de la II República proclamat el 1931 i esclafat per les dretes corruptes i per l'Exèrcit, ajudat pel Vaticà, pel feixisme italià i pel nazisme del Tercer Reich el 1936.
La corrupció
Corre una frase que diu que al PP hi ha dues menes de polítics, els que roben i els que callen. I es pot extrapolar perfectament al PSOE i a l'altre partit sistèmic, Ciudadanos. Per tant és a l'Estat espanyol on hi ha dues menes de polítics, els que roben i els que callen.
Hi ha algun intel·lectual a Madrid (Espanya és Madrid?) que se salva amb honors, en Cotarelo i en Suso de Toro i potser algun altre, però imitant l'analogia tal com la feia el Perich podríem dir que:
els intel·lectuals no feixistes i no corruptes, que hi ha a Espanya es podrien comptar amb els dits d'una orella...
La corrupció
Corre una frase que diu que al PP hi ha dues menes de polítics, els que roben i els que callen. I es pot extrapolar perfectament al PSOE i a l'altre partit sistèmic, Ciudadanos. Per tant és a l'Estat espanyol on hi ha dues menes de polítics, els que roben i els que callen.
Hi ha algun intel·lectual a Madrid (Espanya és Madrid?) que se salva amb honors, en Cotarelo i en Suso de Toro i potser algun altre, però imitant l'analogia tal com la feia el Perich podríem dir que:
els intel·lectuals no feixistes i no corruptes, que hi ha a Espanya es podrien comptar amb els dits d'una orella...
El franquisme i el borbofranquisme
Recordem també que els partits de dretes espanyols, PPSOE i Ciudadanos s'identifiquen amb les seves arrels, o sigui amb el franquisme i el falangisme, i estan formats per la mateixa gent, els cacics anomenats també barons, fills de militars, fills de falangistes, i la plebs que ha adoptat el franquisme sociològic com a regla de vida i d'espoli dels altres, sobretots dels perifèrics com els catalans, valencians i illencs.
Moció de censura
Curiosament, en l'espectacle de circ anomenat Moció de Censura del darrer cap de setmana hi va haver una frase repetida sistemàticament per tots els oradors que varen defensar la moció des del faristol o des de l'hemicicle. La frase era: No lo digo yo, lo dice tal informe, o tal publicación.... La frase repetida insistentment és important perquè demostra que els que proposaven la moció estaven molt preparats i no deien cap cosa que pogués ser interpretada erròniament. En canvi les dretes i les ultradretes (que per cert aquesta setmana estan començant a declarar davant del TS pel cas Gurtel) no ho varen dir ni una vegada perquè el seu costum és llençar la pedra i amagar la ma, i l'oposició vinga perdre temps intentant trobar si la parida llençada des del faristol és certa o no...
El Tribunal de comptes
En aquests dies anteriors hem publicat comentaris a bastament sobre les bases de l'estat franquista o borbofranquista al que ens han arrossegat, les tàctiques o estratègies franquistes que el Gobierno està preparant contra Catalunya i la darrera estratègia és una altra amenaça, es tracta de continuar fent por a les persones, als diputats, al Govern i consisteix explícitament a llençar el Tribunal de Comptes a arruïnar personalment, un per un, tots els diputats que formen part del govern, tots els funcionaris que participin en el Procés, totes les empreses que es contractin per donar suport al Referèndum i en general per arruïnar Catalunya (és com la màfia de Chicago).
Aquí hi afegim enllaços a articles sobre aquests temes:
Aquí hi afegim enllaços a articles sobre aquests temes:
Males arts
del Gobierno, per espantar i fer por els catalans independentistes. Utilitzant ara el Tribunal de Comptes. Aquest article del qual proposem l'enllaç és un complement molt extens sobre l'Editorial del José Antich que estem comentant:
L'article d'en Piqué porta dos enllaços a sengles articles sobre la màfia de l'anomenat Tribunal de Comptes (TCo), que s'han de llegir perquè la podridura és tant immensa que ni ells mateixos creuen que puguin desenvolupar las tasques del Tribunal!
Les mentides de la Quinta columna
En el
primer Article parlem de la Cova d’Ali Babà però cal llegir els dos enllaços per
adonar-se de la disbauxa de l’esmentat TCo:
·
En el TCo hi treballen (¿) 700 persones
·
100 de les persones (directius, secretàries, uixers, etc)
están emparentats entre ells i els càrrecs passen de pares a fills:
o Dos exemples
paradigmàtics són els de Alberto Otero Nieto (Presidente del comité de empresa, UGT)
que hi té colocats el fill, una germana,
un germà, dos cunyats i un cosí. O d’un expresident del mateix comité de
empresa d’UGT que hi té un
fill, una filla, la dona del primer matrimoni i la dona d’un segon matrimoni
junt amb la jove, la cunyada, dos nebots i un “amic personal”. Tots els
parents, de l’un i de l’altre amb càrrecs tant importants com mossos de
magatzem o subalternes...
· En el segon article parlem d'informàtics. En el Departament d’informàtica hi treballen (¿) 60 persones, entrades com a informàtics
pèrò que són secretàries promocionades, que només saben fer “grabación de datos”. Només
5 dels suposats informàtics són de veritat informàtics. Els serveis informàtics, evidentment, els tenen externalitzats perquè els 60
informàtics no saben fer res sobre el tema…
·
Amb la tutela dels comissaris polítics, Elvira
Rodríguez, ex ministra, Federico Trillo, ex ministre i
ambaixador, Jose Mari Aznar
i Margarita Mariscal de Gante, tots del PP, que han col·locat també
germans, germanes i dones...
·
Segons Margarita Robles (Presidenta del PSOE) el Tibunal de Comptes és un
cementiri d’elefants,..
Els diaris
espanyolistes editats a Catalunya. Ara ja no podem posar més com exemple els Bertran i Musitu que varen crear en la guerra d'Espanya contra Catalunya el que després s'ha anomenat "La quinta columna" en tots els conflictes bèl·lics. Ara els botiflers quintacolumnistes són els diaris La Vanguardia i El Periódico:
Escanyament
econòmic de Catalunya. Informe de la Cambra de Comerç
Els
franquistes, l’exercit, els falangistes, els Cops d’Estat franquistes i els
anteriors
Fa 40 anys de
les eleccions del 1977. La gran engalipada
15/06/2017. Marc Gafarot. Les
eleccions del 77 i avui. «Hom no pot deixar de pensar que l’ensarronada en el
moment del canvi al nou règim, va ser de dimensions piramidals». I aquí no cal
dir que la dreta dita democràtica amb la camisa blava encara a mig treure i mai
del tot desada i l’esquerra revolucionària en mots i reaccionària en fets,
representada per socialistes i comunistes, feren de la nova època democràtica
el seu agost permanent, el seu circ mediàtic útil per mantenir la farsa i això
sí, combregant sempre amb els designis del dictador encara calent en el nínxol,
de mantenir, al preu que calgués “la España unida”.Vegem ara l'Editorial sobre la intervenció del Tribunal de Comptes:
Editorial
Arruïnar l'adversari
José Antich
Barcelona. Diumenge, 18 de juny de 2017
L'entrada en escena del
Tribunal de Comptes en el procés
català no és
gratuïta i respon sobretot al desig de l'Estat d'obrir una nova fase psicològica en les seves
relacions amb l'independentisme català, pensada perquè la por faci inviable el
referèndum. Així, el Tribunal
de Comptes -un organisme que té per objecte fiscalitzar el sector públic-
acaba completant l'arsenal jurídic del Govern espanyol: Fiscalia, tribunals ordinaris de justícia (del TSJC al
Suprem) i Tribunal Constitucional. El primer encàrrec al Tribunal de Comptes és trobar la manera
perquè Mas, Homs, Ortega
i Rigau tornin els més de cinc milions d'euros que va costar
el 9-N del seu patrimoni
personal. Per més sorprenent que pugui semblar i després que en la
fase prèvia del judici del 9-N la fiscalia
descartés el delicte de malversació de fons
públics, ara hi ha la voluntat de
recuperar-lo per una via diferent i excepcional.
El Govern espanyol i
la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría creuen
que el Govern pot quedar paralitzat davant d'una estratègia
d'aquesta naturalesa. La pròxima serà la titular de Governació, que ha tret a concurs paperetes i sobres
per al referèndum, encara que específicament es digui que són per a
qualsevol consulta electoral. I després vindran altres membres del Govern.
Costaria trobar una situació similar a la que el Govern espanyol vol traçar amb el referèndum català. Perduda la campanya del diàleg, desaprofitada la de la seducció
i construïda tota
l'estratègia a partir de la por i les amenaces cada vegada més exagerades, Rajoy corre
un risc seriós: que res no s'aturi i
l'independentisme porti el referèndum de l'1 d'octubre fins al final. Aquesta és la hipòtesi més probable, tant si
li agrada com si no al Govern espanyol. Tota la informació veraç va
en aquesta direcció. I quan ho comprovin, com en altres ocasions, serà massa
tard.
José
Antich Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada