Benvolguts,
Sabem que el Tribunal
de Comptes, és com la Cova d’Alí Babà (llegiu-vos els enllaços de més avall), I també deu tenir expedients
oberts pel senyor Rato que va acabar d’enfonsar Bankia sortint a
Borsa i timant a tots els inversors, pel senyor De Guindos que acaba
d’anunciar que de l’assumpte Caja Madrid + Bancaixa = Bankia, que va
rebre més de 60.000M€ del tresor públic, se’n recuperarà pela amb cinc, que
el senyor Narcís Serra de la Caixa de Catalunya que va rebre 12.000M€ encara
se’n recuperarà menys, que dels immensos forats de l’assumpte Bancaixa tampoc
no se’n recuperarà ni cinc i que el senyor Camps no
haurà de pagar tampoc del seu pecuni particular les pèrdues de l’operació,
etc...
Però els expedients dels amics com diuen els enllaços gairebé sempre caduquen abans que s'emeti la condemna.
Si volguéssim fer un resum, hauríem de dir que el sistema espanyol és una bona implantació del que se sol anomenar
el crim organitzat!
D’altra part trobo
que aquesta tècnica és tant barroera i criminal que no és admissible. No sé si
els nostres polítics van passejant-se amb un lliri a la ma o llegeixen els
articles dels diaris espanyols i saben el que es fan?
Suposant que
sàpiguen el que es fan, hauríem de tenir recursos per tal que no ens putegin
més, passant a tots els diaris estrangers aquests articles i d’altres de la
mateixa mena!
Com ens defensem de les multes a Òmnium o a l'ANC? I de les multes als nostres imputats o per imputar, Mas, Forcadell, Rigau, Nuet, Puigdemont, etc!
En el Bloc hi tenim uns quants articles que els afegim com a
enllaços:
I dos acudits gràfics:
Vegem l’article:
PROCÉS
L’Estat busca aturar el referèndum
arruinant-ne els promotors
Antoni Maria Piqué
Foto: TCU
Barcelona. Diumenge, 18 de juny de 2017
9 minuts
Foto: TCU
Barcelona. Diumenge, 18 de juny de 2017
9 minuts
Foto:
presa de posessió de l'actual Tribunal de Comptes, el 2012. Al mig, Soraya
Sáenz de Santamaría.
El
govern espanyol té un bastó que pega i no fa remor. L’estratègia
dissenyada a la Moncloa per frenar el referèndum no fa saragata, és cruel
i ad hominem: arruïnar
personalment als càrrecs públics i als funcionaris que hi
participin —prèvia campanya d’intimidació, iniciada fa setmanes.
La vicepresidenta va enviar aquest missatge
sense gaires embuts a Los Desayunos de
TVE1 de dilluns passat. “Vull
recordar —deia Soraya Sáenz de Santamaría— que hi ha quatre
consellers inhabilitats [pel 9N] que es van gastar uns diners, cinc milions
d'euros del pressupost de la Generalitat, (…) i el Tribunal de Comptes té [obert] un expedient
perquè aquests cinc milions els paguin el senyor Mas i els seus tres consellers
de la seva butxaca”.
Tot seguit, va reblar: “És a dir, que (...) els diners que es gasten [en el
referèndum] [“ells” són el Govern] no sortiran dels impostos dels
catalans, (...) sinó que els sufragaran aquells que duen a terme aquest acte
inconstitucional i de vulneració de drets”. A bon entenedor, breu
parlador.
Cinc milions
d'euros
En realitat, el Tribunal de Comptes (TCo)
no té cap expedient obert sobre els comptes del 9-N. Almenys no encara. Li ha demanat
d’obrir-lo el fiscal en cap del TCo, Miguel Ángel Torres Morato,
emparant-se en una petició de les entitats unionistes Societat
Civil Catalana i Abogados Catalanes por la Constitución.
Si el TCo obre el cas, nomenarà un
instructor. El primer determini que prendrà l’instructor, com mana el
procediment, és requerir “al senyor Mas i als
seus tres consellers” (Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau) una fiança
per tot o part dels 5.129.833,97 euros que el fiscal, seguint els
càlculs de SCC, estima que va costar el 9N. Si no l’abonen, l’instructor pot
embargar-los els béns. Si finalment el TCo
decidís que van incórrer en malversació comptable (no penal), haurien de
rescabalar els cinc milions, més interessos, “de la seva butxaca”, com ha
avisat la vicepresidenta.
És un procediment especialment punitiu si
anem als detalls. En el cas d’Irene Rigau, per
agafar-ne un, trigaria més de dotze anys a retornar el seu milió llarg,
considerant que hi dediqués tot el seu sou de diputada —si el manté, esclar—
i els bens declarats al
Parlament, pla de pensions inclòs. Rigau, de 65 anys, s’ha
jubilat aquest any.
Òrgan polític i
polititzat
El TCo, malgrat el nom, no és un òrgan judicial sinó l’ens fiscalitzador de la gestió comptable de
qualsevol administració, organisme o empresa públiques —un 30% del PIB de
l'Estat espanyol. També supervisa els
comptes dels partits polítics. Creat per la Constitució del 1978, és part de la
xarxa d’altes institucions —que va del Tribunal Constitucional al Consell
d’Estat i fins l’Agència de Protecció de Dades, etcètera—, amb funcions
supervisores, assessores o legals, els membres
de les quals no són electes però intervenen abans, durant o després en l’acció
de govern. L’Estat profund, en
diuen alguns.
La composició d’aquests òrgans es pacta a
les Corts entre PP i PSOE, els dos partits majoritaris, i la
durada dels nomenaments sol depassar, de vegades de llarg, la del mandat dels
polítics que els van triar. Els consellers del TCo
són nomenats per nou anys, per exemple.
Ramón Álvarez de Miranda jura el seu
càrrec (TCU)
Usar el TCo com a bastó contra el
referèndum té per al govern espanyol tres avantatges afegits. Un és que la declaració de malversació comptable donaria
argument a una querella per malversació de cabals públics, delicte que sempre
implica presó. Seria com una segona volta del judici pel 9N, del que la junta
de fiscals del TSJC va excloure aquell delicte. És pot considerar cosa jutjada? Alguns juristes consultats
opinen que no i altres que sí. Si ets un encausat, aquesta incertesa no és
gaire tranquil·litzadora.
La intervenció d’un tercer permetria al
govern espanyol ser un mer espectador i evitar-se comparacions
lletges amb estats com Turquia o Rússia. SCC està disposada a fer
aquí el paper que abans feia Manos Limpias. La diferència és que a
l’entitat unionista hi pertanyen diversos advocats de l’Estat i altres juristes
ben bregats. Fa més respecte.
Com la 'kale
borroka'
El segon avantatge és la discrecionalitat. El TCo pot
considerar co-responsables de la malversació comptable a altres
càrrecs i funcionaris, que també vindrien obligats a rescabalar l’erari públic
a costa del seu patrimoni i en risc de ser querellats pel delicte de
malversació.
Espantar
els actors del procés via grans multes imposades per un tribunal u
organisme especial activat per un tercer que no és el govern ni l’administració
pública no és una estratègia desconeguda.
A finals del 2015, l’Agència de Protecció de
Dades va multar Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional amb 440.000
euros per poca cura en la protecció de les dades recollides en la
‘gigaenquesta’, un sondeig que servia per escalfar el 9-N. La poca cura que justifica la ‘gigamulta’ és el robatori
de dades comés per un pirata informàtic durant l'assemblea de l’ANC, el 2014, a
Tarragona. La denúncia que va
activar el procediment venia de Vox, un partit ultra irrellevant.
Aquest mètode no és tan diferent al que es va
fer servir per liquidar la kale
borroka al País Basc: elevades
multes, a pagar els pares, imposades als menors detinguts en els aldarulls al
carrer.
Un retard oportú
El tercer avantatge és la durada dels
procediments al TCo, equivalents a una agonia. Els
retards són la marca de la casa. El 2012, quatre anys després que
esclatés l'escàndol Gürtel, de finançament il·legal del PP, el
tribunal no havia lliurat encara l'informe de la comptabilitat dels partits del
2007.
Molt oportunament, perquè la majoria de
possibles delictes prescriuen als quatre anys gràcies a un canvi legal aprovat
el... 2012.
La reforma del procediment per
obligar al TCo a entregar els seus informes a l’hora no ha servit de
gaire. L’últim informe dels comptes dels partits correspon al 2013. El
plenari va aprovar-lo el 23 de juliol del 2015; no es va presentar a la
comissió mixta Congrés-Senat fins el 21 de desembre del 2016 i no s’ha
publicat al BOE fins al 7 d’abril del 2017. Dos anys.
Als partits el retard potser ja els va bé, però
a un particular no tant, sobretot si ha pagat una fiança, bloquejada fins que
no s’acabi el procediment. “Si l’apel·lació
és dins el mateix tribunal i la volen fer durar… Tot això no és
tranquil·litzador”, comenta un catedràtic de Dret Processal a El Nacional.
Ex ministra d'Aznar
Diversos juristes descriuen al TCo com
un òrgan peculiar. Un professor de Dret el defineix així: “Enjudicia i castiga individualment, amb responsabilitat
patrimonial personal, la mala actuació d’una institució. Això és curiós”.
Un altre lletrat en fa una valoració més política. En el cas del 9-N o del referèndum,
afegeix, el TCo “és un òrgan inapropiat per a tractar
una qüestió de tanta càrrega política”.
Inapropiat segons per a qui. En el cas del procediment
pel 9-N, el
fiscal en cap no es va limitar a resumir la petició de SCC, sinó que, casualment, la va
deixar a la bústia del Departament Segon de la Secció d’Enjudiciament.
La secció la presideix Margarita Mariscal de Gante, exministra de
Justícia (1996-2000) de l’Aznar de la majoria absoluta. És el perfil més
polític dels tres departaments de la secció.
Mariscal de Gante va ser la ponent de l’absolució en
segona instància de dos pesos pesants del PP, l'exalcalde de Vitòria, Alfonso
Alonso, i el seu regidor d'Hisenda el 2007, Javier Maroto, que ara són,
respectivament, el president del PP del País Basc i Sostsecretari Sectorial
del PP. Alonso i Maroto havien estat condemnats en primera instància pel TCo
a retornar 393.862,31 euros "de la seva
butxaca". Mariscal de Gante va sumar el suport de José Manuel
Suárez Robledano, proposat pel PP, com ella, per doblegar el criteri
del president de la sala, Felipe García Ortiz, proposat pel PSOE.
'Majoria' del PP
Tots els juristes consultats assenyalen que
els inconvenients del TCo no tenen tant a veure amb la lentitud, que sigui una jurisdicció especial o les penes que imposa, sinó amb “el nomenament polític” dels seus membres, “que és poc
objectiu i potser no respecta els estàndards d’imparcialitat establerts per la
justícia europea”, en paraules d’un altre catedràtic.
Els dotze “consellers” que integren el
plenari del TCo són nomenats pel Congrés i pel Senat. El Fiscal
del TCo és designat pel govern central i depèn de la Fiscalia General
de l’Estat. En la composició actual, que data del 2012, set dels dotze consellers
ho són a proposta del PP, quatre a proposta
del PSOE i una a proposta del PSOE i IU.
Guanyen uns 120.000 euros l’any i tenen dret a cotxe
oficial.
La negociació per pactar els noms del TCo
era part d’un paquet que incloïa la renovació
del Tribunal Constitucional, la Junta Electoral Central i el Defensor del
Poble. La van pilotar Soraya Sáenz de Santamaría pel PP i Elena
Valenciano pel PSOE. Atado y bien atado.
El TCo és, doncs, un òrgan polític. El seu president és Ramón
Álvarez de Miranda, ex diputat d'UCD (1979-1982), fill de l'expresident del
Congrés i exdefensor del poble Fernando Álvarez de Miranda. Manuel Aznar, germà de l’expresident, és un dels consellers.
Un altre és Lluís Armet, primer tinent d’alcalde
socialista de l’Ajuntament de Barcelona entre 1987 i 1995.
La resta de membres té perfils i mèrits
diversos. Alguns són més polítics, com Enriqueta Chicano, consellera a proposta
del PSOE, que és funcionària del Cos d'Intervenció de la Seguretat
Social, ha ocupat càrrecs diversos en governs socialistes i ha estat
expresidenta de la Federació de Dones Progressistes, una terminal civil del PSOE. Altres
tenen una trajectòria més tècnica, com Ángel Algarra, proposat pel PP: tota
una vida dedicada a fiscalitzar comptes públics des que, un cop acabada la
carrera, va guanyar una plaça al Cos Militar de la Intervenció de la Defensa
al 1986. Comptat i debatut, el plenari del TCo
és més aviat polític que tècnic.
La bronca del
Suprem
La politització del Tribunal
de Comptes ha estat assenyalada pel mateix Tribunal Suprem en una
sentència de l’any 2013, on desestima dos nomenaments d’alts càrrecs del
TCo i l’adverteix severament que cobreixi les
places amb funcionaris per oposició i no per via lliure designació. El
plenari que va fer aquests nomenaments desestimats és el mateix que l’actual.
L’any 2014, una investigació d’El País, va descobrir que entre els
700 treballadors del TCo hi figuraven gairebé un centenar de familiars d'alts i exalts càrrecs de la
institució i dels principals representants sindicals, especialment d'UGT.
Els col·locats estan
relacionats a tot nivell “des de l'actual
president fins els responsables del comitè d'empresa, passant per consellers i
coneguts polítics”.
Tant se val. En una sentència semblant, però de febrer
del 2016, el ponent recorda que “no és la
primera vegada que s’arriba a un fallo com aquest respecte de decisions en
matèria de personal adoptades [pel TCo]”.
Destaca entre tots el conseller Javier
Medina, ‘número 2’ del TCo. Fa tres mesos va
ser enxampat promovent entre els empleats una carta contra José Antonio Hernández,
periodista que signava l’esmentada investigació i premi Ortega y Gasset
per descobrir Gürtel. Abans, el 25
d'abril de 2016, el Suprem va
anul·lar el nomenament d'una plaça de lliure designació, feta
expressament per a un germà de Medina. La sentència parla de “desviació de poder”. Al
febrer del 2014, el plenari el va renyar per
enviar al govern, pel seu compte, una proposta per a modificar la regulació del
tribunal.
Medina fa 16 anys que és conseller del TCo i
encara té quatre anys més de coll en el càrrec.
Aquest és el Tribunal de Comptes que
ara branda l’espasa de Dàmocles sobre els encausats pel 9-N, una via dissuasiva molt potent per a intimidar càrrecs
públics i funcionaris. La
vicepresidenta no se’n va estar d’advertir-ho a TVE: “No estem com en altres moments històrics [el 9N], en que
convoquen un referèndum i cal posar-se en marxa per a parar-lo.
(...) No podem estar tants anys amb la ‘matraca’ de
l'independentisme, que no du enlloc, (…) ja
està bé d'aquest 'rotllo'. L'Estat, sense cridar més del compte, no permetrà
que aquest referèndum es celebri”.
Antoni Maria Piqué
Joan A. Forès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada