Benvolguts,
Hi ha una frase clau en aquest Editorial. N'hem parlat algun cop. És el Moment psicològic, l'Efecte psicològic. Hi ha llibres sobre aquest efecte aplicats als escacs per exemple. I venen a dir que l'autoestima, també la fatxenderia, i la covardia fan que en segons quins moments davant d'un gran problema l'inconscient és més potent que el conscient i és en aquest moment de baixa forma, de temença de l'opinió pública pròpia (en el cas Rajoy), a l'adversari li cal usar l'Efecte psicològic, és quan cal fer la jugada "unexpected" que diuen en les novel·les de lladres i serenos i que desconcerta psicològicament el jugador en baixa forma.
La frase clau és:
Males notícies [per a Rajoy] perquè en tots els processos d’independència recents hi ha hagut un moment en què la comunitat internacional ha entès que [efecte psicològic] era menys perillós donar suport al naixement del nou estat que no pas preservar el vell.
Vegem l'Editorial:
El New York Times apunta Espanya com
a culpable de la inestabilitat
«Només hi ha una cosa que a un estat li fa més por que un altre estat:
l'opinió pública pròpia»
Per: Vicent Partal
25/06/2017 22:00
La publicació de
l’editorial del New York Times sobre
el referèndum d’independència ha caigut com una autèntica bomba entre
l’unionisme, però faríem ben fet de contextualitzar-ho. L’anunci del dia i la
pregunta del referèndum i la participació de Pep Guardiola en l’acte de
Montjuïc van ser notícia a tot el món. I després han arribat pronunciaments com
el del New York Times, però també el
de l’Irish Times; o reportatges i
informacions que miren amb molt bons ulls l’independentisme català, com ara el
de l’influent Politico a Brussel·les o el del Clarín argentí; o que posen el debat
sobre la taula amb neutralitat, cosa que ja és una derrota per a Rajoy, com és
el cas del cara a cara recent a Le Monde
entre Albert Boadella i Lluís Llach.
No cal entusiasmar-se més del compte: els
diaris només informen, les decisions
diplomàtiques van per un altre canal. Però, dit això, també cal entendre dos
factors. El primer és que només hi ha una cosa que a un estat li fa més por que
un altre estat: l’opinió
pública pròpia. El segon és que en el món en què vivim ja no hi ha ‘afers interns’
i la comunitat internacional tendeix a defensar la seua estabilitat contra qui
l’amenaça.
I aquesta és la qüestió clau: qui
l’amenaça, l’estabilitat? És en aquest punt que l’editorial del New York Times tindrà una gran
importància, perquè deixa clar que l’estat espanyol és l’obstacle per a resoldre el problema, el
generador d’inestabilitat.
El debat ha passat de demanar-se què volen aquests catalans
revoltosos a qüestionar com és possible que la intransigència espanyola no
permeta una solució raonable del conflicte. Males notícies per a Rajoy.
Males notícies perquè en tots els processos
d’independència recents hi ha hagut un moment en què la comunitat internacional
ha entès que era menys perillós donar suport al
naixement del nou estat que no pas preservar el vell. Ho torne a dir: menys perillós. I aquest moment ho
canvia tot. Hi va haver Brioni en el
cas eslovè i croat. Hi va haver la
presa de posició d’Islàndia durant
el funeral dels quinze morts lituans en l’assalt de les tropes soviètiques. Hi
va haver el canvi sobtat de política sobre Timor
Oriental del primer ministre australià, Howard, ofegat precisament per la pressió de l’opinió pública.
Catalunya no ha arribat encara a aquest
punt, però és evident que s’hi acosta com més va més, gràcies als errors
espanyols. Espanya pot pensar que és un país únic, beneït per Déu, i que
les regles de la política internacional no l’afecten, però això només
reflecteix la seua ignorància. Obstruint
la via de la reforma de l’estat, l’única cosa que aconsegueix Rajoy és que la solució s’haja
de prendre en el terreny internacional, en el reconeixement diplomàtic.
I això origina automàticament una inestabilitat que la comunitat internacional un
dia resoldrà de colp, com ha passat sempre.
Espanya creu que això l’afavorirà, però va ben equivocada:
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada