Benvolguts,
Ens plau tornar a publicar l’Editorial conjunt de la premsa editada a Catalunya de finals del 2009,
quan feia 3
anys que s’havia aprovat l’Estatut de Miravet del 2006 i quan feia 3 anys
que havia estat impugnat pel PP i
pel Defensor
del Pueblo (espanyol) Enrique Múgica,
pertanyent al PSOE! Havia de passar encara
mig any per que en una calorosa tarda d’estiu, a la Plaza de Toros de Las Ventas de Madrid el
TC es decidís a publicar l’engendro de la sentència.
Considerem
que cal tornar a llegir i a rellegir aquest Editorial i reflexionar sobre el que
s’ha esdevingut des del tret de sortida del 10 de juliol del 2010
Demà publicarem l’article de l’Avui també del dia 29 de novembre
amb comentaris específics de la caverna, de la Brunete mediàtica, sobre l’Editorial Conjunt.
Vegem ara l’Editorial Conjunt:
La dignitat de
Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta
deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i
han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt
d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del
2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que
les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent”.
Serà la primera vegada des de
la restauració democràtica de 1977
que l’alt
tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta. L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant
l’evidència que el
Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una
quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i
la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es
tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de
preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran
emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una
tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un
altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre
continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència
del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació
d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor
de la democràcia”.
Un cor amb les vàlvules
obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de
contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de
decidir sobre l’Estatut de Catalunya.
Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte
superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem
més al·lusió a les causes del retard en la sentència. La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb
la consegüent emanació de “símbols
nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya
integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la
llengua catalana; l’articulació del Poder
Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són,
entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les
seves versions, ja
que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions
irreductibles. Hi ha qui torna a
somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.
Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el
dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una
Espanya plural, o el seu bloqueig.
No només estan en joc aquest o aquell article, està en
joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica
Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per
transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i
forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu
caràcter obert i integrador. El Tribunal
Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat
pel Partit Popular contra una llei
orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb
discursos constructius i actituds afalagadores).
L’alt tribunal decidirà
sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més
important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi
de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions,
educades en llibertat, plenament inserides en la
complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una
globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació.
Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més
virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible
recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel
romana: Pacta
sunt servanda, els pactes s’han de complir. Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa
més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la
mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura
econòmica, idioma i tradició cultural) com el
defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els
catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la
transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els
quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més
pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa
tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a
la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans
pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Estem en vigílies
d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de
l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de
l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia
absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut
jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit
d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es
confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el
diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les
contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i
disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No
desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges,
però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la
identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un
salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent
reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si
és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta
d’una societat responsable.
Editorial conjunt
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada