Benvolguts,
En Marc Pons que ens
ha il·lustrat molts capítols de la història de la Catalunya medieval, la Catalunya
austriacista, la Catalunya ocupada pels borbons, la il·lustració no
desenvolupada a Catalunya, els memorials de greuges, les revolucions
industrials, el naixement del catalanisme del segle XX i més coses, avui ens
parla del nostre pas a la pseudodemocràcia amb les engalipades corresponents,
del “franquisme que no cesa” que diria el poeta d’Oriola Miguel Hernàndez. Avui
ens parla de la història que hem viscut, de fa 40 anys exactes quan hi va haver
les primeres eleccions en el règim borbofranquista sortit del franquisme,
passant pel soroll de sabres consuetudinari...
Vegem l’article:
HISTÒRIA
40 anys del 15-J: el dia que la
democràcia va tornar a l'escola
Marc Pons
Foto: EFE / ARXIU
Barcelona. Dijous, 15 de juny de 2017
Tal dia com avui de l'any 1977, fa 40 anys,
els ciutadans estaven convocats a les urnes en el primer exercici de democràcia
–ergo de sobirania popular– des de la Segona República espanyola. Es triaven
les Corts constituents que havien de redactar la vigent Constitució
espanyola. Havien passat 41 anys i 4 mesos des d'aquell 16 de febrer de
1936, la tercera i darrera convocatòria d'uns comicis generals. Més de 15.000
dies –quasi dues generacions– separaven 1936 i 1977. Temps per a una guerra
civil (1936-1939) mortífera que va tenir tots els elements d'una
guerra de neteja ideològica. Temps per a una llarga i tenebrosa dictadura, la
de Francisco Franco, que va fer recular la societat catalana i
l'espanyola al segle de les ombres, del caciquisme i de la superstició.
Temps per a forjar una cultura social, a bastament estesa i sòlidament
assentada, fonamentada sobre el terror. La por a pensar, la por a parlar,
la por a escriure. La por a anar a la presó, la por a perdre la feina, la por a
morir en la misèria. El terror que infonia la totalitat del brutal aparell
repressor del règim. Un univers que anava des de les “adhesiones inquebrantables” fins a les porteres, conserges i
serenos agraïts, passant pels terribles cossos de seguretat de l'Estat.
Cartells electorals
per terra i a la façana de la Universitat de Barcelona
El 15 de juny de 1977 no va ser el despertar
d'un llarg malson. Ni tan sols el despertar d'una ressaca de vi roent o
d'anís de garrafa. Per la gran majoria d'aquella societat va ser alguna cosa
semblant a una estranya barreja de por, d'inquietud i d'esperança; com la
que senten els nens i les nenes el primer dia d'escola de la seva vida. I mai
més ben dit. Els catalans i les catalanes, de cop i volta, superaven la
condició de súbdits del règim per convertir-se en ciutadans d'un Estat. Sense
cap més experiència que les quatre coses que se sabien
–perquè s'havien difós des del món cultural i polític de la
clandestinitat– i les quatre coses més que es veien per aquella finestra
censurada anomenada televisió que, en comptagotes, els mostrava una Europa
democràtica, culta, civilitzada i rica. La somiada Europa que ens han
robat era l'antítesi del règim franquista. L'antítesi d'un país gris,
atàvic i monolític; de futbol, de toros, de processons, de No-dos i de
festivals de “coros y danzas”.
Catalunya i Espanya són dues realitats
diferenciades. Ho són avui i ho eren el 1977, amb totes les limitacions que
imposaven 41 anys i 4 mesos de condemna i aïllament en la masmorra més profunda
i tenebrosa de la dictadura. Un simple cop d'ull a les candidatures presentades
a les respectives societats ho apunten clarament. I els resultats electorals ho
confirmen. Adolfo Suárez, el pretès gran arquitecte de la
“modèlica” Transició, va crear un partit d'abast estatal inspirat en la dreta
gaullista francesa i en la democràcia cristiana italiana. Però amb elements del
règim franquista oportunament reciclats. La Unió de
Centre Democràtic (UCD) es presentava com el garant per
portar Espanya cap a un nou règim polític sense vessament de sang. Aquest
discurs era el seu principal –i quasi segurament l'únic– actiu: trencava amb
una llarga tradició hispànica –que remuntava al segle XVIII– i que relacionava
canvis de règim amb carnisseries humanes.
Felipe González, Alfonso
Guerra i Manuel Chaves, la tríada capitolina del
congrés de Suresnes (1974) havien transportat un PSOE històric que
llanguia en mil guerres internes –ideològiques i personalistes– cap a una
pretesa contemporaneïtat que renegava del marxisme: Madrid bé que val
una missa, devien pensar. Santiago Carrillo (PCE) i Manuel
Fraga (AP), ubicats a l'esquerra i a la dreta de socialistes i
centristes, respectivament, completaven el quartet de grans opcions
estatals. Una oferta irrebutjable presentada sobre el taulell de
negociacions del canvi de règim que es pretenia sense soroll de sabres ni
vessaments de sang. Suárez, González, Carrillo i Fraga, tots ells aliats
polítics de Joan Carles I, designat successor per Franco a títol de
rei, si van tenir un mèrit, va ser l'habilitat sociològica i antropològica de
saber llegir la cultura del terror que havia tenallat la societat espanyola
durant la dictadura. I saber imaginar la forma de construir una Transició que
conservés el nervi ideològic de la por. Allò de canviar les coses perquè
res no canviï.
Santiago Carrillo i Gregorio López
Raimundo en un cartell electoral del PSUC
Míting d'ERC, encara no legalitzada i
integrada a la coalició Esquerra Catalana-Front Electoral Democràtic
En canvi, a Catalunya van sorgir –o
ressorgir– opcions polítiques profundament arrelades amb la història i la
societat catalana. Al marge dels partits d'obediència estatal, Jordi
Pujol va encapçalar el Pacte Democràtic per Catalunya, una
coalició que agrupava Convergència, el PSC, el Reagrupament
socialista de Josep Pallach, llavors ja difunt, l'Esquerra
Democràtica (EDC) de Ramon Trias Fargas i el Front
Nacional de Catalunya de Josep Andreu i Abelló. I que es presentava
amb la reivindicació prioritària de l'autogovern de Catalunya. Un detall
importantíssim –que en cap cas es pot obviar– que marca les profundes
diferències –d'interessos i d'objectius– entre les societats catalana i
espanyola. En l'oferta electoral catalana hi figurava, també amb el mateix
objectiu prioritari, la coalició Esquerra de Catalunya-Front Electoral
Democràtic, que agrupava l'Esquerra Republicana –encara il·legal, a
diferència del PCE–, el Partit del Treball i Estat Català. Una dualitat
d'ofertes –l'estatal i la catalana– que explica la fragmentació tradicional –i
democràticament saludable– del Parlament de Catalunya.
El president del Govern espanyol i
líder de la UCD, Adolfo Suárez, amb Carles Sentís i altres membres dels
centristes a Catalunya
Els resultats –la mare dels ous– van posar en
relleu aquesta dualitat, tan sobiranament incòmoda per als poders polítics i
econòmics espanyols. Els resultats a l'Estat, a escala global, li van donar una
victòria ajustada a la UCD, que amb 6.310.391 vots (el 34,44%) i 166
diputats es legitimava per governar en minoria. La suma de vots centristes i de
Alianza Popular –el partit de Fraga, que va obtenir poc més d'un milió i mig de
vots i 16 diputats– dibuixaven un escenari sociològic i ideològic
escorat clarament cap a la dreta i amb una important participació
d'elements reciclats del règim franquista situats en llocs estratègics del
poder. “La reserva espiritual de
Occidente” del franquisme sociològic més dur i més caciquil, amb
l'emprimació del vernís de modernitat i d'oberturisme que, des de l'esquerra,
representava el PSOE, amb 5,3 milions de vots i 118 diputats. El PSOE de
González que va arraconar el PCE de Carrillo –la força més activa durant la
postguerra en la clandestinitat– a una discreta posició, amb 1,7 milions de
vots i 20 diputats.
A Catalunya, en canvi, van guanyar clarament
les esquerres i el catalanisme. Als antípodes d'Espanya. Per circumscripcions
electorals, els socialistes catalans liderats per Joan Reventós –el PSC
(Congrés) i la Federació Catalana del PSOE– es van imposar en el còmput global
amb la victòria a la demarcació de Barcelona. El Pacte Democràtic ho va
fer a Girona i a Lleida. I els Centristes de Catalunya –una sucursal política
sense cap tipus de poder ni d'influència de la UCD– ho va fer a Tarragona; però
a molt poca distància –centenars de vots– del Pacte Democràtic i del PSUC. En
conjunt: PSC, 15; Pacte Democràtic (CDC), 11; UCD, 9; PSUC, 8; Unió del Centre
i la Democràcia Cristiana de Catalunya, 2; Esquerra Catalana, 1; i Aliança
Popular, 1. Aquell dia que vàrem anar a l'escola. O hi vàrem tornar
després de 41 anys i 4 mesos.
Joan Reventós, líder de la candidatura
del PSC (C) i el PSOE que va guanyar les eleccions del 15-J, durant la nit
electoral
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada