Benvolguts,
Analitzant l’article Els ous ja estan trencats d’en Marçal Sintes n'hem intentat fer uns
tasts del vocabulari i de les expressions , que s’han convertit automàticament
en desenes de greuges. I és un bon recordatori del menyspreu que el Reyno de Castilla
ens té.
Tasts. Expressions. Vocabulari. Greuges:
·
Els ous ja estan trencats
·
"Passi el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com
abans"
·
Desafecció
·
Subordinació
·
l'abusiu sistema de finançament autonòmic
·
els constants embats contra el català,
·
la manca de reconeixement nacional,
·
la humiliació.
·
L’atac a la dignitat d’una gent
·
L’agressivitat
·
El menyspreu
·
La voluntat de negar l'altre.
·
La voluntat de no reconèixer el seu dret a ser escoltat
·
La crisi per l'Estatut no va ser només greu en si mateixa,
o
sinó també perquè va portar el PP
i rere seu el PSOE i la restat de
poders de l'Estat a desemmascarar-se…
·
A revelar-se, diria que pornogràficament, en la seva veritable
naturalesa
·
L'Estatut va mostrar una veritat que molts catalans no havien pogut o
s'havien resistit a reconèixer
·
Des d'aleshores han estat milers i milers els que han obert els ulls:
o
Els que exigeixen el dret a decidir sobre el futur.
o
Els que, a més, volen la independència.
·
Des d'aleshores, de la seva banda, l'Estat no ha deixat ni un sol dia
de mostrar agressivitat i menyspreu pels catalans, per la colònia:
o
tractar-nos com a vassalls,
o
tractar-nos com nadius revoltats.
o
tractar-nos com a gent a qui cal escarmentar
o
la mentalitat que domina els poders formals i fàctics de l’Estat
menysprea també aquells catalans que rebutgen la independència,
§ perquè per a l'Estat, per molt
espanyol que un català es declari, per molt servicial que es mostri, sempre és
abans que res un català i,
§ per tant, sospitós. I és, per
definició, menys que un espanyol.
·
Darrerament, pràcticament cada dia hi ha atacs molt durs contra els que
van encapçalar la revolta catalana,
o
decisions venjatives,
o
escanyament econòmic,
o
retallada o intents de retallar el poder de la Generalitat,
o
amenaces,
o
insults, etcètera.
·
La 'guerra bruta' policial, per la qual ningú no ha demanat disculpes, és
impensable que s’hagi aturat…
·
Cadascun d'aquests actes no fa altra cosa que confirmar per a molts
catalans que:
o
la voluntat d'humiliació,
o
i de submissió,
o
és quelcom profundament inserit en l'esperit d'aquells que gestionen el
poder espanyol
·
Els avis i els pares van estar disposats a acceptar-ho durant el
franquisme:
o
Es van resignar a no dir i a no recordar
o
Ho van assumir com el preu a pagar per la derrota
·
Això va continuar durant la Transició, que va consistir, entre d’altres
coses,
o
a transmutar
la dominació franquista sobre Catalunya en una dominació amb aparença
democràtica…
·
Cospedal. La ministra de Defensa, que també és, detall gens menor,
secretària general del PP i
vicepresidenta de la FAES:
o
Cospedal: "la unió fa la força", que, traduït, deu voler dir
aproximadament que al vassall no li convé plantar cara.
o
Cospedal: la pluralitat, que deu voler dir aproximadament que els
pobles indígenes poden ser diversos.
o
L'Estat, dilluns, va voler ensenyar el bastó,
§ apel·lant a la memòria de la
por,
§ ja que el catalanisme sap que,
des de fa segles, sempre que hem lluitat hem perdut…
·
No sembla que aquest alçar el garrot, aquest picar-se el pit de
goril·la o ensenyar el cul vermell del mandril, desentoni amb una Constitució
-aquesta Constitució que els que la van votar i els que no la van voler votar
ara sacralitzen- que compta, entre els seus articles més prominents, amb aquest:
·
el número 8: "Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de
Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como [vergonyosa i indigna]
misión:
o
garantizar la soberanía e
independencia de España,
o
defender su integridad territorial
o
y el ordenamiento constitucional".
Vegem ara l’article:
Els ous ja estan trencats
"Passi
el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com abans"
per Marçal Sintes
21/06/2017
Ho va advertir José
Montilla el 2007, fa deu anys, quan
va parlar de 'desafecció'. Ho va advertir
el 2009 l'editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la
sentència de l'Estatut. Ho van advertir,
ho han advertit,
infinites altres veus des d'aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò
de què avisaven, crec, en gran part ja s'ha produït. I és irreversible, almenys
per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d'octubre.
Fins fa cinc o sis
anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se'n, altres perquè
pensaven que calia més múscul per plantar cara, altres perquè trobaven que no
havia arribat el moment, altres perquè consideraven que els costos eren massa
alts, altres
-per exemple alguns grans directius i empresaris i alguns intel·lectuals-
perquè Espanya resulta un bon negoci, i, finalment, uns últims que se
sentien espanyols en un grau o altre.
Sovint es donava una curiosa barreja d'elements.
El que ha passat, que
sovint s'ha anomenat 'desconnexió',
però que no és només això, resulta històric. Marca un abans i un després. Ho he escrit altres vegades, perquè n'estic
convençut: en el fons, al final, el motiu principal del que ha passat, el que
ha fet girar a tanta gent, no ha estat exactament ni l'Estatut del 2006, ni l'abusiu sistema de
finançament autonòmic, ni els constants embats contra el català, ni la manca de
reconeixement nacional, ni cap altra raó identificable, sinó el que hi ha rere
de tot això: la humiliació. L’atac a la
dignitat d’una gent. Els menyspreu. La voluntat de negar l'altre. De no
reconèixer el seu dret a ser escoltat, per dir-ho en una expressió de
Michael Ignatieff.
La crisi per l'Estatut no va ser només greu en si
mateixa, sinó també perquè va portar el PP
i rere seu el PSOE i la restat de
poders de l'Estat a desemmascarar-se.
A revelar-se, diria que pornogràficament, en la seva veritable
naturalesa. L'Estatut va mostrar una
veritat que molts catalans no havien pogut o s'havien resistit a reconèixer.
Des d'aleshores han estat milers i milers els que han obert els ulls. Els que exigeixen
el dret a decidir sobre el futur. Els que, a més, volen la independència. Des
d'aleshores, de la seva banda, l'Estat no ha deixat ni un sol dia de mostrar agressivitat i menyspreu pels
catalans.
No ha deixat de
tractar-los com a vassalls, com nadius revoltats. Com a gent a qui cal escarmentar.
Per cert, la mentalitat que domina els poders formals i
fàctics de l’Estat menysprea també aquells catalans que
rebutgen la independència, perquè per a l'Estat, per molt espanyol que un català es declari, per
molt servicial que es mostri, sempre és abans que res un català i, per tant, sospitós.
I és, per definició, menys que un espanyol.
Darrerament,
pràcticament cada dia hi ha atacs molt durs contra els que van encapçalar la
revolta catalana, decisions venjatives, escanyament econòmic, retallada o
intents de retallar el poder de la Generalitat, amenaces, insults, etcètera.
La
'guerra bruta' policial, per la qual ningú no ha demanat disculpes, és
impensable que s’hagi aturat...
Cadascun d'aquests
actes no fa altra cosa que confirmar per a molts catalans que la voluntat d'humiliació, i de submissió, és quelcom
profundament inserit en l'esperit d'aquells que gestionen el poder espanyol.
Els avis i els pares van estar disposats a acceptar-ho durant el franquisme. Es van resignar a no dir i a no recordar. Ho van assumir com el preu a pagar per la derrota.
Els avis i els pares van estar disposats a acceptar-ho durant el franquisme. Es van resignar a no dir i a no recordar. Ho van assumir com el preu a pagar per la derrota.
Això va continuar durant la Transició, que va consistir, entre
d’altres coses, a transmutar
la dominació franquista sobre Catalunya en una dominació amb aparença
democràtica.
Una d’aquestes
demostracions de quina és la naturalesa del conglomerat que mana a Espanya s'ha
produït aquesta mateixa setmana. No és l'única de recent, però m'ha semblat
extremadament significativa.
Parlo de la reunió dilluns a Barcelona del Consell Superior de l'Exèrcit. Era la primera vegada en setze anys
que un encontre d'aquestes característiques, ple de generals carregats de
condecoracions, tenia lloc a la capital de Catalunya,
ja que normalment es fa a Madrid.
La ministra
de Defensa, que també és, detall gens menor, secretària
general del PP i vicepresidenta de la FAES,
va declarar als mitjans de comunicació que "la unió fa la força", que, traduït, deu voler dir
aproximadament que al vassall no li convé plantar cara. Cospedal va al·ludir també a la pluralitat, que deu voler dir
aproximadament que els pobles indígenes poden ser diversos.
L'Estat, dilluns, va voler ensenyar el bastó, apel·lant a la memòria de la por, ja que el catalanisme
sap que, des de fa segles, sempre que hem lluitat hem perdut.
No sembla que aquest alçar el garrot, aquest picar-se el pit de
goril·la o ensenyar el cul vermell del mandril, desentoni amb una Constitució -aquesta Constitució
que els que la van votar i els que no la van voler votar ara sacralitzen- que
compta, entre els seus articles més prominents, amb aquest, el número 8: "Las Fuerzas Armadas, constituidas por el
Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión
garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad
territorial y el ordenamiento constitucional".
Un cop rellegit,
convindran amb mi que el que va fer la ministra de Defensa dilluns resulta ben
explícit.
Ara som on som. Els ous no és que s’hauran de trencar, és
que ja s’han trencat. Passi el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com
abans.
Marçal Sintes
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada