Benvolguts,
En aquest afer de l’Editorial del NYT cal fer un preàmbul:
Com
s’ha demostrat en l’apunt d’en Sala i Martin i la Liz Castro no tot el que han
escrit els diaris en una traducció barroera o enganyosa o tramposa de l’anglès, és veritat.
Segons en Sala i Martin i la Liz Castro el text del darrer paràgraf de
l’Editorial ha estat mal traduït. Vegem-ho:
The best outcome for
Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject
independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s
intransigence will only inflame Catalan frustrations.
Insistim: l’editorial diu que el millor que pot passar per Espanya són dues
coses: (1) que hi hagi referèndum i (2) que guanyi el no. Sobre què és millor
per Catalunya i què haurien de votar els catalans, el NYT no en parla, diguin
què diguin els molts articles publicats a la premsa espanyola.
A partir d’aquí es
poden estudiar i entendre les diferents opcions que els diversos articulistes
suggereixen. Segueix l’article d’Antoni Maria Piqué. Per què serveix
l'editorial de 'The New York Times', publicat a El Nacional:
Per a què serveix l'editorial de 'The
New York Times'
Antoni Maria Piqué
Dissabte, 24 de juny de 2017
Dissabte, 24 de juny de 2017
El cràter que
ha obert l’editorial
de The New York Times en
la política i els mèdia espanyols ha aixecat una polseguera que no
s’esvairà fins l’u d’octubre que ve. Són 362
paraules, tres quarts de foli, que posen negre sobre blanc de què va el
procés i fan caure tòpics i màscares. Més encara, la posició del Times ha obligat els mèdia unionistes a informar, sense interpretacions, que el
referèndum és una opció real i democràtica, no un “cop d’Estat” o l’actitud del “català violent”. Tots titulen, si fa
no fa, pel fons de l’editorial, que és ben senzill: Espanya ha de pactar el
referèndum i el millor resultat [per a Espanya,
segons en Sala i Martin] seria que guanyés
el ‘no’. Voilà. És el primer cop que passa.
La clau de volta del
seu argument és: posin les urnes i que guanyi qui obtingui més
vots. Pura
democràcia. Aquesta, segons l’editorial, serà la prova que Espanya
vol resoldre bé el contenciós i, alhora, la manera que guanyi el ‘no’, com
desitgen tant el diari… com l’unionisme.
Simplificar i
aclarir [Per a cada titular, veure el Preàmbul]
Per què serveix aquest editorial? Per què
tant d'enrenou? D’entrada,
perquè simplifica i aclareix la situació. Els titulars
de la premsa de Madrid ho diuen ras i curt. El País, a la secció
Catalunya: The New York Times defiende
un referéndum en Cataluña pero rechaza la independencia. ABC: El NY Times,
contra la independencia pero a favor de una consulta pactada. La Razón: El New York Times insta a los catalanes a votar
'no' en un referéndum pactado. El Mundo: The New York Times, a favor de un referéndum en Cataluña y del 'no' a la independencia. El
Confidencial:The New York Times insta
al Gobierno a permitir el referéndum catalán. El Español: El New York Times se posiciona sobre Cataluña: sí al
referendum, no a la independència. El Independiente: El New York Times insta al Gobierno a permitir el
referèndum. Eldiario.es: El New York Times pide
que se celebre un referéndum en Catalunya.
Malgrat fer costat al
‘no’, l’editorial deixa molt tocats els arguments clàssics
contra l’1-O. Els descarta tots –perquè no n’esmenta cap, fora
d’una referència que “molts catalans veuen molts avantatges a seguir dins
l’Estat espanyol, entre altres, la pertinença a la UE”. Cap referència, per exemple, a l’equiparació de democràcia amb
“l’imperi de la llei”, expressada
a la Constitució.
Per al Times, el referèndum no
qüestiona la democràcia. El diari raona en altres termes, purament
polítics: reprimir
el sobiranisme només ha aconseguit galvanitzar els independentistes i embolicar la troca de la política espanyola amb més
divisions. Cal buscar una sortida diferent, que
passa pel referèndum.
L’editorial
també diferencia el 9-N del 1-O. Del primer en diu “vot no vinculant”. El segon, el considera
vinculant.
A les xarxes socials,
la temperatura ha pujat molt. Aquest tuit resumeix l’estat del
debat:
Fa una mica d'angúnia
veure que us sap greu un editorial que no dóna cobertura a la repressió.
"Negociar de
bona fe"
Les línies que més
han enervat el camp unionista són aquestes: “Espanya tindria
més èxit a suprimir els impulsos secessionistes posant en ordre casa seva
[es refereix “al
bloqueig polític” i a “l’escàndol de corrupció”]. (…) Un Govern central
més capaç podria frenar el fervor per la independència donant a la regió
un tracte econòmic millor. Catalunya aporta prop d'un cinquè (19,5%) del PIB espanyol, però només rep el 9,5% del pressupost nacional espanyol. També hi ajudaria
negociar de bona fe amb els líders catalans per trobar una solució política, en
lloc de confiar en la interpretació
restrictiva de la Constitució del poder judicial per castigar els esforços
catalans per una major autonomia”.
El millor diari
del món –qui ho pot discutir– no només reconeix que la pilota és a la teulada
d'Espanya, sinó que Catalunya és la part castigada.
La pregunta de fons de
l’editorial va molt al gra: si tot el que diu l'Estat espanyol
és tan cert i real, per què a Catalunya persisteix una voluntat tan majoritària
de votar l’autodeterminació? Espanya és “la nació més antiga d’Europa” [Mentida!], la
sobirania pertany “al conjunt dels espanyols” [Mentida!], el cas català és un afer
“exclusivament intern”, etcètera. Posin tot aquest catàleg d’arguments en joc a
les urnes, ve a dir.
Diplomàcia tocada
Aquest dissabte al
matí, aquest editorial ha aterrat a la taula de cent cancelleries i de tots els
representants a l'ONU, i així ha
donat al referèndum una visibilitat internacional més
potent que el suport de molts governs. Entre altres motius, perquè assenyala els que s'hi
oposen com uns intransigents que impedeixen resoldre el problema.
El Times pot ser la primera
fitxa del dòmino politicomediàtic que cau i n’arrossega d’altres. Inspirarà altres
grans mitjans del món a mirar el cas català amb una altra llum, oposada a
la campanya diplomàtica i mediàtica espanyola contra el referèndum –inclosos
els “favors” de l’exministre Margallo–, que queda força tocada.
L’editorial també posa
en un altre context les declaracions de tants líders, des
d’Obama a Macron: volen que els catalans votin ‘no’, però que votin.
Cap s’ha
pronunciat contra el referèndum.
Així mateix, posa en
solfa els menyspreus a l’activitat diplomàtica de la
Generalitat, el darrer, el de la vicepresidenta Soraya Sáenz de
Santamaría, que dijous passat deia que Exteriors va “de fracàs en fracàs”. El referèndum, aquest divendres a la nit, ha deixat de ser,
de fet, un fracàs, i és una opció plausible i homologable arreu.
Alhora, ha deixat de
ser un “afer intern”.
Al
contrari, moltes cancelleries s’interessaran per la proposta del Govern català
i es preguntaran si la passivitat de l’Estat espanyol és una política eficaç.
Antoni Maria Piqué
Opinions diaris i piulades:
La portada de Politico. L'editorial de l'Irish
Times. L'article de Clarín. La
pàgina a Le Monde. I ara, l’editorial del New York Times.
La cotització internacional del
sobiranisme puja.
La carpeta catalana años atrás incomodaba debido a
la sobregesticulación soberanista. Ahora incomoda la negación del referéndum.
El 'Times' no es
ven
A casa nostra,
l’editorial deixa en posició incòmoda els mèdia unionistes o els que fan fil
blanc fil negre:
El New York Times ja
ha anat més lluny que el Periódico i La Vanguardia. Tela marinera.
És que és "tremendo". El gran diari dels EUA a
favor que els catalans votin, i els grans diaris catalans en contra.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada