Benvolguts,
Ian Gibson, aprofitant
que Espanya celebrava el Dia de la Raza, es fa creus dels dos mots sagrada i indissoluble. I explica l’expressió petitio
principii o sigui que entén per demostrada i vàlida una cosa en
realitat no provada.
¿Com es
pot seguir parlant seriosament, a aquestes altures, de la indissoluble unitat de
la nació espanyola? ¿Se segueix creient, realment, que Déu -el
Déu de l'Antic Testament, el de les plagues, el dels holocaustos, el de l'ull
per ull- va
disposar les coses perquè, consumada l'anomenada reconquista,
extirpada la casta judaicomusulmana, acabada l'etapa habsburguesa i iniciada la
borbònica, Espanya
caminés sempre indissolublement unida fins a la fi del món?
Parla també de la basarda que li fa l'article 8
de l'esmentat títol preliminar, en la primera clàusula del qual s'estipula que les Forces Armades
tenen, entre altres missions, la de defensar la «integritat territorial» del
país.
Si la Consti
comença amb una fal·làcia, amb un sofisma, com pot ser vàlid tot el que ve al
darrere?
I se’n fot
preguntat-se ¿I Portugal? Per què se’l deixen?
Acaba
parlant de la possibilitat d’una tercera República Espanyola. Aquí patina...
La 'sagrada'
unitat d'Espanya
Ian Gibson
Dissabte, 12 d'octubre del 2013
No s'atreveixen -encara- a desenterrar
l'adjectiu, mai lluny dels llavis de José Antonio Primo de Rivera i
els seus coreligionaris, ubic al llarg del franquisme i gens infreqüent durant
els primers anys de la transició. De moment el paper el fa el terme indissoluble,
que igual que el primer pateix de la fal·làcia de petitio principii, o
sigui que entén per demostrada i vàlida una cosa en realitat no provada.
Tot justificat, és clar, per la Carta Magna del 1978 (títol preliminar, article
2), on se'ns informa: «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la
Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols».
Asseveració citada el 16 de setembre, segons aquest diari, i com si es tractés
d'una sentència mosaica -és a dir, d'una veritat divina, immutable i
irrefutable-, pel fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres Dulce.
AIXÒ EM VA FER pensar en la contundent i
esgarrifosa frase de l'últim Papa quan, a València, va parlar de «la meravellosa
realitat del matrimoni indissoluble», ordenament que, gràcies a una
Església inflexible dirigida per cèlibes impertèrrits, ha suposat un infern per
a incomptables persones, grans i menors.
¿Com es pot seguir parlant seriosament, a aquestes altures,
de la indissoluble unitat de la nació espanyola? ¿Se segueix creient, realment, que Déu -el Déu de l'Antic Testament,
el de les plagues, el dels holocaustos, el de l'ull per ull- va disposar les
coses perquè, consumada l'anomenada reconquista, extirpada la casta
judaicomusulmana, acabada l'etapa habsburguesa i iniciada la borbònica, Espanya
caminés sempre indissolublement unida fins a la fi del món?
Permetin-me assenyalar, a manera de
comparació, que a la Gran Bretanya, amb el debat en curs sobre la independència
d'Escòcia i el referèndum pendent, a ningú, ni al John Bull més
fatxa -i d'aquests no en falten-, se li acudiria utilitzar la paraula sagrada en
relació amb la configuració del país (on ningú troba a faltar l'antiga pertinença de l'avui
República d'Irlanda). És més, allà a ningú, o gairebé ningú, se li
podria passar pel magí afirmar que, si es produís la separació, significaria
necessàriament la ruïna de la convivència tranquil·la dels nombrosos habitants
de l'illa.
Encara amb la Constitució a la vista, he de
dir que a mi em preocupa, des del mateix instant que va ser promulgada, l'article 8 de
l'esmentat títol preliminar, en la primera clàusula del qual s'estipula que les
Forces Armades tenen, entre altres missions, la de defensar la «integritat
territorial» del país. Amb això es podia preveure el dia que,
experimentat el creixement del perill català, es llancés contra els díscols una
variant espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Mal assumpte.
Tornant a Irlanda, afegeixo que, per decisió
del Parlament, es va treure de la Constitució, en el seu moment, la
reivindicació, com a missió nacional, del «retorn» dels sis comtats del nord,
encara part del Regne Unit. Reivindicació considerada altament ofensiva per la
gran majoria dels habitants protestants d'aquells territoris. Això va
constituir una mostra extraordinària de magnanimitat, pragmatisme, sensibilitat
i maduresa política per part de Dublín. I ha donat fruit. Un dia, si hi ha reunificació irlandesa, serà
per consens.
Posats a parlar de la unitat indissoluble
d'Espanya, sempre m'ha cridat l'atenció que els essencialistes no hagin advocat
públicament per la vertebració unitària de tota la Península. ¿Que
potser el projecte no hi cap dins dels designis divins? ¿No seria lògic que fos
així? ¿Que no va sortir de Lisboa la Invencible?
COM QUE ALS anys 30 ja hi havia per terres
lusitanes una ben assentada dictadura feixista, els prohoms del jou i les fletxes
no van insistir mai en l'assumpte, però sabem que ho tenien al cap. Avui, de totes
maneres, el desconeixement del veí és tan absolut a Espanya que s'esborra
literalment del mapa en els butlletins meteorològics televisius, com si no
existís. I és tràgic que, al fallar el finançament portuguès, no hi
hagi fons europeus per acabar les obres de la línia d'alta velocitat
Madrid-Lisboa, estancada a Badajoz, i així facilitar el trànsit entre les dues
capitals i la resta del continent.
Com José Saramago (i Günter Grass), un somia
amb una florent i culta República Federal Ibèrica, però em temo que trigarà
molt temps a néixer (si és que mai neix). Mentrestant,
em conformaria amb el naixement de la Tercera República Espanyola, però tampoc
sembla estar a només dues passes. Quina desil·lusió més envoltant.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada