Benvolguts,
En Salvador Cardús ens parla de recentralització
política en tots els fronts:
Executat
de manera planificada per l’actual Govern del PP. Tant és que parlem d’educació
amb la llei Wert, com de comerç –que, amb l’excusa de la unitat de mercat, vol
imposar horaris comuns– o d’institucions amb la llei de Cambres, i així tota
una inacabable llista de decisions a l’engròs i a la menuda.
Després ens parla d’un camí molt més tenebrós,
que ens recorda Josep Pla quan explicava que per un català és el mateix un
espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres:
Val a
dir que l’execució ha recaigut en el Govern del PP perquè és qui es troba al
govern, però hi ha raons per pensar que es tracta d’un moviment que respon a la voluntat dels
gestors –alts funcionaris– d’unes estructures d’Estat que estan per damunt de
la contingència dels governs. Si ara mateix hi hagués el PSOE al
capdavant del Govern espanyol, el moviment –potser no les formes– seria en la
mateixa direcció.
Finalment ens recorda que Oriol Junqueras el 2010
esmentava el concepte horitzó
d’expectativa per explicar un determinat tipus de conducta política i
econòmica. Quan l’horitzó és llunyà, hom tendeix a
comportar-se de manera honrada i lleial. Però quan hi ha un horitzó
d’expectativa curt, el comportament és egoista i deixa de respectar les regles
de joc...
Vejam l’article:
13/11/2013
És una evidència que a Espanya es viu un procés de
recentralització política en tots els fronts, executat de manera planificada
per l’actual Govern del PP. Tant és que parlem
d’educació amb la llei Wert, com de comerç –que, amb l’excusa de la unitat de
mercat, vol imposar horaris comuns– o d’institucions amb la llei de Cambres, i
així tota una inacabable llista de decisions a l’engròs i a la menuda. Val a dir que
l’execució ha recaigut en el Govern del PP perquè és qui es troba al govern,
però hi ha raons per pensar que es tracta d’un moviment que respon a la
voluntat dels gestors –alts funcionaris– d’unes estructures d’Estat que estan
per damunt de la contingència dels governs. Si ara mateix hi hagués el PSOE al
capdavant del Govern espanyol, el moviment –potser no les formes– seria en la
mateixa direcció.
L’opinió que l’Estat de les autonomies ha anat
massa lluny, sobretot des de la segona meitat dels noranta, quan la crisi
d’Estat va expulsar Felipe González i va portar José María Aznar al poder –amb
el corresponent canvi d’hegemonia mediàtica a Madrid–, s’ha anat generalitzant.
Des dels
ideòlegs de la FAES fins a les enquestes del CIS, la idea que cal tornar a
concentrar el poder a Madrid és majoritària a dreta i esquerra. La comparteixen
PP i PSOE, per no esmentar UPyD, per qui aquest objectiu passa per davant de
qualsevol altre i que a les properes eleccions generals podria ser el partit
frontissa necessari per governar Espanya. És obvi que aquesta
orientació estratègica d’Estat de la política espanyola és prèvia a la crisi
econòmica. Però no és menys cert que la durada i la duresa d’aquesta depressió
econòmica, amb la corresponent deterioració de la marca Espanya, han exasperat
la urgència del procés per intentar emmascarar la realitat d’un Estat
ineficient que havia crescut a base de polítiques insostenibles. I, en
particular, Catalunya sempre ha servit per amagar les vergonyes alienes.
En vista d’aquest escenari –que qualsevol
lector mínimament informat podrà avaluar si és que l’he pintat de manera
exagerada o no–, la pregunta que cal fer-se és sobre quina versemblança pot tenir la proposta d’una
tercera via per a Catalunya que pogués temperar les aspiracions sobiranistes
que s’hi manifesten. No ho dic pas per desacreditar que algú pensi
que seria bo trobar un camí d’entesa per evitar la dura confrontació política
en què ja som de ple. Ho pregunto perquè, en vista de l’experiència de l’intent
de reforma estatutària iniciada el 2004, aprovada el 2006 després d’haver-la
afaitat i de fer-la fracassar definitivament el 2010 amb la sentència del
Tribunal Constitucional, qui ens pot assegurar que si s’obrís el meló d’una
reforma constitucional per resoldre l’encaix de Catalunya, no acabaria de la
mateixa manera? És
a dir, ateses les circumstàncies descrites a l’inici de l’article, què en
quedaria de l’Espanya de les autonomies després d’una reforma constitucional?
Fins i tot en el supòsit d’un hipotètic relleu en els actuals lideratges
polítics, vistos els aspirants, algú pensa que qui pugui substituir Rajoy o
Rubalcaba serà més propici a un desenvolupament constitucional de tipus
federal, o hi ha raons per esperar tot el contrari? El temor que
sempre havia expressat el president Jordi Pujol i que l’havia fet desconfiar de
l’oportunitat d’una reforma de l’Estatut, no és tan justificat ara com llavors,
a propòsit d’una reforma constitucional, ni que s’iniciés apel·lant a un
suposat federalisme contrari a l’actual lògica històrica? Navarro o Duran, no
es trobarien en les mateixes circumstàncies que es van trobar Maragall o Mas el
2006?
En l’episodi 294 de gener de 2010 del programa
d’història En guàrdia! de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Enric
Calpena i dedicat a Els catalans a la guerra de Cuba, el doctor Oriol Junqueras
–abans d’ocupar els seu actual càrrec a ERC– explicava les raons que van
precipitar la independència de l’illa. Segons Junqueras, en el debat a Espanya
entre els qui volien trobar noves fórmules d’encaix i els que optaven per
acabar d’esprémer Cuba davant l’expectativa d’una possible pèrdua, el triomf
d’aquesta darrera posició va acabar de donar arguments als cubans
independentistes. L’historiador esmentava el concepte horitzó d’expectativa per
explicar aquell tipus de conducta política i econòmica. Quan l’horitzó és llunyà, hom tendeix a
comportar-se de manera honrada i lleial. Però quan hi ha un horitzó
d’expectativa curt, el comportament és egoista i deixa de respectar les regles
de joc.
Doncs bé: deixant de banda altres simetries
amb el cas de la pèrdua de Cuba, tot fa pensar que es podria analitzar la
situació actual de la relació entre Espanya i Catalunya segons aquest principi
econòmic. Davant
d’una expectativa d’horitzó curta, l’Estat espanyol accentua el seu
comportament deslleial amb Catalunya, amb l’incompliment dels acords pactats i
la recuperació unilateral de competències. I, de la mateixa manera, també es
pot dir que Catalunya se sent cada vegada menys vinculada a una lleialtat
constitucional que considera traïda, i es veu empesa a abandonar el pacte del
1978. Quan la setmana passada el president Rajoy descartava una
hipotètica reforma constitucional amb l’argument que, en qualsevol cas, mai no
satisfaria els catalans, deixava ben poc marge per a l’esperança de les
terceres vies que, si s’obrissin, només podrien portar enrere. En el fons,
escurçava encara més l’horitzó d’expectativa i contribuïa, volent-ho o no, a
fer més fàcil la decisió sobre el contingut de la pregunta que s’hauria de fer
als catalans: clara
i dual.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada