Benvolguts,
Fixeu-vos en la votació del Congreso de la
setmana passada sobre la moció de la Rosa Diez:
·
La notícia que varen publicar el 99% dels diaris va
ser que els diputats de PSC varen votar diferent del PSOE...
Però en Vicenç Villatoro ha sabut trobar la veritable
notícia:
·
El 75% d’espanyols i el 19% de catalans decideixen
aclaparadorament que Catalunya no té dret a decidir...
En Villatoro ha tingut la genialitat no de
comptar els que varen votar favorablement a la moció d’UPyD respecte als que
varen votar en contra, sinó la proporció de catalans i espanyols d’entre els que varen votar
a favor de la moció!
I desenvolupa un article extraordinari sobre
aquesta proporció!
VICENÇ VILLATORO | Diari ARA 06/11/2013
Gràcies, Rosa Díez
La
setmana passada, al Parlament espanyol, el setanta-cinc per cent dels diputats espanyols i el dinou
per cent dels diputats catalans van proclamar que els catalans no tenen dret a
decidir el propi futur. La diferència de percentatges és
espectacular. Entretinguts amb la política del dia a dia, amb els problemes
interns del PSOE, no ens vam adonar de d'extraordinària força política d'aquest
fet, d'aquestes xifres. Fins al punt que, al meu parer, només l'enunciat d'aquesta votació permet
entendre i jutjar la qüestió catalana, per a algú de fora, sense necessitat de
gaires comentaris més. Si haguéssim d'explicar què està passant a Catalunya
només en deu segons, podríem fer servir perfectament aquesta votació.
Vull dir
que, al llarg de tots els anys que n'hem estat parlant, tant a Catalunya com a
Espanya hem anant construint un argumentari molt sofisticat i ampli sobre les
nostres posicions. Des del catalanisme, es diu que tenim dret a decidir el
nostre futur perquè som una nació, i expliquem la història, la llengua, la
cultura, l'economia, el dèficit fiscal... Des del nacionalisme espanyol, que
l'única nació és Espanya, que això és el fonament de la Constitució, que l'únic
subjecte de sobirania és la nació espanyola, i expliquen la història a la seva
manera i volen desmentir la manera com l'expliquen els altres... En aquest
argumentari hi ha bestieses constatables, opinions lícitament divergents i
algunes peticions de principi. En general el xoc de trens argumentals en
aquests àmbits ens porta a discussions jurídiques complicades, a debats sobre
la història fatigosos i sobretot a una paret metafísica sobre qui és el
subjecte de la sobirania, sobre qui és i qui no és la nació.
Però si
hem d'explicar el que està passant a un demòcrata de fora, jo diria que tot aquest
argumentari tan sofisticat esdevé lletra petita al costat del titular que ens
dóna la votació de l'altre dia al Parlament espanyol. ¿Tenen dret els catalans a decidir el seu
futur? Diuen que no el setanta-cinc per cent dels representants espanyols (gairebé
la unanimitat si en traiem catalans i bascos), però només el dinou per cent
dels representants catalans. Aquest decalatge brutal l'entén tothom. I això no
és una enquesta. És una votació amb tots els ets i uts sobre una única pregunta
clara i concisa en una qüestió rellevant que afecta els catalans.
No hi ha cap democràcia al món que
davant d'un decalatge d'aquesta mena cregui que no se n'ha de fer cap cas ni
donar-hi cap resposta política. Per què Cameron permet que a Escòcia es convoqui el
referèndum? No parla ni de la llei ni de la història ni de l'economia. Diu: perquè la
majoria dels escocesos ho volen, i així ho han manifestat de forma lliure i
democràtica. Si a més a més hi ha raons històriques, legals o
econòmiques, magnífic. Però no fan falta. Només amb l'existència d'aquesta
voluntat ja n'hi ha prou. Cap democràcia del món, ni la més jacobina, si tingués un
decalatge d'aquesta mena, si l'opinió que és gairebé unànime en el conjunt de
l'estat fos absolutament minoritària en el territori afectat, ho menysprearia i
ignoraria. Ni a França ni a Itàlia (on no passa, perquè aquests
percentatges són inimaginables). Ni tampoc, en tenim les proves, a la Gran
Bretanya o al Canadà.
Imposar
a un territori afectat -o a un sector o a una comunitat o al que sigui- una
doctrina que hi és absolutament minoritària amb l'argument que és majoritària
fora del territori afectat va en contra de l'essència de la democràcia. Podríem
posar-ne milers d'exemples, fins i tot còmics. (Fer pagar democràticament el sopar a un dels
comensals, perquè tots els altres hi voten a favor i només ell hi vota en
contra; annexionar Portugal a Espanya perquè la majoria dels habitants de la
Península ho volen, però amb el vot contrari de la majoria dels portuguesos;
etcètera, etcètera.) No cal parlar ni de Constitucions ni de
sobiranies ni de nacions. Parlem de vots. La metafísica és interpretable. Les
votacions són clares. Gràcies a Rosa Díez i a la votació que va forçar per
populisme i per oportunisme al Congrés espanyol, en tenim la prova física. La idea que s'ha de
negar als catalans el dret de votar el seu futur la sustenten el setanta cinc
per cent dels diputats de tot l'Estat, però només el dinou per cent dels
diputats catalans. No cal dir res més.
Vicenç
Villatoro
D’argumentacions com aquestes darreres en
circulen moltes i totes definitives com la votació al Congreso:
·
En una assemblea d’una escala de
veïns decidir per 9 a 1 que l’ascensor no cal que arribi al sobreàtic...
·
En la peli La gran guerra de l’Alberto Sordi hi ha una escena on tres soldats
tornant a la guerra en tren li roben un paquet amb un bé-de-déu de menjar (embotits
del poble, pastissos) a un altre soldat. Se’n van al vater per repartir-se el
botí i en el moment de votar dos d’ells decideixen repartir-s’ho i l’Alberto
Sordi diu “jo voto en contra però guanya
la majoria” i es llença sobre el menjar...
Joan
A. Forès
Reflexions
Hi ha un altre article, de Vicenç Villatoro, crec que publicat a "El Temps" on parla de les diferents legitimitats que pot suposar el votar. Un dels exemples que fa servir és el dels comensals a taula. Però, no trobe l'article (crec que va ser d'aquest estiu de 2014). ¿Em podrieu ajudar? Gràcies.
ResponElimina