Benvoguts,
El company dels GOAL Carles Marc em fa adonar del
Bloc (o Blog) o web que Francesc-Marc Àlvaro acaba d’inaugurar que porta com a
títol genèric:
Amb l’adreça: http://desconnexio.cat/
De moment hi ha quatre entrades:
Us copio la primera que és una mena de declaració de principis, on explica
el concepte de desconnexió i on planteja l’ètica del periodista: “Entenc que és
possible ser un periodista honrat i ser lleial a una causa. No és possible ser
un periodista honrat i ser lleial a una persona, partit polític o facció”.
Un assumpte personal i un avís:
no sóc neutral
16/11/2013 · 9
comentaris
Fa trenta-quatre anys que escric per als diaris i tinc la sort de viure del
que és la meva vocació. Sempre m’han apassionat el periodisme, la política, la
història i la literatura. Ara, als quaranta-sis, he decidit ser l’editor, el
director i el redactor d’una publicació en la qual jo sóc el primer, el darrer
i l’únic responsable i finançador: Diari
de la desconnexió. Si esteu llegint aquestes ratlles, sigueu benvinguts.
Aquest blog és el vostre diari.
Per què aquest blog? Perquè el periodisme està canviant a gran velocitat i
cal tornar als orígens, a cavall de les tecnologies que ara tenim a l’abast i
que permeten arribar a molta gent de manera assequible. El periodisme sempre ha
estat un assumpte personal, això vol dir una activitat basada en el prestigi de
persones concretes amb noms i cognoms. Recordeu les pel.lícules clàssiques del
far-west on sempre hi surt un
periodista-editor-impressor que vol publicar el que passa al poble? Avui,
l’esperit d’aquells antics homes de premsa es pot trobar, sobretot, en webs
realitzades per equips reduïts i blogs personals, ofertes nascudes al marge de
les lògiques de les grans corporacions del sector.
El periodisme, en general, travessa tres crisis alhora: de model de negoci,
de lectors joves i de credibilitat. És l’hora de buscar nous camins, d’explicar
bé les coses que estan passant i de respectar el compromís fundacional de la
professió: interpretar els fets sense desfigurar la realitat i sense perdre el
respecte al lector. Els periodistes no sortim gaire ben parats a
les enquestes on es pregunta als ciutadans sobre la qualitat de la
democràcia. La reconstrucció de la confiança en el periodisme vindrà d’un
exercici d’humilitat i rigor alhora: la influència mediàtica ja no és el que
era durant el passat segle XX, però això no ha de servir de coartada per
convertir la veritat en un element ornamental.
Per què un blog de cròniques polítiques? Perquè som animals polítics,
perquè la política –Hannah Arendt dixit- és en tot, perquè tinc coneixement
d’aquest àmbit informatiu i perquè vivim un moment polític especial i sense
precedents a Catalunya. La desconnexió a la qual fa referència la capçalera
d’aquesta publicació té a veure amb un concepte que ja he explicat en alguns
articles: una part activa i central de la
societat catalana ha desconnectat mentalment dels poders d’Espanya i ha
començat un camí per assolir democràticament un objectiu nou: la creació d’un
Estat català independent. La llibertat sempre comença dins de la ment de la
gent, una dada que, en el cas català, certifiquen moltes enquestes.
Per fer bon periodisme, cal deixar les coses clares des del començament,
com fan els anglosaxons: sóc periodista i sóc un ciutadà amb valors, idees i
interessos, com la resta de periodistes d’arreu del món. També sóc català i sóc
partidari que Catalunya pugui esdevenir una nació independent en el marc
europeu, de manera pacífica, democràtica i -si és possible- pactada amb els
poders espanyols. A més, sóc del parer que no es tracta només de construir un
Estat, també tenim l’obligació de dotar-nos d’una democràcia de molta més
qualitat, amb un millor equilibri entre els poders i més garanties per als
ciutadans. En aquest sentit, he pres partit
per un projecte. En això no sóc gens estrany: la majoria de periodistes
espanyols (i un grapat de periodistes catalans) són partidaris de mantenir
Catalunya dins d’Espanya. Val a dir que no estic sol, ans el contrari: hi ha
molts periodistes catalans que han expressat públicament el seu desig de veure
que la nació catalana assoleix la categoria de nou Estat europeu. De les causes
de tot plegat n’anirem parlant en aquest blog.
No amago les meves idees, però vull fer una precisió important: no hem
vingut aquí a fer propaganda. Tothom -sigui proper o llunyà al que pensa el
periodista- mereix ser criticat o elogiat en funció de les seves actuacions i
d’acord amb el punt de vista de qui firma. Això és el que dóna credibilitat.
Per evitar dubtes i desinformacions, ensenyo totes les cartes: no milito en cap
partit polític ni en cap sindicat, sóc soci i membre de la junta nacional d´ Òmnium Cultural, sóc patró de l’entitat Foment Vilanoví, els meus
ingressos principals provenen de la meva feina com a professor a la Facultat de
Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i de les meves
col·laboracions al diari La
Vanguardia, no sóc soci de cap productora de televisió, no tinc segona
residència, sóc usuari de Renfe i sóc afortunat de tenir amics diversos amb els
quals no coincideixo en tot. Valoro més les actituds que les idees, sempre i
quan aquestes no estiguin basades en el menyspreu dels drets humans i l’enaltiment
de la violència.
En resum: no sóc imparcial ni neutral però intento tractar els fets amb el
màxim respecte i no vull pintar escenes on la veritat sigui un ressò vague i
llunyà. Bill
Kovach i Tom Rosenstiel, dos prestigiosos periodistes i professors de
Periodisme nord-americans, han escrit que “ser imparcial o neutral no és un
principi essencial del periodisme”, totes les empreses i tots els professionals
del gremi tenen una línia editorial, una tendència, un punt de vista i uns
interessos. Qui digui que això no el converteix forçosament en parcial menteix.
Però ser parcial no implica escriure des de la trinxera. Marie Gallagher, una
columnista conservadora que aquests dos autors citen, explica la diferència
entre un periodista que té opinió pròpia i un propagandista: “Jo no vull
manipular els meus lectors, el que vull és revelar-los, comunicar-los el món
tal i com jo el veig”. Ho subscric. En aquest sentit, Gallagher afegeix un matís
molt important, que jo faig meu: “Entenc que és
possible ser un periodista honrat i ser lleial a una causa. No és possible ser
un periodista honrat i ser lleial a una persona, partit polític o facció”. Aquesta distinció és fonamental.
La clau per buscar la veritat no és la neutralitat sinó la independència.
Concretem: independència de criteri i econòmica. Segons Kovach i Rosentiel, el
model seria una “independència compromesa”. Que és el mateix que intentar
contradir aquella frase terrible atribuïda a Karl Kraus: “no tenir una
idea i poder expressar-la: això fa al periodista”. La resta és discutir sobre
el sexe dels àngels.
Aquest blog, Diari de la
desconnexió, vol fer-vos arribar notícies i comentaris sobre aquest
temps de grans transformacions i aquest petit país que busca un futur, sense
perdre de vista que Catalunya forma part del món global i que el present és -es
vulgui o no- l’enclusa de la Història i el dipòsit de milers de petites
històries.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada