Benvolguts,
En Vicent Partal fa una reflexió molt
constructiva, com ens té habituats: Repensar
els Països Catalans, plantejant-se el pas del paradigma independència
global i simultània dels Paisos Catalans, a la independència per territoris en
funció de la seva maduresa i ajudats per tots els altres.
·
Diu en Partal: Repensar
això que en diem Països Catalans hauria de ser avui ja un exercici urgent i
imprescindible per a tots, de Salses de Guardamar i de Fraga a Maó.
· En Pere Cardús deia fa poc: Seguint les paraules
sempre sàvies de Joan Fuster, 'contra la rutina creada en temps de la
nostra disgregació, forjarem la nostra voluntat de reintegració'.
·
Diu en Partal que dissabte a
Perpinyà Miquel Arnaudies deia,
que a partir d'aleshores res no serà igual tampoc als altres
Països Catalans. O que, això ho afegesc jo, es pot reconèixer en la força
renovada dels moviments de la resta del país el contagi de l'atmosfera
d'entusiasme que es viu al Principat.
·
Fa 15 dies en la Taula Rodona
sobre Països Catalans. Llengua i
Projecte de Futur, vaig dir i escriure en el Bloc que jo veia
la transició partint de la Independència de Catalunya (República Catalana)
seguit més endavant per la independència de les Illes Balears i eventual
posterior confederació amb la República Catalana.
Sembla que les reflexions coincideixen força.
Vegem,
assaborim i reflexionem sobre l’editorial de Vicent
Partal:
Repensar els
Països Catalans
11.11.2013
Per a l'estat espanyol, els Països Catalans som un objecte comú
d'agressió. Amb uns claríssims vasos comunicants entre nosaltres que realcen
d'una manera extremadament gràfica quines són les seues veritables intencions.
Les revoltes dels docents a les Illes i per RTVV al País
Valencià tornen a posar en el mapa informatiu la qüestió dels Països Catalans --com ja ho va fer l'extensió de la Via Catalana al nord i al sud de
la frontera de
la pròxima república catalana--. Semblava que el preu de l'onada
sobiranista al Principat seria el final del projecte de Països Catalans. I tanmateix…
És evident que la independència serà només del Principat; ara
per ara i en un horitzó llarg no hi ha cap més possibilitat. Però també és ben cert, com deia
dissabte a Perpinyà Miquel Arnaudies, que a partir d'aleshores res no serà
igual tampoc als altres Països Catalans. O que, això ho afegesc jo, es pot reconèixer
en la força renovada dels moviments de la resta del país el contagi de
l'atmosfera d'entusiasme que es viu al Principat.
Especialment al sud, perquè per a l'estat
espanyol els Països Catalans, amb el Principat inclòs, som un objecte comú
d'agressió.
Amb uns claríssims vasos comunicants entre
nosaltres que realcen d'una manera extremadament gràfica quines són les seues
veritables intencions. Predicar la moderació a Barcelona veient què fan Rudi, Bauzá
i Fabra és un exercici cínic que els ajuda ben poc a dissimular les intencions
--precisament gràcies a l'existència dels altres Països Catalans--. Menystenir a
València els problemes dels milers i milers de pares que volen escolaritzar els
xiquets en català és un altre exemple, pren una dimensió d'escarni quan es
contrasta amb l'escandalosa defensa de les vint famílies que volen ser
escolaritzades en espanyol a Catalunya.
Durant decennis hi ha hagut un model per als
Països Catalans que bàsicament reivindicava la construcció d'un estat comú. És una perspectiva
que evidentment ha quedat invalidada amb la irrupció del sobiranisme majoritari
al Principat. Però ni els Països Catalans han desaparegut --i en tenim tot de
proves aquestes setmanes-- ni desapareixeran simplement perquè el Principat
cree el seu estat. Repensar-los, per això, no ha de significar
prescindir-ne, com s'han afanyat a proclamar amb entusiasme alguns, que
evidentment no ho havien vist mai clar. Més aviat a l'inrevés. Avui repensar-los
crec que significa afirmar-los encara més.
O no s'ha evidenciat amb el cas RTVV, per
exemple, que al País Valencià els Països Catalans són també una barrera de
defensa del valencianisme més estricte i acatalà? No haurien tancat Canal 9 si TV3 continuàs
emetent…
I el Principat, com es podria pensar a ell mateix sense les
aportacions i el combat de valencians, mallorquins, fragatins o rossellonesos que han ajudat a fer realitat, tant i tant, això que es viu ara?
Germà Bel deia divendres que els independentistes que ho
eren ja als anys setanta i vuitanta eren molt llestos, perquè havien vist abans
que ningú la cara veritable de l'estat espanyol.
Segurament, la gran influència dels valencians en l'independentisme d'aquells
anys n'és una explicació --mentre al Principat s'emmirallaven amb el peix al
cove, al País Valencià explotaven bombes a ca Fuster i la llengua la postergaven ja amb la
mateixa ànsia els uns i els altres, PSOE i PP.
Prescindir d'aquesta fabulosa visió polièdrica
que tant ens enriqueix a tots, només perquè una altra part del país es fa
independent, no em sembla que tinga gens de trellat.
I, tot i que no sé com ho hem de fer, diria que repensar això que en diem Països Catalans hauria de
ser avui ja un exercici urgent i imprescindible per a tots, de Salses de
Guardamar i de Fraga a Maó.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada