Benvolguts,
De la petició de principi ( petitio principii)
ja ens n’havia parlat Ian Gibson fa una setmana. Gibson, aprofitant que Espanya celebrava el Dia de la Raza, es feia creus
dels dos mots sagrada i indissoluble de
la Consti. I explicava l’expressió petitio
principii o sigui que entén per demostrada i vàlida una cosa en realitat no
provada. Això va lligat al
raonament, al sil·logisme, que també varem explicar la setmana passada.
La moderació és votar
FERRAN SÁEZ MATEU
06/11/2013
Des d'una perspectiva lògica, s'anomena petició de principi ( petitio
principii , en deien els vells escolàstics medievals) aquell argument que
inclou entre les premisses de les quals parteix tot just allò que intenta
demostrar. ¿Vol
provar l'existència dels marcians? Cap problema! En comptes de
buscar indicis empírics sobre aquesta qüestió comenci el seu raonament dient:
"Com que és impossible que en un univers tan gran no hi hagi
civilitzacions com la nostra, aleshores..." Fixi's que el punt de partida
és exactament el mateix que la conclusió a la qual es pretén arribar. Només cal
jugar amb els sinònims i complicar artificialment el raonament, tot donant un
parell de tombs innecessaris. Si es fa bé, ningú no notarà el truc argumental. La petició de
principi és una de les fal·làcies més efectives precisament perquè no ho
sembla. En general, el mecanisme té una arrel terminològica: es tracta de colar
una afirmació com si, en realitat, només es tractés d'una innocent paraula.
M'agradaria pensar que l'ús més o menys
coordinat -però alhora manifestament improvisat- del discurs de la "moderació"
té una intenció honesta i, per tant, aspira a formar part del debat polític com
qualsevol altra idea defensable des del respecte democràtic. Tot i així, costa d'admetre que
una proposta constitueixi alhora una acusació o una desqualificació tàcita i,
en conseqüència, tingui el mateix efecte argumental que el vell joc de mans de
la petitio principii . Autoubicar-se en la moderació,
apropiar-se arbitràriament d'aquest confortable espai, implica abocar la resta
de les parts als barrancs inhòspits de la radicalitat. Implica també proposar alternatives
sense dir quines són: es posa l'adjectiu ("moderades") però s'omet prudentment el
substantiu, potser -potser- perquè només es vol canviar de conversa quan no
interessa. A mi
em podria seduir, o no, una alternativa federal, un règim cantonalista, una
república socialista soviètica o un retorn al feudalisme. En canvi,
no picaré com un passerell confonent una actitud (la moderació) amb una forma d'articulació
territorial (independència,
autonomia o el que sigui). Les coses es poden defensar amb molts
tons de veu, i un d'ells, al meu entendre el més assenyat, és la moderació.
Es pot ser un unionista
moderat i un independentista crispat; un autonomista de verb embogit i un federalista centrat
i contingut; i així amb totes les possibles combinacions que vostès
vulguin. El
radicalisme o la moderació no són inherents, o bé estranys, a totes aquestes
maneres d'entendre quina ha de ser la relació politicoadministrativa entre
Catalunya i Espanya.
Què defensen, els autoproclamats "moderats"?
De moment, no ho
diuen. I potser resulta que estem d'acord sense saber-ho! Això sí
que fóra un malentès de grans dimensions. ¿Es tracta d'apostar per una reforma de la Constitució
espanyola, per una via federal, per una reformulació asimètrica de l'estat de
les autonomies, per un canvi profund en el sistema de finançament?
¿Es tracta d'alguna d'aquestes coses, o potser d'alguna altra que no he
esmentat? Doncs bé, si es tracta d'això convindria proposar-ho. No
caldria gran cosa més. Per descomptat, defensar-les no significa ser més moderat que ningú,
ni tenir una autoritat moral diferent de la dels altres. Implica simplement defensar unes determinades
idees però sense formular-les (d'aquesta manera, passi el que passi,
sempre podran fer-se passar per artífexs d'aquell canvi o d'aquell no canvi; és una vella
tradició).
La democràcia -i amb això voldria explicar el títol
d'aquest article- serveix, entre altres coses, per excloure conductes radicals.
En una dictadura només hi ha dues opcions: obeir dòcilment o no fer-ho, amb totes les
conseqüències d'ambdues actituds. En el si de les democràcies liberals, la moderació es fa
efectiva recomptant vots d'una manera transparent i reglada a partir de
preguntes formulades amb claredat. A les eleccions s'hi presenten
partits amb un
programa, no amb un actitud; i als referèndums es pregunta si es desitja o no una determinada
cosa, no quins són els matisos amb què es podria arrodonir políticament.
En democràcia,
la moderació consisteix a votar, perquè votar és una manera senzilla i efectiva
de saber qui disposa de la legitimitat de la majoria. Sabent això,
es poden prendre llavors decisions exquisidament moderades. No fent-ho, en canvi, són els radicals,
no importa del color que siguin, els que sempre es creuran amb el dret
d'ignorar les normes elementals de convivència, perquè ja se sap que sempre tenen raó.
Ferran
Sáez Mateu
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada