Benvolguts,
La capacitat de síntesi, que no és el meu fort, es pot
exemplificar amb una anècdota de Churchill.
Expliquen de Sir Winston Churchill, primer
ministre britànic en els temps de la Segona Guerra Mundial, conegut per molts
mèrits un dels quals eren els discursos, que un dia li varen preguntar quan trigava
a preparar un discurs de 10 minuts. S’ho va pensar i va respondre que uns 8 dies.
Després li varen preguntar quan trigava a preparar un discurs de mitja hora i va respondre que 2 dies
i finalment li varen preguntar per un discurs de 3 hores
i va respondre: Si vol començo ara mateix... Ara fa 6 anys em varen proposar de fer de Comissari d'una Exposició sobre Narcís Monturiol i la navegació submarina. El 2009 es celebrava el 150è aniversari de l’avarament del primer submergible científic
del mon mundial, l’Ictineu, que Monturiol
havia dissenyat i construït el 1859. El meu primer treball fou recollir
informació en llibres i per internet per tal de fer-me una concepció global de
la situació mundial, de la tècnica mundial, dels coneixements científics
mundials adreçats a la navegació submarina. Un cop recopilada la informació
vaig haver de comprimir-la per tal de posar tota la ciència possible en un
catàleg d’unes 200 pàgines. I finalment vaig haver de comprimir encara més per
crear els 70 o 80 títols de les il·lustracions i dels artefactes que es presentaven
a la mostra.
Us he de dir que l’etapa que em va portar més temps i l’etapa
en la que vaig patir més va ser en aquest darrer pas de màxima compressió, de
síntesi crua i nua. I mentre ho feia vaig pensar sovint en l’anècdota de
Churchill.
He recordat aquestes anècdotes quan he intentat sintetitzat
al màxim un article. En aquest cas és un article d’en Pere Cardús que ens proposa quatre bons propòsits pel 2015. Esprement
o simplificant al màxim queda així:
·
Primer. L’educació
·
Segon. La llengua
·
Tercer. Concepció republicana de la vida col·lectiva
·
Quart. L’autoestima,
Vegem l’article:
Pere Cardús
01.01.2015
Quatre bons propòsits per al 2015
Diuen que quan tanquem
un any hem de fer balanç de les coses que hem fet. I també que quan comencem un
any nou ens hem de fer bons propòsits. Em sembla que escriure aquelles coses
que em sembla que cal millorar aquest 2015 és una bona manera d’estrenar l’any
en aquesta columna setmanal. No són els meus propòsits personals, que amb el
vostre permís me’ls guardo per mi. Són propòsits col·lectius per a una societat
que vol fer passes de gegant per assegurar un futur millor seus fills.
Primer. Aquella famosa frase de Pitàgores deia així: ‘Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes.’ Em sembla que és una bona manera de dir que l’educació és la base imprescindible per construir una societat sana i eficient. Entre d’altres coses, construir un bon model educatiu passa per tornar als mestres i professors el prestigi i reconeixement que es mereixen. També passa perquè els mestres abandonin algunes actituds massa gremials i acceptin que el seu aprenentatge també ha de ser constant al llarg de la carrera professional. L’escola, l’institut i la universitat han de ser institucions centrals de la vida dels pobles i la ciutat. No són aparcaments on es pot deixar els nens unes hores al dia.
Segon. Fa uns anys era inqüestionable que la llengua havia tingut un paper fonamental en el manteniment de la identitat catalana. La llengua com a columna vertebral de la nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Al Principat, amb l’avenç del procés sobiranista, alguns han volgut amagar aquesta realitat per suposadament facilitar l’arribada de parlants d’altres llengües a la independència. No és la meva voluntat valorar ara aquesta actitud paternalista, sinó recordar que el català ha fet i seguirà fent una funció de cohesió social incalculable. Per no perdre aquesta eina, cal revalorar-la i dotar-la del prestigi social que alguns han volgut devaluar. Una de les formes més encertades de dotar-la de prestigi és que els professionals que la fan servir en l’àmbit de la comunicació en facin un ús adequat.
Tercer. Em sembla que seria bo de recuperar una concepció republicana de la vida col·lectiva. Vull dia aquella manera d’entendre la cosa pública com una responsabilitat de cadascun dels individus. Un país millor no es construeix només a cop de reivindicació de drets. És fonamental que els ciutadans, en la seva vida quotidiana, es facin responsables d’allò que fan i veuen fer al carrer. Cal arribar a la convicció individual que cuidar el nostre entorn, els nostres carrers, els nostres trens i autobusos, els bancs, les parets i les places és una manera de cuidar la pròpia casa.
Quart. L’autoestima, en la mesura adequada, és imprescindible per viure en pau amb un mateix. Això val per les persones, però també per les nacions. En una societat, estimar-se és conèixer la història, els referents intel·lectuals, polítics, professionals i culturals, respectar les institucions representatives i conèixer la pròpia realitat i valorar la seva pluralitat i riquesa. Al nostre país, per raons històriques d’absència de poder, no s’ha pogut promoure una autoestima raonable. Cal aprofitar el desvetllament de consciència nacional que vivim per recuperar història, referents, i fer més present la realitat de la nació amb tota la seva complexitat i dimensió, de cap a cap dels Països Catalans. De cap manera, els avenços en la recuperació de la sobirania pot comportar una renúncia de la integritat nacional.
Són quatre propòsits. N’hi pot haver centenars. Però tot té el seu límit. Espero que la tradició de fer-se propòsits en començar l’any no impedeixi fer-ne de nous sobre la marxa. De moment, prioritzo posar l’educació al centre de la societat, recuperar la llengua amb rigor i fermesa, dotar-se d’un sentit de responsabilitat individual de les coses comunes, i recuperar el fil de la història, conèixer la nació i els seus referents. Bon any nou a tots!
Primer. Aquella famosa frase de Pitàgores deia així: ‘Eduqueu els nens i no serà necessari castigar els homes.’ Em sembla que és una bona manera de dir que l’educació és la base imprescindible per construir una societat sana i eficient. Entre d’altres coses, construir un bon model educatiu passa per tornar als mestres i professors el prestigi i reconeixement que es mereixen. També passa perquè els mestres abandonin algunes actituds massa gremials i acceptin que el seu aprenentatge també ha de ser constant al llarg de la carrera professional. L’escola, l’institut i la universitat han de ser institucions centrals de la vida dels pobles i la ciutat. No són aparcaments on es pot deixar els nens unes hores al dia.
Segon. Fa uns anys era inqüestionable que la llengua havia tingut un paper fonamental en el manteniment de la identitat catalana. La llengua com a columna vertebral de la nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Al Principat, amb l’avenç del procés sobiranista, alguns han volgut amagar aquesta realitat per suposadament facilitar l’arribada de parlants d’altres llengües a la independència. No és la meva voluntat valorar ara aquesta actitud paternalista, sinó recordar que el català ha fet i seguirà fent una funció de cohesió social incalculable. Per no perdre aquesta eina, cal revalorar-la i dotar-la del prestigi social que alguns han volgut devaluar. Una de les formes més encertades de dotar-la de prestigi és que els professionals que la fan servir en l’àmbit de la comunicació en facin un ús adequat.
Tercer. Em sembla que seria bo de recuperar una concepció republicana de la vida col·lectiva. Vull dia aquella manera d’entendre la cosa pública com una responsabilitat de cadascun dels individus. Un país millor no es construeix només a cop de reivindicació de drets. És fonamental que els ciutadans, en la seva vida quotidiana, es facin responsables d’allò que fan i veuen fer al carrer. Cal arribar a la convicció individual que cuidar el nostre entorn, els nostres carrers, els nostres trens i autobusos, els bancs, les parets i les places és una manera de cuidar la pròpia casa.
Quart. L’autoestima, en la mesura adequada, és imprescindible per viure en pau amb un mateix. Això val per les persones, però també per les nacions. En una societat, estimar-se és conèixer la història, els referents intel·lectuals, polítics, professionals i culturals, respectar les institucions representatives i conèixer la pròpia realitat i valorar la seva pluralitat i riquesa. Al nostre país, per raons històriques d’absència de poder, no s’ha pogut promoure una autoestima raonable. Cal aprofitar el desvetllament de consciència nacional que vivim per recuperar història, referents, i fer més present la realitat de la nació amb tota la seva complexitat i dimensió, de cap a cap dels Països Catalans. De cap manera, els avenços en la recuperació de la sobirania pot comportar una renúncia de la integritat nacional.
Són quatre propòsits. N’hi pot haver centenars. Però tot té el seu límit. Espero que la tradició de fer-se propòsits en començar l’any no impedeixi fer-ne de nous sobre la marxa. De moment, prioritzo posar l’educació al centre de la societat, recuperar la llengua amb rigor i fermesa, dotar-se d’un sentit de responsabilitat individual de les coses comunes, i recuperar el fil de la història, conèixer la nació i els seus referents. Bon any nou a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada