Benvolguts,
L’Odei A.-Etxearte, de
Santako com ella diu, Llicenciada en Humanitats i en Periodisme
per la UPF. vella coneguda d’aquest Bloc, demostra ser una finíssima analista
política. El que diu en aquest
apunt no li he sentit mai a dir al Salvador Cardús, ni al Toni Soler, ni al Victor Alexandre, ni
al Salvador Cot, ni al Vicent Partal, ni al Vicenç Sanchis, ni a cap d’altre...
L’Odei demostra que l’independentisme de saló la
va cagar quan
no es va preocupar dels problemes de Nou
Barris, ni de Badia, ni de Fondo, ni de LLefià, ni de La Mina, i perdia oli per
tots els forats mentre les seves patums
(a les que el
poble de Catalunya no perdonarà mai) discutien
sobre si eren “galgos
o podencos” en comptes de fixar la data per les
eleccions des de l’endemà del 9N! En aquell moment érem un equip guanyador! Ara, sincerament no
veig que ho siguem. I a més no es dedicaven (dedicàvem?) tal com diu
l’Odei a predicar les possibilitats
de la Catalunya independent en comptes de les lluites intestines i les ganivetades a tort i a dret!
Si us plau, llegiu-vos atentament aquest apunt del 26 de
desembre de l’any passat (o potser de fa quinze anys?). Només fa dues setmanes
i escaig, però pot ser com una eternitat per a uns enzes com els indepes catalans...
Hi ha altres articles i apunts de l’Odei relacionats amb
aquest tema, començant per l’article Soc
de Santako imbècil, que ja havíem comentat:
26/12/2014
Si no tomba l'Estaca
"N'hi ha que creuen que insultant Iglesias i titllant Podem de
populista està tot guanyat"
Odei A.-Etxearte
Algú va intentar fer
creure que, traduint quatre lemes al castellà, l'independentisme podria arribar
a l'altra Catalunya (la que
sopa amb els informatius de Tele5, vibra amb la Roja i la nit de Nadal canta
Los peces en el río). El gran ideòleg de tot plegat va decidir vendre
abans d'hora l'oficialitat del català en l'estat independent esperant obtenir
centenars de milers de vots en l'intercanvi. El mercantilisme
identitari implicava reconèixer l'altre com a foraster i, a
més, rebaixava
la llengua del país, fins llavors eina d'integració social, a un instrument
diferenciador i, per tant, tan útil com qualsevol altre per traçar grups,
classificacions, divisions, en el país del demà. Fins que va arribar Pablo Iglesias i els va plantejar
un projecte d'estat
espanyol que promet un futur més just
als catalans més
desfavorits i farts de la casta i la corrupció, amb un discurs simple i de
digestió ràpida. Al capdavall és la
idea del sobiranisme
de butxaca en versió espanyola, presentat amb un embolcall amb més
capacitat de connectar amb les classes baixes i més castigades per la crisi. L’independentisme
ha fet forat en classes mitjanes, en sectors més o menys acomodats i fins i tot
empobrits però amb consciència de classe mitjana. Podemos
ha adaptat el discurs al batec de la població que viu a Can Palet de Terrassa, al Fondo de Santa Coloma de Gramenet o a Badia
del Vallès.
Els que confien en la sinceritat i la irreversibilitat de
l'aposta de Pablo Iglesias pel dret a decidir de Catalunya veuen un aliat polític en Podemos. Canviarà els equilibris al Congrés en les pròximes
eleccions espanyoles i podria contribuir decisivament a forjar-hi una primera
majoria favorable a la consulta. Per
això creuen positiu que el partit anticasta es faci amb el vell cinturó roig. Però el cert és que la majoria social favorable al referèndum
ja hi era, al marge de l'oposició del PSOE a la consulta i del nou PSC
de Miquel Iceta. Al carrer, des del primer moment hi ha estat.
L'independentisme no ha d'ampliar aquesta majoria, sinó la partidària de
l'estat català. I
Pablo Iglesias s'ha decantat repetidament per l'unionisme. Un unionisme comprensiu amb el malestar dels catalans
però unionisme al capdavall: “¿Quiero que Cataluña se vaya? No quiero. Pero sé que la
casta española ha insultado a los catalanes” Per tant, Iglesias pot
arrossegar el cinturó metropolità cap al “no”, ja sigui en unes plebiscitàries o en un referèndum. I ho pot
fer (si és que no ho ha fet ja) amb una rapidesa incontestable: entrant al menjador
de les cases per la televisió.
L'independentisme no havia tocat sostre. Els 1,8 milions del “sí-sí” no eren un màxim, sinó una xifra amb possibilitats de creixement. El dia que els partidaris de la independència
entressin a fons a definir l'estat català, a debatre amb profunditat els
avantatges socials i de regeneració de la Catalunya independent, més gent
pujaria al carro de les oportunitats. Podia
ser la manera d'arribar als més damnificats per la crisi, de cohesionar la
Ciutat Meridiana dels desnonats i les classes mitjanes de l'Eixample amb un
projecte de país integrador i just.
Però Pablo Iglesias va
rebentar diumenge passat l'aforament de la Vall d'Hebron i diria que
l'independentisme comença a fer tard.
Dubto que ERC i la CUP, potser els partits que més terreny tenien per créixer en
aquest sector de l'electorat, puguin connectar-hi amb la mateixa rapidesa que Podemos. No tenen prou temps per fer-ho. Segurament ja
no.
Mentre l'independentisme batallava per fer entendre la legitimitat dels catalans per
decidir o la legalitat de l'autodeterminació, i sortia al carrer un any rere
l'altre per reclamar-ho; mentre els partits sobiranistes maldaven per arribar a
acords conjunturals i es treien els ulls per les engrunes de pa; mentre Artur
Mas i Oriol Junqueras discrepen sobre la conveniència de la llista conjunta o
les candidatures paraigua, s'ha deixat en
segon pla la discussió constituent, la que podria sumar els altres catalans a
un projecte il·lusionador més enllà del debat identitari. I el
pitjor de tot és que n'hi ha que creuen que insultant Iglesias i titllant Podemos
de populista està tot guanyat. Podíem, n'estava convençuda. Ara començo a dubtar-ho, si no és que L'Estaca tomba
miraculosament.
Odei A.-Etxearte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada