Benvolguts,
En Jordi Creus en el PuntAvui parla d’una forma molt sentida d’una faceta dels esdeveniments a Catalunya a partir del 26 de gener del 1939, en la seva columna Keep Calm dels 76 anys, l’aniversari de l’entrada de les hordes feixistes a Barcelona. I evidentment fa pensar. I amb molt d’enginy ho relaciona amb el feixista Carlos Sentís i les seves vivències pro i contra Catalunya!
Qui era Sentís:
El 20 de agosto de 1936, Sentís embarcó en Barcelona para ir a Génova a reunirse con Cambó, uno de los patrocinadores de la sublevación de los militares monárquicos. Se le enroló en los Servicios de Información de la Frontera del Nordeste, al servicio de los rebeldes, con sede en Biarritz. Después estuvo destinado en París y en Londres.
Eugeni Xammar, agregado de Prensa en la Embajada de la República en París, comenta las andanzas profacistas de Sentís en su libro de memorias “Seixanta anys d’anar pel món” (Barcelona, Pórtic, 1974). Le acusa de haber robado los códigos cifrados de la Embajada para entregárselos a los sublevados. También fue acusado de espía fascista en el diario barcelonés La Vanguardia.
Eugeni Xammar, agregado de Prensa en la Embajada de la República en París, comenta las andanzas profacistas de Sentís en su libro de memorias “Seixanta anys d’anar pel món” (Barcelona, Pórtic, 1974). Le acusa de haber robado los códigos cifrados de la Embajada para entregárselos a los sublevados. También fue acusado de espía fascista en el diario barcelonés La Vanguardia.
Precisament des de fa uns mesos la caverna espanyola està bombardejant-nos contínuament amb actes feixistes com l’aquelarre del cap de setmana a Madrid o les celebracions del 12 d’octubre a Barcelona, així com escrits feixistes, de personatges com José Ramón Bosch o Valentí Puig que 76 anys més tard reprodueixen els conceptes de que:
Hi ha dues Catalunyes: - la dels dolents, els catalans que volem ser catalans i no espanyols, que volem tornar a ser nosaltres
- i la dels bons, la Catalunya espanyola, que tornen a ser ells. Ja hi som!
Podeu trobar diversos apunts sobre el Carlos Sentís aquí:http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=Sent%C3%ADs, on també hi surten
Vegem l’article:
Sentís
26/01/15 02:00 - Jordi Creus
El seu ‘nuevo amanecer' portava a la Catalunya del ‘Cara al Sol'
Tal dia com avui, 76 anys enrere, les tropes franquistes van entrar victorioses a Barcelona. Els principals líders polítics i militars republicans ja havien fugit i es preparaven per a un exili que per a la majoria va ser molt llarg. Faltaven poques setmanes per a la victòria definitiva dels revoltats i per entrar col·lectivament en un túnel del temps que esborraria qualsevol idea de progrés emanada del període republicà. Aquells dies crucials són els protagonistes d'un article del llavors jove periodista Carles Sentís publicat a La Vanguardia un mes escàs després de l'ocupació de la capital catalana i titulat Finish Cataloniae?
Sentís sabia de què parlava. No debades, va entrar amb les tropes franquistes a Barcelona i, segons explica ell mateix en aquelles ratlles –amb un punt fatxenda, certament–, es va menjar l'arròs que havien preparat per al conseller Joan Comorera, que havia marxat cap a l'exili. Segons ell, la derrota no significava la mort de Catalunya, sinó la mort d'una Catalunya: “...la de Durruti... la de Companys... la de Negrín... Perfecto! [...] Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer”.
I qui era el tal Maurras?
Maurras a la Viqui:
Maurras a la Viqui:
Charles Maurras (Lo Martegue, Provença 1868 - Sent Simforian, Landes 1952) fou un escriptor i polític francès, de caràcter ultradretà i antisemita.
Poc després 1899 fundà el grup de caràcter monàrquic, antirepublicà i antidemocràtic Action Française amb Léon Daudet, i fou director del diari del mateix nom des del 1908. Es va implicar a fons en l'afer Dreyfus, donà suport la participació francesa en la Primera Guerra Mundial.
Afirmà que tant protestants, com jueus i francmaçons volien controlar la política francesa. Durant l'ocupació nazi d'antuvi donà suport a la França de Vichy (Pierre Laval pertanyia al seu partit), però més tard acusà tant Charles de Gaulle com Henri Philippe Pétain de treballar per als aliats. Condemnat a mort el 1945, li fou commutada per cadena perpètua i l'expulsió de l'Acadèmia Francesa (el seu seient fou declarat vacant, per bé que no fou atorgat a ningú en vida de Maurras). Finalment fou indultat el 1952, poc abans de la seva mort.
Empieza a amanecer!
Lletra del Cara al Sol:
¡Arriba escuadras a vencer,
que en España empieza a amanecer!
que en España empieza a amanecer!
Doncs aquest amanecer –que vaticinava l'home que, l'any 1977, a les ordres de Suárez, portaria Tarradellas primer a Madrid i després a Barcelona per fer-se càrrec de la Generalitat restaurada– va costar car als catalans. Molt car. Milers de morts, d'exiliats, d'empresonats... La liquidació de les institucions i l'anorreament d'una llengua i una cultura que haurien de passar per un dels períodes més difícils de la seva llarga història.
Literalment, havia mort la Catalunya de Companys. I amb el nuevo amanecer de Sentís naixia la Catalunya més desgraciada: la del Cara al Sol, la de les misses de campanya i Franco sota pal·li, la del Camp de la Bota i el fossar de la Pedrera, la de l'estraperlo i la gana...
Jordi Creus
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada