Benvolguts,
Hem publicat diversos articles del Xavier Díaz. El títol Islam i esquerres: un problema de coherència,
no necessita massa introducció.
El darrer article del Xavier
Díaz del 27 de desembre de 2014 incloïa una comprimida biografia que paga
la pena de llegir i que explica perquè els seus coneixements li permeten fer
segons quines asseveracions, prendre un determinat partit i amb valentia donar
les seves raons. Aquest darrer article explicava la covardia borbònica i la conjunció d’interessos
entre la monarquia franquista espanyola (atado y bién atado)
i el poder del
franquisme sociològic (de fet és la
filosofia del PPSOE, posada al dia
en la transició
franquista, amb el suport de Willy
Brandt i de les altres socialdemocràcies europees, que tenia com a objectiu
primordial enfonsar el PCE (i el PSUC) i empènyer el PSOE, creant al mateix temps una pseudo-democràcia molt estable de dos partits nacionalistes espanyols majoritaris, i
els partits potents però d’un abast territorial limitat com el PNV, CDC o el primeríssim PSC d’en Reventós que es fotin...). Ara d’aquest poder del
franquisme sociològic se n’anomena la casta.
En aquest article es parla d’un altre problema difícil, de l’Islam
i les esquerres: un problema de coherència. Com molts dels comentaris
afegits al final d’aquest article trobo que és encomiable la valentia de l’autor
a manifestar-se d’esquerres i capaç de distingir entre Islam i islamisme i
capaç de posar en un mateix sac, com jo faig sempre, les tres religions monoteistes, de tronc
absolutament comú, així com els problemes comuns que comporten.
Vegeu com a exemple una de les potents reflexions filosòfiques
de l’autor:
·
És en els seus
fonaments la idea d’il·lustració, d’emancipació de l’individu del pensament
màgic, de destruir els lligams feudals que impedien a cada persona el dret a
triar el seu propi destí, i que sovint apareixia justificat de manera simbòlica
en una religiositat patriarcal, on un Déu omnipotent i omniscient representava
a escala divina, la desigualtat i opressió estructural de la societat
estamental.
Així també en un dels comentaris hi diuen el següent:
·
M’han agradat
molt les idees referents sobretot a la crítica a l’Islam des d’un punt de vista
de llibertat individual (com a qualsevol altra religió/idea totalitzant) i a la
posició de l’esquerra.
L’article presenta la necessitat biològica de l’autor (necessitat sempre delicada) d’explicar amb coherència
com la filosofia
de les esquerres ha de crear
camins per relacionar-se amb l’islamisme.
Espai de dissidència. La bitàcola de Xavier Diez
Islam i esquerres: un problema de
coherència
Enceto inconscientment aquest article, sabedor que em causarà disgustos
i que no em ve gens de gust endinsar-me en un camp de mines.
També entenc que no és
el millor moment per encetar reflexions quan els darrers esdeveniments han
generat gran tensió, tanmateix, freqüentador de mitjans polítics, socials i
intel·lectuals alternatius, constato que mai s’ha abordat qüestió tan delicada
d’una manera oberta i sistemàtica: quina ha de ser l’actitud que han de tenir
les esquerres amb l’islam?
Genealogia de les
esquerres
Tenim un problema de
coherència. Aquest batibull ideològic tradicionalment identificat amb les
esquerres té una trajectòria i uns elements comuns. És en els seus fonaments la idea
d’il·lustració, d’emancipació de l’individu del pensament màgic, de destruir
els lligams feudals que impedien a cada persona el dret a triar el seu propi
destí, i que sovint apareixia justificat de manera simbòlica en una
religiositat patriarcal, on un Déu omnipotent i omniscient representava a
escala divina, la desigualtat i opressió estructural de la societat estamental.
De la mateixa manera, les “esquerres” són en bona part responsables (sovint des
d’una perspectiva fosca i cruel) de la supressió dels comunitarismes. Es
tanquen els guetos europeus, es pretén acabar amb les discriminacions o
privilegis d’uns grups respecte d’altres, i es procedeix a crear una comunitat
fonamentada en la igualtat de drets i deures. Es descobreix la llibertat entesa
com a capacitat d’alliberament d’antigues opressions, dogmes o lligams
personals i col·lectius. Sovint l’instint religiós se substitueix per la
sacralització de la ciència, el progrés o un racionalisme (sovint irracional),
especialment entre els moviments marxistes.
En altres casos, com succeeix en el món llibertari, es construeix un
relat segons el qual la naturalesa humana és pura i igualitària, i en
l’espiritualitat es mata un Déu autoritari i se substitueix per pràctiques
espiritistes, en un desig de contactar amb el més enllà sense jerarquies ni
intermediaris. En
tot aquesta revolució filosòfica que les esquerres aporten a la humanitat, hi
ha un fet fonamental: la llibertat individual, l’ànsia per la igualtat, i una
voluntat de fraternitat humana.
Identificar l’islam,
una religió, amb el conjunt de la seva comunitat és un error absolut, un triomf
dels sectors fanàtics i intransigents, que estableixen la identificació del
conjunt dels creients (ummah)
com a fet determinant de la pertinença d’uns individus a una autoritat
despòtica, a la submissió a Déu (islam vol dir, literalment, això). Aquesta
identificació automàtica es podria entendre entre els partidaris de l’antic
règim, per als quals les jerarquies contenen elements simbòlics i essencials. En el món
fanàtic de la religiositat medieval i d’antic règim, s’entenia que la comunitat
era fonamentalment de fe. I els “pecats” individuals eren atribuïts
col·lectivament. D’aquí la fúria
de les inacabables guerres de religió o
les persecucions
i massacres contra les minories ètniques o religioses. Fer una
crítica a una religió i identificar-la com un atac a la seva integritat de la
comunitat és una terrible equivocació, perquè imita precisament als sectors
reaccionaris, als defensors de separar grups en funció de casuístiques
arbitràries, a negar que un individu és la suma d’un conjunt d’identitats
múltiples i canviants.
L’islamisme com a
problema
L’islamisme és un problema. Especialment per
als musulmans. No només perquè estadísticament en siguin les principals
víctimes, sinó perquè els força a identificar-se, per unanimisme intern o
pressions externes, en funció del factor religiós. Aquest és un
dels factors que des de fa alguns anys he pogut contemplar en els darrers anys.
Persones que
comparteixen amb els seus iguals un seguit de factors múltiples i canviants que
els permeten interactuar en
El problema, com
sosteníem a l’inici d’aquest article és l’escassa coherència amb què reaccionem
davant d’un problema complex. L’islam és criticable? En la meva opinió sí. Absolutament.
Com qualsevol altra creença. Tanmateix, quan he fet afirmacions provocadores de
l’estil de “menys mesquites i més biblioteques”, m’he trobat amb més d’una
fàtua…per part d’ateus d’esquerres. Si
canviés mesquites per esglésies, els mateixos que em condemnen, em proposarien
per un premi.
Al cap i a la fi, la separació d’església i estat, la dessacralització de la
vida pública són fites que en bona part hauríem d’agrair a laics i republicans.
Tanmateix, qualsevol
crítica a una religió no cristiana implica ésser titllat automàticament de
xenòfob.
Criticar a l’islam
Doncs sí, jo critico l’islam. Com les religions
monoteistes, aquesta es fonamenta en una concepció patriarcal del poder. Al cap
i a la fi, el Déu dels musulmans és una representació a escala divina d’una
societat àridament jeràrquica. També critico el seu dret civil, conegut com a xaria, que estableix un
paper subordinat a les dones, o el tracte que mereixen els que no formen part
de la secta (la majoria de lectors d’aquest article formen part del mateix club
que jo, el dels infidels),
o que sigui una obligació estendre les seves creences, o que pretenguin tenir el monopoli de la raó
teològica, o un miler de coses més que no tinc cap problema a repetir en el cas
del cristianisme o el judaisme (al cap i a la fi, l’islam no resulta altra cosa
que un sincretisme d’ambdues religions amb creences ancestrals). I
qui pensi que criticar l’islam em converteix en un islamòfob, faria bé de
treure’s l’ESO. Sóc capaç de separar un intangible (un conjunt d’idees com
totes qüestionables) de les persones. Les idees defensades per l’islam em semblen, en bona mesura,
perverses. Les persones que
practiquen la fe em semblen… depèn de qui! Només puc parlar dels que conec o he conegut. Alguns em
semblen excel·lents persones, altres em cauen fatal. La conclusió és
que en aquest món generositat i estupidesa estan molt ben repartides, per
nacionalitat, per fe, per ideologia, per gènere,…
El problema és que quan hom critica una
religió o una idea política (o pitjor encara, una religió com a idea política, com
l’integrisme catòlic, islàmic o jueu), automàticament
les esquerres surten en tromba a protegir els immigrants de fe musulmana i a presentar-los
com a víctimes de la xenofòbia. En
certa mesura, aquesta reacció visceral els converteix en menors d’edat, com si
ells mateixos no poguessin emetre les seves pròpies opinions o prou capaços de
jutjar el que veuen, o d’interactuar en igualtat en el debat social o teològic,
d’enlluernar-nos amb els seus arguments o quedar en evidència. A ulls de molts
militants de l’esquerra, farcida de paternalisme i de supèrbia moral, els pot
alleujar la consciència. A ulls de bona part de la ciutadania, els desautoritza
per la manca de coherència. Tractar diferent a uns o altres és un principi de
justícia elemental de la qual som conscients des que som a l’escola primària. La idea que cal defensar una minoria de la
crítica social és
convertir-los en menors d’edat, i és interpretat sovint per molts
com a part del
folklore (o la litúrgia) d’una part de les esquerres. I això,
malauradament és el que està farcint de vots i suports a personatges (i
ideologies) perilloses com les que alimenta el Front Nacional de Marine Le Pen, o a
casa nostra, a Plataforma per Catalunya, que són paradoxalment els qui tenen
una mentalitat comunitària, car separen entre un “nosaltres” i un “els altres”
que ens remet al món premodern i comunitarista. Defensar els musulmans, preventivament, pel sol
fet de ser-ho és un terrible error de les esquerres. Defensar els individus de les injustícies i
discriminacions, plantejar accions sense discriminar ningú, en raó
de les dificultats socials reals, i entenent que cal complir unes regles del
joc molt simples (el respecte als valors de l’esquerra) seria tota una altra cosa.
A les esquerres correspon vetllar per la
llibertat, la igualtat i la fraternitat. I combatre, per tant, tots aquells
obstacles que les impedeixen.
I sovint, les
religions autoritàries, les creences premodernes, pròpies i alienes, ho són.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
6 Respostes a
"Islam i esquerres: un problema de coherència"
- Gema escrigué:
Llegint el títol
m’esperava qualsevol cosa. Quan ajuntem esquerres i islam, com ben dius ens convertim,
i sembla que s’hagin d’empassar certes coses perquè “són els seus costums” i
per tant s’han de protegir.
He quedat molt parada
amb les teves paraules i m’apunto més d’una frase que m’ha semblat genial.
Simplement genial. I enhorabona per la teva valentia perquè dir segons què a
segons qui, implica penjar-te un cartell ben incòmode.
- Josep Arroyo escrigué:
Xavier, molt
interessant el teu article. Efectivament, les esquerres (i jo me’n considere part) tampoc
estan lliures de la seua quota de dogmatisme, cosa que a mi em sap especialment
greu.
Per a resumir-ho molt
barroerament, diria que l’esquerra, quan es troba en un debat que la col·loca entre
l’espasa i la paret, “instintivament” (o “dogmàticament”, o “estratègicament”,
per a no fer-li el joc a l’extrema dreta) pren partit per certes minories
contra certes majories; quan, el que caldria
fer, seria criticar per igual, amb serenitat però amb fermesa, a totes dues
bandes.
O siga, denunciar per
una banda el
colonialisme i el neo-colonialisme d’Occident que empeny a emigrar, precisament cap a Occident, a molts
musulmans per a, a continuació, amb una xenofòbia latent que cada dia que passa és menys
latent i més evident, tractar-los com a estrangers eterns i discriminar-los
laboralment i simbòlicament. I al mateix temps, criticar en l’Islam tot allò que les
esquerres han criticat sempre al cristianisme, i que, en bona
mesura, continua present en les societats occidentals actuals encara que
aquestes cada vegada siguen més laiques (cosa
que, de passada, demostra que els problemes dels que parlem van molt més enllà
de la religió, i que són anteriors, paral·lels i posteriors a les religions): el masclisme, la
desigualtat, el dogmatisme, un tradicionalisme que topa amb el valors
democràtics, etc….
- Sèquia Monar (Girona) escrigué:
Molt bon article,
felicitats!
La veritat és que em sembla que no podré
arribar a entendre mai aquest part de l’esquerra que defensa l’islamisme. Només es
pot entendre per no haver entès que allò de “l’enemic del meu enemic és el meu
amic” alguns cops és una molt mala idea. Ho dic per aquell raonament simplista
de: els islamistes són antiamericans…
- Guillem
Colom escrigué:
Moltes gràcies per un
fantàstic article. M’han agradat molt les idees referents sobretot a la
crítica a l’Islam des d’un punt de vista de llibertat individual (com a
qualsevol altra religió/idea totalitzant) i a la posició de l’esquerra.
Et seguiré llegint amb
ganes.
- joanr escrigué:
Totalment d’acord.
Sempre he pensat tal com expliques, però el dogma oficial de l’esquerra és una visió acrítica del món
arabo-musulmà, sembla que esperen que
d’allà vindrà la revolució pendent. Encara espere la convocatòria d’alguna manifestació contra el
feixisme islàmic que mata periodistes, jueus… i tot el que pilla.
- Blanca Serra Puig escrigué:
Hi estic totalment
d’acord; en trenta anys a l’ensenyament secundari no he tingut cap problema amb alumnes
musulmans/musulmanes i sí, en canvi, amb testimonis de Jehovà per anar de
viatge d’estudis i haver de dormir fora de casa; el que em sembla és que perquè hi hagi canvis de
percepció i comportament cal que surti de la comunitat i de les persones
mateixes i no com a fruït de reglaments i lleis exteriors per més assenyades
que siguin; invertir
en educació, sobretot en les noies, em sembla que és una de les millors
inversions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada