Benvolguts,
Els articles d’opinió dels diaris sobre Podemos són nombrosos avui dia.
Del Bloc Ulleres
de pinçanàs d’Albert
Andrades, Bloc que val la
pena de seguir, llegir i recordar en traiem aquest magnífic apunt!
L’Albert Andrades està en principi aclaparat
per la quantitat d’informació que s’ha generat en poc temps sobre el que ell
anomena nou artefacte polític (NAP?) Podemos.
·
Una
frase a recordar és, per dir-ho com l’Odei A. Etxearte: Podemos bloquejarà el creixement de l’independentisme a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona
(o de Terrassa i Sabadell), a “la Catalunya que sopa amb els informatius de Tele 5, vibra
amb la Roja i la nit de Nadal canta Los peces en el río”.
·
Una altra
frase a recordar de l’apunt d’Andrades és: Plataformes civils com ara Súmate no han estat
prou incisives o prou convincents per seduir els catalans que s’expressen en
castellà i tenen els seus orígens al sud d’Espanya.
·
Una altra frase a recordar, en aquest cas
molt positiva: El procés sobiranista és l’expressió d’una realitat que
s’ha fet tossudament palesa malgrat la indiferència o la hostilitat manifesta
dels principals mitjans de comunicació del país.
Al final, amb un bon raonament sil·logístic, l’Albert Andrades ens fa tornar a l’optimisme
si mai l’havíem perdut!
Podemos, el vuitè passatger
No puc. M’és
impossible sintetitzar aquí tots els articles i les opinions que els analistes
catalans han abocat les darreres setmanes al voltant del fenomen Podemos. Els primers dies després del
desembarcament de Pablo Iglesias a
casa nostra, empès per una pueril il·lusió d’ubiqüitat, vaig aplegar una colla
de textos que en parlaven amb l’objectiu de formar-me una idea més o menys
objectiva de l’impacte que tindria el nou partit en el mapa polític català.
Però amb el pas de les setmanes, la profusió de comentaris publicats a la
premsa i emesos per la ràdio i la televisió havia agafat un volum tan
hiperbòlic que donar-ne compte de tots esdevingué una empresa irrealitzable.
Miraré doncs de cercar els punts comuns que hi he trobat, i amb permís del
pacient lector, provaré de desdramatitzar els efectes que la irrupció d’aquest nou artefacte polític pot tenir sobre el procés
sobiranista:
1.
Un punt en el qual
coincideixen gairebé tots els comentaristes és el fet que Podemos ha vingut per disputar al sobiranisme
el vot de la il·lusió, el de la innocència i el del cop de porta, tal com ho
expressava Antoni Puigverd a “La serp” (La Vanguardia,
24/12). Segons aquests opinadors,
l’independentisme hauria trobat un competidor directe en la seva “il·lusió de
construir alguna cosa nova i esperançadora que permeti fer oblidar un Estat
espanyol que està en mans de partits i institucions incompetents, oxidats i
depriments”. Podemos també vol vendre aquesta il·lusió, i en aquest sentit s’ha
convertit en la gran esperança de molts ciutadans espanyols que, no fa tant,
ens envejaven per l’absència a Espanya d’un projecte engrescador com el que
aquí representava el procés. Doncs bé, ara ja el tenen. El problema per a
alguns articulistes neguitosos és que aquest projecte renovador de les Espanyes
acabi arrossegant molts votants catalans que fins ara havien confiat en la
independència per fer cau i net. Per als menys militants o per als indepes
d’última hora, les proclames de Podemos
ofereixen la possibilitat d’una ruptura controlada que no passi pel daltabaix
d’un esquerdament de l’estat. Com escrivia Toni Soler a l’ARA, “fa només un
any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot
era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de
moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva”. En aquest sentit, Podemos
seria, per a satisfacció dels Puigverd, Juliana, Bassets,
etc. l’autèntica tercera via. És
per això que tots
aquests periodistes clamen per esgotar la legislatura catalana fins al 2016,
quan el panorama polític espanyol suposadament ja haurà viscut la implosió de
la majoria absoluta del PP i l’aparició de Podemos
permeti, en conjunció amb altres forces progressistes, negociar l’enèsim “tracte diferenciat” per a
l’autonomia catalana.
2. Un altre dels llocs comuns que trobem en la
majoria de comentaris és que Podemos
bloquejarà el creixement de l’independentisme a les àrees metropolitanes de
Barcelona i Tarragona (o de Terrassa i Sabadell), a “la Catalunya que sopa amb els informatius de
Tele 5, vibra amb la Roja i la nit de Nadal canta Los peces en el río”, per dir-ho com Odei A. Etxearte a “Si no tomba l’Estaca“. És a dir, l’espai polític en què solia pescar milers
de vots l’agonitzant PSC de Miquel Iceta, o més ben dit, el PSOE de Felipe i,
en menor mesura, de l’home del talante.
Per Puigverd, no és el sobiranisme qui s’apodera del cadàver del PSC, sinó Podemos. La Catalunya metropolitana s’hauria mantingut impermeable als
cants de sirena d’ERC o de la CUP, i ara és a punt d’abraçar l’ideari
maximalista de Pablo Iglesias. Plataformes
civils com ara Súmate no han estat
prou incisives o prou convincents per seduir els catalans que s’expressen en
castellà i tenen els seus orígens al sud d’Espanya.
3. Tercer punt: els indecisos. Com es va
veure el 18 de setembre a Escòcia, aquest sector de l’electorat és clau en un referèndum
d’independència. La seva invisibilitat, la seva desconeguda magnitud
i l’absència de prediccions fiables sobre el seu vot fan possible que els
partits unionistes se’l facin seu (és la famosa majoria
silenciosa de Sánchez Camacho) o que diaris com La
Vanguardia efectuïn projeccions sobre el vot dels indecisos segons el
comportament a Escòcia, amb el previsible resultat que a Catalunya el
referèndum l’acabaria guanyant el No per un 50,7% contra un 49,3% a favor del Sí (“El vot de la incertesa“, 29/12). Segons el diari dels Godó,
són els riscos econòmics els que al capdavall decideixen el resultat del
plebiscit. Hi ha un magnífic estudi de Robert Liñeira, de la Universitat
d’Edimburg (“Per què Escòcia va votar No?“), sobre aquesta qüestió. Liñeira
afirma que si bé la identitat nacional és important en aquest tipus de
referèndums, hi ha altres variables, com la de l’aversió al risc, que resulten
més decisives: en el cas escocès, només un 23% de la població s’identifica com
a britànica enfront d’un 65% que se sent únicament escocesa, però un 45%
creia que la independència seria dolenta per a l’economia davant d’un 38% que
creia que seria bona. Fet el recompte del sufragi, la majoria justificava el
seu vot negatiu per la incertesa que els provocava la ruptura amb el Regne Unit.
Doncs bé, seria aquest
sector d’indecisos
el que també decantaria la balança en el referèndum català.
I mentre no
s’escometi un veritable debat públic sobre els pros i contres de la secessió i
sobre com es conformaria el nou estat –amb posicions ben definides sobre la
pertinença a la UE i el manteniment de l’euro–, una opció política com Podemos és l’ideal per no haver-se de mullar gaire
en un afer tan espinós. Sobretot
tenint en compte que mentrestant la crisi econòmica continua fent estralls
entre els sectors més desfavorits de la societat. Podemos actuaria com un “aspirador d’indecisos” (Antoni
Bassas), que veurien tranquil·litzada la seva consciència votant un partit que diu que està a favor del
dret a decidir (sense concretar) però en contra de la independència.
Aquests són, doncs,
els punts que provoquen l’actual estat de nerviosisme entre les files del
sobiranisme.
I ara ve el revés de la moneda: com és que
jo, pessimista per naturalesa, no veig les coses tan negres en aquest moment de
desànim? Per les següents raons:
1. Crec que, en general, tots plegats estem
pecant de massa impacients davant l’evolució de les negociacions entre Mas i
Junqueras per acordar el mínim denominador comú de cara a les eleccions
plebiscitàries. És lògic, si tenim en compte que portem dos anys amb una
notícia bomba gairebé cada setmana. Tot just fa dos mesos de l’èxit espaterrant
del 9N i ja ens agafen tots els mals perquè no hi
ha hagut cap titular destacable d’aquells que provoquen cagarel·les en la
caverna de Madrid. Diem amb el pit inflat
que el 9N és el fet
de més transcendència dels darrers 300 anys i no ens podem esperar unes
setmanes que els principals actors es posin d’acord per traçar el full de ruta
que ens ha de dur a l’alliberament definitiu! Tranquils, doncs,
perquè hi haurà acord i hi haurà eleccions abans de la primavera. N’estic
íntimament convençut –tant, que goso posar-ho aquí per escrit abans que l’acord
es produeixi, a risc de quedar en ridícul si la realitat no confirma les meves
intuïcions.
2. La hipòcrita felicitat dels
terceraviïstes amb la irrupció del vuitè passatger dins la nau política catalana no els hauria de fer
perdre de vista que, sense el corrent de
fons sobiranista que porta empenyent des del 2012, la seva tercera via o el seu
sobrevingut federalisme no serien més que fum. I que, sense
aquest corrent de base popular (no com Podemos,
que no deixa de ser un experiment cuinat en un laboratori de la Complutense),
Espanya no se sentiria interpel·lada a realitzar un qualsevol canvi en l’statu quo territorial. En el pitjor
dels casos, tard o d’hora la Moncloa haurà de fer importants concessions a
Catalunya. La condescendència dels Puigverd, els Cuní i els Juliana envers el procés fa de mal lligar amb el fet
que, en una hipotètica negociació amb l’Estat, ells i els partits que
representen les seves idees –com el PSC, Unió o Iniciativa, i ara també Podemos– no podrien posar res al plat català de la balança si
el 13 de
setembre de 2009 l’Ajuntament
d’Arenys de Munt no hagués endegat el moviment popular que després va
desembocar en les mobilitzacions massives de 2010, 2012, 2013 i 2014. Rieu, rieu tot
el que vulgueu, però us recordem que esteu aposentats a les vostres poltrones
en bona part gràcies al nostre èxit.
3. La insistència de determinats
comentaristes en la pretesa hegemonia de Podemos a la Catalunya metropolitana és més l’expressió d’un desig que no pas
una realitat, que en qualsevol cas està per veure. Hi ha molts opinadors que
encara no han paït la pràctica desaparició del seu estimat PSC i que es pensen que les coses no s’han mogut d’ençà dels anys 70. És
cert que ni ERC ni la CUP no han aconseguit encara penetrar
decisivament en la xarxa de població que viu a Can Palet de Terrassa, al
Fondo de Santa Coloma de Gramenet o a Badia del Vallès (Odei A. Etxearte), però si 20 (o
10!) anys enrera ens haguessin dit que un municipi com Sant Vicenç dels Horts
seria regit per un alcalde d’ERC, que a més a més resulta ser
el principal candidat del seu partit a la presidència de la Generalitat, ens hauríem quedat veient
visions. L’independentisme va calant a poc a poc, però eppur si muove!
4. Presumir que el magma inconcret dels
indecisos es passarà en massa al partit de Pablo Iglesias és,
també, una forma de pensament màgic. Els fets, ¿quins són? Doncs que de moment,
cada una de les passes que ens han portat a on som ara ha comptat amb la
participació d’una quantitat ingent de persones que no es podia ni sospitar que
existien, començant per la manifestació del 10 de juny de 2010, quan molts
d’aquests que ara diuen que ells ja ho veien a venir ens volien vendre la moto que, comptat i
debatut, l’Estatut no havia estat tan retallat com es deia. Doncs
bé, totes aquestes persones, les que van fer possible l’èxit incontestable de
la consulta del 9N, no desapareixeran per art d’encanteri ni és probable que es
deixin seduir per un partit creat des d’un despatx de Madrid, per molt antisistema
que es vulgui mostrar. El procés sobiranista és l’expressió d’una realitat que
s’ha fet tossudament palesa malgrat la indiferència o la hostilitat manifesta
dels principals mitjans de comunicació del país, tot i el protagonisme que ara es vol atorgar a
TV3. Aquesta és l’única realitat comprovable, per ara. No podem saber amb certesa quin serà el comportament dels
indecisos. A diferència d’Escòcia, tot sembla indicar que aquí la gent gran no
s’inclinarà en massa pel No: el 9N els col·legis
electorals eren plens de venerables avis i àvies amb els ulls lluents i el cor vessant d’agraïment per l’ocasió que
se’ls havia ofert de votar el futur polític del país. A Escòcia, els
pensionistes i els jubilats no havien viscut mai sota l’opressió d’una dictadura que els va prohibir
la llengua i va intentar anorrear-los la identitat. En el
referèndum català, la por de la incertesa pot veure’s contrarestada per la
constatació que l’Estat espanyol mai no farà res per protegir els trets
identitaris propis ni per afavorir l’economia del país.
5. Com escriu Francesc Puigpelat (“La incògnita de Podem(os)”), “arribat el moment de la
veritat, Podemos s’haurà de decidir.
Haurà de
manifestar clarament si està a favor o no de la independència, i
aleshores començarà a patir en carn pròpia els problemes que ha tingut sempre
el conglomerat PSC-PSOE, per ser alhora català i espanyol”. Com ja s’ha dit a
bastament, el
planter d’on pescarà els vots Pablo Iglesias a Catalunya no serà pas el de CiU o ERC, ni tan sols
el de la CUP, sinó principalment els
del PSC,
Iniciativa i Ciutadans (vegeu l’enquesta
de l’ARA “D’on treu els vots Podemos?“). Qui es pot creure que un
votant, posem per cas, de David Fernández, al capdavant d’una formació que ha
fermentat lentament des de la base, barri a barri, poble a poble, amb un àmbit
de decisió tan extraparlamentari com
és el dels Països Catalans, voldrà ara acollir-se a un partit de laboratori, fortament
centralitzat a Madrid, que per no molestar no discuteix ni la monarquia? Com diu Puigpelat,
Podemos no és un problema per a Artur Mas i Oriol Junqueras, sinó que, més
aviat al contrari, Mas i Junqueras (i Fernández) són un problema per a Podemos,
“perquè l’obligaran a mullar-se en un territori enormement incòmode”.
6. Al cap i a la fi, en el millor dels
casos, si Podemos aconsegueix efectivament fer-se amb el poder a Madrid i posa
en pràctica les iniciatives que semblen desprendre’s del seu programa, és un pas endavant respecte al que ara teníem, el bipartidisme
PP-PSOE. El fet que Gemma Ubasart sigui “secretària de
Plurinacionalitat” del partit
d’Iglesias indica que presumiblement arribaran més enllà que el PSOE amb la seva desnerida Declaració de
Granada. Cal atenir-se al principi de realitat, i no deixa de ser
una bona notícia que els nostres interlocutors a Madrid –amb qui, vulgues no
vulgues, haurem de negociar un moment o altre, fins i tot la independència–
creguin sincerament que Espanya és una “nació de nacions”
i no pas aquesta entelèquia aznariana de la “nació plural” a la qual el PSOE es va deixar arrossegar, esporuguit
per la força del revitaminat nacionalisme espanyol del
pare de la FAES.
En aquest sentit, també és una bona notícia que Vicenç Navarro sigui un dels gurús econòmics de Podemos, ja que, a banda de la seva
militància contra el capitalisme salvatge, és conegut per la seva aversió al nacionalisme
espanyolista, com demostra aquest
article del seu web. Ho escriu avui mateix Josep Ramoneda a l’ARA: “un bon
resultat de Podemos faria esclatar la crisi del règim espanyol i podria obrir
una finestra d’oportunitat, impensable amb el bipartidisme tradicional”.
Per totes aquestes
raons, digueu-me ximple, però jo em sento optimista. Primer, perquè
estic convençut que l’acord per a les plebiscitàries s’anunciarà aviat, i
després perquè no veig raons fonamentades perquè Podemos pugui esguerrar-nos la festa. Disculpeu el llençol que us
he escrit, però algú ho havia de dir.
2 comentaris a
l'entrada: Podemos, el vuitè
passatger
Si, però en tot cas caldrà
estar atents a l’evolució de Podemos… justament ahir mateix jo em feia part de
aquestes reflexions, no tant con Podemos sinó con Syriza, les eleccions
avançades de Grècia i el seu impacte en el procés català des de una visió més
europea…
En efecte, l’evolució
de Podemos a hores d’ara és
impredictible. Recordem
que el 1978 el PSOE de Felipe González era favorable al dret d’autodeterminació
dels pobles d’Espanya. En canvi, no veig gaire clar que la victòria
(o no) de Syriza a Grècia pugui tenir gaire incidència en el procés català.
Salutacions
Salutacions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada