Benvolguts,
Si recordem més o menys com va anar la decisió de
transferències a les Comunitats Autònomes dels anys 80 i 90, recordarem doncs
que el Ministerio de Cultura es va
quedar sense cap funció ja que s’havien fet totes les transferències a totes
les autonomies, tant les que les volien com les que no les volien.
Immediatament la munió de funcionaris de Cultura a Madrid varen protestar de que no volien ser traslladats!
Tots els funcionaris, secretaris d’ajuntament, capitans generals, notaris, registradors de la propietat, ferroviaris, etc, saben que tenen moltes prebendes però una de les condicions és que el seu destí és a tot Espanya. I si no t’agrada ho deixes córrer...
Tots els funcionaris, secretaris d’ajuntament, capitans generals, notaris, registradors de la propietat, ferroviaris, etc, saben que tenen moltes prebendes però una de les condicions és que el seu destí és a tot Espanya. I si no t’agrada ho deixes córrer...
Doncs els funcionaris de Cultura varen protestar i els varen
deixar quedar a Madrid sense res per a fer. A
compte dels impostos de “todos les españoles”. Per cert que el primer ministre de Cultura (?)
de la nova etapa fou el malaguanyat Jordi (o Jorge) Solé Tura, Pare de la
Pàtria de trist record, que va tenir el morro d’acceptar el càrrec sense feina
per fer.
Recordarem com a cas semblant 20 anys més tard el Ministeri de Comunicacions també traslladat en part a Barcelona amb els funcionaris a traslladar pagats a preu d’or i que va durar mig any...
Recordarem com a cas semblant 20 anys més tard el Ministeri de Comunicacions també traslladat en part a Barcelona amb els funcionaris a traslladar pagats a preu d’or i que va durar mig any...
Sort que a Palacio les coses s’arrangen amb facilitat i de
seguida es van imaginar feines fer per tal de no estar sense fer res a tota
hora i cada dia...
Un segon ministre fou Jon Juaristi (ex membre d'ETA reciclat a nacionalista espanyol). Un tercer fou Lluís
Racionero. Aquests darrers havien passat per la direcció de la Biblioteca Nacional
i per l’Instituto Cervantes...
En aquest preàmbul només vull recordar que si les funcions
o competències estan transferides des de fa lustres, els dinerets també ho
haurien d’estar i així les partides per construir la Biblioteca de Girona o de
Barcelona i passar-nos pels morros que és el Gobierno de España que ho fa,
haurien d’haver format part dels Pressupostos Generals de l’Estat, en aquest
cas transferits a la Generalitat de Catalunya des de fa 30 anys...
Tanmateix, a part d’aquesta
irregularitat, l’article del pobre Joaquim Coll mostra algun punt
interessant com:
·
El que
abans-d’ahir va anunciar Mas no és res més que un pacte de supervivència per a
tots.
·
És un
acord d’auxili mutu amb el qual Mas guanya temps i l’aprovació d’uns
pressupostos sense els quals estaria nu.
·
Eviten la
guerra fratricida en les municipals i un possible vot de càstig per a tots dos.
I a les entitats secessionistes, malgrat que renuncien a les eleccions ¡ja!,
els subministra un altre moment d’eufòria.
Recordem també que en Joaquim
Coll forma part del nucli director de la SCC, que té molts diners i poquíssims
adherits!
Joaquim Coll
Historiador
Un acord d'auxili mutu
Divendres,
16 de gener del 2015
Dimarts, unes 200 persones convocades per l’ANC van increpar Artur Mas amb
crits d’«eleccions o dimissió» en la inauguració de la nova biblioteca pública de Girona. És la
més gran de Catalunya i ha estat finançada, per
cert, a càrrec dels Pressupostos de l’Estat, encara que serà gestionada per la Generalitat en un nou
desmentiment del victimisme. Però el fracàs de la cassolada aquella nit per
exigir un acord entre Mas i Junqueras va
ser un altre símptoma que l’empipada no només amenaçava de girar-se en contra
del president sinó contra tots.
La guerra interna estava
servida i podia ser letal de cara a les municipals per a CiU i per a ERC. Per
esquivar aquest escenari devastador, del qual tampoc haurien sortit indemnes
l’ANC i Òmnium, tots dos necessitaven arribar a algun acord de mínims que els
permetés afirmar que el procés seguia viu. El que abans-d’ahir va
anunciar Mas no és res més que un pacte de supervivència per a tots.
Aquest acord d’auxili
mutu té tres conseqüències. La més immediata és que ens donaran la murga
gairebé nou mesos més, ens sotmetran a una altra dutxa de propaganda diària com
la que ja vam patir el 2014. En perjudici, és clar, de
l’economia i la convivència. Les dades sobre la caiguda de les inversions a Catalunya per la
incertesa política se seguiran agreujant. A molts no ens molesten les eleccions
sinó que torni la matraca. La segona és convertir definitivament Catalunya en
una pseudodemocràcia. Ficar-nos en un procés electoral amb nou mesos
d’anticipació és inaudit a Europa. També és immoral fer coincidir l’inici de la
campanya amb la Diada i jugar amb el fetitxisme de la data de la firma del
decret de la consulta del 9-N sense comptar que a Barcelona i altres
municipis de l’àrea metropolitana hi ha un pont aquell cap de setmana per la
festa de la Mercè. I és que Mas només busca posar-se medalles sense importar-li (¿o
sí?) els efectes sobre la baixa participació, que hauria de ser la seva primera
preocupació com a president de tots. La tercera conseqüència és que subratlla
l’engany que ha presidit el procés des del principi. Fixin-se que Mas no va
citar el concepte plebiscitàries ni tampoc va aclarir el full de ruta. Tot són incògnites sobre com materialitzar la independència en
contra d’Espanya i fora de la UE. Les mesures per completar les estructures d’Estat són
fum i no sembla que Esquerra Republicana hagi d’entrar ara al Govern per més
que Junqueras ho desitgi. És un acord d’auxili mutu
amb el qual Mas guanya temps i l’aprovació d’uns pressupostos sense els quals
estaria nu. Eviten la guerra fratricida en les municipals i un possible vot
de càstig per a tots dos. I a les entitats secessionistes, malgrat que
renuncien a les eleccions ¡ja!, els subministra un altre moment d’eufòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada