Benvolguts,
L’autora de l’article és una vella coneguda d’aquest Bloc. I
és una jove periodista i llicenciada en Humanitats, d’opinions contundents. És
de Santa Coloma (ella en diu Santako). Acaba de publicar un llibre sobre les
lluites dels veïns de Santa Coloma per emancipar-se dels costums franquistes en
la transició borbònico-
franquista. El llibre té per nom "De
suburbi a ciutat: el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet".
En aquest article l’Odei ens assenyala les nostres mancances
(darrerament he llegit que el pitjor enemic de l’independentisme no és el nacionalisme espanyol sinó l’ADN dels catalans) i ens proposa amb
il·lusió el camí cap el cim!
Odei A.-Etxearte
15/01/2015
L'independentisme es fa gran
"La unitat s'ha aprimat i sembla poc discutible que CiU i ERC
necessiten, almenys, sumar-hi la CUP per formar una majoria sòlida"
Que l'agonia de
retrets i desconfiances hagi servit, almenys, perquè la ciutadania no els hagi
de patir més. Els
dos últims mesos han estat un examen oficial de partidisme i encara no sabem
si, amb l'acord de dimecres, Artur Mas i Oriol Junqueras trauran una nota
suficient per capgirar la mitjana de suspens que arrossegaven.
No es passa de l'odi a l'amor de la nit al dia, però es pot pactar una
convivència pacífica per necessitat, amb normes ineludibles. Mas i Junqueras
han fet un “que guanyi el millor” per resoldre el conflicte del lideratge
governamental però es repten a les urnes amb prou marge temporal per refer-se
de l'espectacle dels anuncis d'acords inexistents i dels SMS quilomètrics. També eviten el
duel sagnant i autodestructiu en què s'haurien convertit les plebiscitàries del
març. En canvi, sargeixen l'entesa sobre el full de ruta, que ha de ser
forçosament compartit perquè hi hagi procés.
La cohesió de debò, més enllà dels grans anuncis, es demostrarà cada jornada. CiU i ERC s'han donat vuit mesos per retrobar-se. Però no hi ha cap vacuna contra el mal que els ha assetjat fins ara i ningú no pot garantir el desterrament definitiu de les bufetades verbals. Potser ha arribat l'hora de dessacralitzar la unitat. Que sigui dèbil, o fins i tot que no n'hi hagi, no condemna el procés al fracàs. Simplement el complica i l'allarga. La independència posarà a prova els partits però també la maduresa i la capacitat de resistència de la ciutadania, tan adulta per decidir el futur del país com per ser conscient dels sacrificis que pot comportar la separació unilateral d'un estat tan tancat al diàleg com l'espanyol. Guanyarem el que siguem capaços d'arriscar a perdre. Voleu el premi gros? Apugeu l'aposta.
La unitat s'ha aprimat i sembla poc discutible que CiU i ERC necessiten, almenys, sumar-hi la CUP per formar una majoria sòlida que sustenti el procés de ruptura per a la independència. ICV-EUiA és una altra història: no només qüestiona les plebiscitàries com a eina sinó que ha bolcat el discurs en l'eix dreta-esquerra, en una batalla impossible amb Podem que li complica el retorn al bloc sobiranista.
La millor notícia és que, per fi, s'obrirà una discussió pública sobre el futur estat català: l'única via per superar el sostre dels gairebé dos milions d'independentistes declarats el 9-N. Si en algun moment es va esblaimar la il·lusió que ha empès tanta gent a sortir al carrer, només es tornarà a recuperar amb un projecte sòlid, que no amagui les complexitats. Costarà tornar a somriure, però aquests dos mesos hauran estat un petit triomf col·lectiu, malgrat tot, si serveixen per despullar-nos de la ingenuïtat d'una vegada i per sempre.
La cohesió de debò, més enllà dels grans anuncis, es demostrarà cada jornada. CiU i ERC s'han donat vuit mesos per retrobar-se. Però no hi ha cap vacuna contra el mal que els ha assetjat fins ara i ningú no pot garantir el desterrament definitiu de les bufetades verbals. Potser ha arribat l'hora de dessacralitzar la unitat. Que sigui dèbil, o fins i tot que no n'hi hagi, no condemna el procés al fracàs. Simplement el complica i l'allarga. La independència posarà a prova els partits però també la maduresa i la capacitat de resistència de la ciutadania, tan adulta per decidir el futur del país com per ser conscient dels sacrificis que pot comportar la separació unilateral d'un estat tan tancat al diàleg com l'espanyol. Guanyarem el que siguem capaços d'arriscar a perdre. Voleu el premi gros? Apugeu l'aposta.
La unitat s'ha aprimat i sembla poc discutible que CiU i ERC necessiten, almenys, sumar-hi la CUP per formar una majoria sòlida que sustenti el procés de ruptura per a la independència. ICV-EUiA és una altra història: no només qüestiona les plebiscitàries com a eina sinó que ha bolcat el discurs en l'eix dreta-esquerra, en una batalla impossible amb Podem que li complica el retorn al bloc sobiranista.
La millor notícia és que, per fi, s'obrirà una discussió pública sobre el futur estat català: l'única via per superar el sostre dels gairebé dos milions d'independentistes declarats el 9-N. Si en algun moment es va esblaimar la il·lusió que ha empès tanta gent a sortir al carrer, només es tornarà a recuperar amb un projecte sòlid, que no amagui les complexitats. Costarà tornar a somriure, però aquests dos mesos hauran estat un petit triomf col·lectiu, malgrat tot, si serveixen per despullar-nos de la ingenuïtat d'una vegada i per sempre.
Odei A.-Etxearte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada