Benvolguts,
Aquest article és una mostra de la potència de la premsa humorística en
català des del començament de segle fins al 1939.
La brillantor de la premsa il·lustrada humorística del primer terç del
segle XX
El gran atreviment psicalíptic
La revista ‘Papitu', creada per Feliu Elias, va representar dins de les
publicacions d'humor satíric de principis del segle XX un toc de picantor
eròtica en l'habitual crítica social i política que traspuaven les revistes
il·lustrades de l'època
02/01/15 02:00 -
Barcelona - Jaume Vidal
Visions urbanes i altres mirades
El dibuixant i
estudiós Jaume Capdevila, ‘Kap', ha
coordinat un nodrit equip d'especialistes. A principis del segle XX, i fins arribar a la Guerra
Civil, Catalunya va viure un moment excels pel que fa a les publicacions
satíriques que incidien en molts aspectes de la vida catalana, sobretot en
l'efervescent, aleshores, vida urbana. Tal era el seu paper de
crítica social i política que el 25 de novembre de 1905, un grup de 400 oficials de
l'exèrcit espanyol assaltà la impremta i les redaccions de la revista Cu-cut! i
del diari La Veu de Catalunya. Arran de l'assalt, amb el pretext
d'un acudit de Junceda, el govern
espanyol encara va repartir més llenya i va promulgar la llei de jurisdiccions, que restringia molt
més la llibertat de premsa. Com a
conseqüència d'aquest fet es va crear el moviment polític de la Solidaritat
Catalana. I el catalanisme polític va agafar més consistència.
Tres
anys després d'aquests fets que van representar el tancament de Cu-Cut! durant gairebé un any, va
néixer, el 25 de novembre de 1908, la revista Papitu, d'una iniciativa de Feliu
Elias, que s'havia donat a conèixer a Cu-cut! amb la signatura Apa, al costat de noms com ara Cornet, Junceda i Opisso. “Papitu va
representar un revulsiu del moment intens que es vivia”, explica Jaume
Capdevila, Kap, dibuixant, estudiós
de la premsa humorística catalana i autor del llibre Papitu. Sátira, erotisme i
provocació 1908-1937, en el qual també han col·laborat Josep Maria Cadena,
Jordi Clapés, Jaume Collell, Jordi Farré, Maria Dasca, Jordi Riera, Sebastià
Roig, Albert Rossich, Lluis Solà i Daschs i Joan Manuel Soldevilla. Segons
explica Capdevila, Papitu va crear un nou espai dins del marc de les
publicacions satíriques de l'època. “Hi havien tres grans publicacions: La Campana de Gràcia, força satírica
amb gran consciència social que corresponia a l'esquerra radical; la publicació
germana, L'Esquetlla de la Torratxa,
d'ideologia progressista que es va desmarcar de Lerroux arran de l'assalt, i Cu-cut!, que representava la dreta
catalanista. Papitu va afegir un nou component sensual al catalanisme d'uns i a
l'anticlericalisme i la consciència social d'altres”, explica Capdevila. Aquest
factor es deu a la procedència dels seus col·laboradors, molts d'ells del món
de l'art i la creació, i que tenien un hedonisme molt més marcat i que a més de
la crítica social i política mostraven la cara sensual de la vida expressada en
joves atractives, homes galants i acudits picants. El caràcter més eròtic de la
publicació es va potenciar sobretot amb el relleu d'Elias, que si bé hi va
continuar col·laborant, ja no tenia tant de pes en la línia de la revista. “Es
parla dels tres anys d'Elias al capdavant de la publicació, tot i que de fet
només n'hi va estar un. Va entrar un nou editor que va rebaixar el to polític
dels acudits, que donaven molts problemes, i va impulsar l'erotisme.”
Ben pagats
La revista es va
redreçar econòmicament, ja que tot i que les vendes eren prou bones, Elias la
gestionava generosament. Papitu pagava molt més que les altres revistes ja que
considerava que el món de la creació, d'on ell provenia, havia d'estar ben
pagat. “Si a L'Esquella cobraven tres pessetes per un acudit, al Papitu se'n
pagaven deu.” El nom de Papitu, segons explica al llibre Josep Maria Cadena,
prové de Joan Moles, jove polític d'esquerres, que assenyalant un contertulià
va dir: “I per què no li posem com aquest: Papitu”. Es tractava de Josep Maria
Pascual, redactor de La Publicitat i gran especialista en òpera.
A més dels incidents amb les autoritats, Papitu va tenir un enfrontament amb la dreta
catalana poc després de sortir al
carrer. La coberta del segon número, dibuixada per Junceda, no va agradar a la
gent forta de la Lliga i va fer que tots els col·laboradors de Papitu, que també
treballaven per a revistes afins a la dreta com ara Cu-Cut! i La Veu de
Catalunya haguessin d'abandonar Papitu. Entre les plomes destacades hi havia les
d'Eugeni d'Ors, Carner, Raventós i López Picó, a més dels dibuixants Junceda i
Smith. Aquest enfrontament
radicalitzarà molt més Papitu. Per Capdevila, Papitu era “una revista eròtica
fresca, que jugava molt amb l'equívoc de les paraules més que amb les imatges
explícites”. L'escriptor Francesc Pujols,
que juntament amb el dibuixant Xavier
Nogués, va ser un dels puntals de la revista, va incidir molt amb els jocs
de paraules en què la qüestió hortofructícola deixava entreveure al·lusions
al sexe. “Aquests
equívocs vénen d'una pràctica popular molt arrelada a Catalunya, però amb el
Papitu aquesta tradició es converteix en art”.
Si en l'evolució de la
publicació, que va durar fins l'any 1937, en plena Guerra Civil, passant per
períodes repressius com ara la dictadura de Primo de Rivera, es va intentar
defugir la censura política, el to eròtic també li va causar força problemes. Quan es tancava
la revista s'utilitzaven trucs com ara reaparèixer amb la capçalera modificada,
com ara amb Paquitu. La
publicació va tenir problemes fins i tot en la República a causa d'un cert moralisme de l'esquerra.
Aquesta línia
relacionada amb el que s'anomenava revistes “galantes”, que se solien trobar a totes les
barberies, van generar un humor eròtic, conegut com “psicalíptic”. Després de la guerra aquesta tradició no es va continuar,
fins que es va retrobar, però en revistes d'àmbit estatal, quan Mingote “va
començar a fer unes dones més voluptuoses”, diu Capdevila. A finals
dels cinquanta van aparèixer Mata Ratos i Can Can, però molt lluny dels
atreviments de Papitu. Una tradició humorística que continuaria, amb
publicacions com ara El Papus, també d'àmbit estatal i en castellà. Però la premsa satírica en català ja no viuria
aquell moment brillant del primer terç del segle XX.
Pel que fa a altres
col·laboracions, Albert Rossich destaca els reculls de material ja publicat,
que es van editar, juntament amb altres textos de caràcter eròtic i
pornogràfic, en l'anomenada Biblioteca Papitu. Joan Manuel Soldevilla compara
Papitu amb altres publicacions eròtiques de l'època, denominades eufemísticament
psicalíptiques.
Els dibuixos de Papitu van evolucionar des de la insinuació eròtica, a l'època
de Primo de Rivera, fins a altres marcadament eròtics, en el moment de
proclamació de la Segona República. Jordi Riera Pujal parla de Papitu en el període
de la Guerra Civil i Maria Dasca remarca el llenguatge psicalíptic de Papitu.
Al seu torn, Jordi Clapés fa un retrat de Feliu Elias; Jaume Collell analitza
les vinculacions de Papitu en el món del music hall del Paral·lel; Sebastià Roig
analitza l'estètica cubista de molts dels dibuixants; Lluís Solà i
Dachs se centra en la figura de Francesc Pujols, i Jordi Farré parla de la gran
longevitat de la revista. Capdevila clou el llibre amb una indexació
dels principals col·laboradors de Papitu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada