Benvolguts,
Fa pocs dies
els presidents dels territoris mediterranis de la península es varen reunir per
parlar de l’economia interrelacionada, així com l’etern problema del Corredor
Mediterrani. El president Puigdemont en una entrevista d’ahir va explicar que
per tornar de València a Barcelona havia trigat 3 hores i mitja i que en canvi
si hagués anat amb un AVE directe hauria trigat una hora i mitja i fins si hagués
anat amb un AVE via Madrid hauria trigat dues hores i mitja...
Avui volem
recordar que el 2012 hi va haver una reunió dels Paisos Mediterranis,
Catalunya, País Valencià, les Illes Balears i Múrcia, per parlar del Corredor
Mediterrani. Hi assistiren els
presidents autonòmics dels quatre territoris i en Vicent Partal en un incomparable editorial de l’època explica
per què el Corredor Mediterrani ni
s’ha fet ni es farà.
Vegem l'article:
La guerra de la Mediterrània
Vicent Partal
06.06.2012
No hi ha cap
explicació racional del fet que encara hàgem de reivindicar el corredor
mediterrani. Ningú no pot discutir-ne la necessitat econòmica i la
urgència, no tan sols per a Europa sinó fins i tot per a l'estat espanyol.
Tanmateix, som on som i encara avui s'han de reunir els nostres presidents
demanant-lo. Per què? Què s'amaga darrere tanta irracionalitat? Hem de pensar que és mera incompetència? Em sembla que no. Entre
més coses, perquè el repàs d'un vell manual militar americà suggereix una
resposta que, aquesta sí, s'entén i és ben lògica:
- som l’enemic.
Parle d'un volum
titulat 'A Quick & Dirty Guide to War'. Fou escrit el 1985 per Austin Bay i James S. Dunnigan, dos
analistes responsables d'idear jocs de guerra al Pentàgon i al Col·legi de Guerra de
l'Exèrcit.
Entenguem-nos: un
joc de guerra és una simulació. I durant dècades els militars americans han
preparat situacions polítiques potencialment complicades a base de simular-les
primer. Quan veuen en l’horitzó alguna cosa que els inquieta fan simulacions de
què podria passar. I les fan amb un notable aparell tecnològic, certament, però
també amb la participació de polítics que els entrenen sobre les reaccions creïbles
dels actors implicats en el conflicte --hipotètic o no.
El llibre explica,
de fet, quinze jocs de guerra d'aquests, amb tot el detall imaginable. No diu
enlloc que siguen jocs realment jugats, ni jo he aconseguit mai, per més que ho
he intentat vegades, que els autors del llibre em donen informació concreta
sobre com van aconseguir dades tan precises com les que fan servir. Però hi ha
detalls que em fan pensar que som davant una recopilació de jocs realment
portats a la pràctica. Per començar, de les quinze
guerres explicades en el llibre, dotze han ocorregut; i han ocorregut com el
llibre explica, sovint seguint els patrons que s'hi donen.
N'hi ha tres,
doncs, que no han ocorregut: una guerra mundial, una
altra pels minerals del Carib i una entre Catalunya i Espanya. Efectivament.
El capítol catorzè presenta la possibilitat d’una guerra entre Catalunya i
Espanya, sense subterfugis ni mitges tintes. I ací entra en joc el segon dels
detalls que em fa pensar que les dades que tenen del conflicte ho són tot,
llevat d'accidentals: una lectura atenta del capítol ensenya claus i visions
(el paper de Montserrat per exemple…) que només persones molt enteses en el
nostre país serien capaces de posar enmig de la trama. Ells no són
especialistes en nosaltres i en canvi se sap que en algunes ocasions els
americans havien simulat què passaria a les seues bases durant la transició. No
és tan difícil lligar caps.
Però allò que
m’interessa explicar és que el capítol concret que relata la guerra entre
Catalunya i Espanya explica una cosa fonamental: que hi ha tres peces que poden
inclinar la balança: França (i un dia hauríem de parlar-ne), ETA (que
podria desencadenar un conflicte que arrosegués tothom…) i els valencians,
que som la 'wild card', la peça decisiva en el moviment de la balança. Dit d'una altra manera: algú va aprendre, gràcies a aquell
joc, que un corredor mediterrani potent i unit és una seriosa amenaça a la idea
d'Espanya que han tingut sempre i continuen tenint els qui manen a Madrid.
Algú ho va aprendre
i algú ho posa en pràctica d'una manera tan persistent i tossuda que dècades
després el govern espanyol no fa cas de la Comissió Europea per molt que
li ordene que accelere el corredor mediterrani. Nosaltres
tenim tota la raó, Europa ens la dóna, però Espanya fa el sord i ens tracta amb
tanta displicència i irracionalitat que cal pensar que no hi ha simple desdeny,
sinó prevenció. Una
prevenció calculada i basada en dades concretes, com les que Austin i Bay
expliquen.
Ells tenen saben
això de la 'guerra de la Mediterrània' i d'aquí ve que es comporten amb
l’aparent irracionalitat que tant ens enerva. Però
no ens enganyem: l'actuació de l'estat espanyol no és la de qui va contra tota
la lògica perquè sí.
Més aviat és la de qui no vol
facilitar les coses a l'enemic:
·
I si no,
expliqueu-me quin sentit té perjudicar tota l’economia de l’estat mantenint una
sola via a les terres de l'Ebre?
·
Per què van passant
els anys i el TGV de París, anunciat perquè arribés el 1992 a Barcelona encara
no arriba ni a Girona?
·
Doneu-me una raó
sòlida per a entendre per què el mateix any que la Unió Europea proclama que
cal fer immediatament i prioritàriament el corredor mediterrani l'estat
espanyol no hi dedica ni un euro?
PS: Alguns lectors
s'han estranyat que a Amazon i altres botigues es ven el llibre però no troben
la informació del capítol sobre Catalunya i Espanya. És perquè el volum va
actualitzant-se de forma periòdica amb dades i guerres noves. Jo tinc la segona
edició que inclou el capítol del qual parlem...
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada