Benvolguts,
Història
de Catalunya retrospectiva.
Cinc segles d’aventura comuna (???) entre Catalunya i Espanya.
- En anglès es distingeix entre “yes
or no qüestions i double-u qüestions”. Les primeres es responen amb si-no.
En canvi les darreres (why, what, how, when, who, which...) necessiten una
resposta argumentada.
- Hi ha una genial tira de la Mafalda que
explica el seguent:
·
La Mafalda li diu al Guille:
Saps Guille per què nosaltres no entenem el perquè del que
fan els nostres pares?
La
resposta argumentada és: Doncs és
molt fàcil. Saps què passa quan vas al cinema i arribes a mitja pel·li? Doncs
que no entens res, perquè no saps què havia passat abans! Així amb els nostres
pares és igual: ells hi eren abans i havien començat la pel·li molt abans que
nosaltres haguéssim arribat...
- El professor de filosofia i expert en lògica, Raymond
Smullyan, té una sèrie de llibres on desenvolupa molts problemes lògics d’anàlisi retrospectiva (els raonaments que usava Sherlock Holmes)
usant posicions
o
disposicions de les peces en taulers d’escacs en els que cal
esbrinar què
ha passat en les jugades anteriors abans d’arribar a la posició mostrada, com
es pot haver arribat a aquella posició, per què
s’hi ha arribat? La resposta en tots els casos ha de ser també raonada o sigui argumentada...
Tal
com s’apunta en els tres exemples anteriors, la història de Catalunya l’hauríem
d’explicar amb raonaments i arguments contundents i des d’ara cap
endarrere de
la mateixa manera que s’estiren cireres d’un cove, o sigui amb una anàlisi retrospectiva! I amb una sèrie
de preguntes-resposta concatenades,
raonades,
argumentades,
anar responent i contrarestant les mentides que l’estat espanyol ha anat
elaborant durant 500 anys. S’ha d’argumentar el per què de
cada situació, talment com en una disposició de tauler d’escacs...
Per què? Perquè en cas contrari és més difícil
d’explicar.
Parlem-ne!
A què són deguts aquests 3 punts? Seguim!
Contingut
Modificat a Índex... des del 2015 fins al 1975
Avui dia som on som! Sense
possibilitats d’explicar-nos al mon. Putejats per Espanya. Amb una Consti
que és com una llosa. Cada dia amb noves lleis més centralitzadores i més
homogeneïtzadores. Amb tota la magistratura, TS, TC, TSJCC, CGPJ en contra (en
cas contrari expulsats del “cuerpo”).
L’escenari econòmic actual de Catalunya
és:
·
Un deute públic de
60.000M€ (sense comptar els que Espanya té com a deute). 35% del PIB,
molt millor
que molts països europeus...
·
Un dèficit fiscal de 16.500M€. Més de 4 vegades superior als
d’altres països federals o descentralitzats (Austràlia, EUA, Alemanya...)
·
Una Prima de risc = 112, millor que molts països europeus...
·
Rating
nivell d’agència de qualificació de risc Standard&Poors = A+.
Set graons més alt que Espanya (BB), millor que molts països europeus...
·
amb un PIB per càpita de 28.000€, més alt que Espanya, 24.000€, més alt,
evidentment, que Espanya sense Catalunya, 22.000€ i més alt que
la meitat dels països de la UE...
Però:
·
Sense crèdit pel fet de no ser un estat independent...
·
Amb un atur del voltant del 20% (el d’Espanya és del 24%),
degut a l’espoli fiscal de 16.500M€ i a la impossibilitat de gestionar
adequadament els nostres impostos que pugen més de 60.000M€...
·
Amb unes pensions pels jubilats inferiors a menys de la meitat
de les europees i amb el perill de no poder mantenir-les més enllà del 2017...
Putejats per Espanya i putejats per cada un dels seus ministerios:
- Educació. Llei Wert, IVA cultural...
- Interior. Clavegueres de l’estat inventant-se comptes a Suissa,
Andorra, Liechtenstein. Filtre de mentides o mitges veritats a la premsa sobre
els nostres polítics: Pujols, Mas. Premsa “afecta” que de seguida les
amplifica i les llença al carrer...
- Justícia. TC (Estatut, lleis del Parlament de Catalunya, o de
la senyoreta Pepis), TS, TSJCC (Mas, Rigau, Ortega), CGPJ (Vidal)...
- Hisenda. Inspeccions. Rescats Bancs i caixes. Espoli fiscal,
espoli Caja Única SS...
- Foment. No complir mai els Pressupostos a Catalunya (mitja
del 70% efectuat respecte al pressupostat). Corredor Mediterrani.
Estacions AVE a La Sagrera, Sants, Girona. Plataforma Castor. No
traspassar adequadament RENFE i ADIF. No traspassar Gestió aeroports. No
permetre que els Ports gestionin els seus recursos...
· Exteriors.
Amenacen que exerciran el veto per tal que Catalunya no pugui estar a Europa i
haurà de voltar pels espais siderals, o a l’Illa de Robinson. Amenacen de que
no podrem usar l’euro, que no podrem cobrar les pensions i que ens quedarem
cecs...
Perquè
l’any 75 es va crear del no-res una monarquia amb la imposició d’un rei
franquista, sense possibilitat de triar una República i sense possibilitat
de triar la independència
de Catalunya com en principi s’havia
votat el 1931, com havia sigut des del 1714 el desig dels catalans, i com havia
sigut des del segle XII fins el segle XVIII.
I
amb la Imposició el 1978 d’una Constitució tutelada per l’Exèrcit (amb soroll de
sabres i de tancs) sense preguntar-nos
si volíem formar part d’Espanya...
Perquè
el dictador Franco havia mort el 1975, havent deixat el país atado y bien
atado, amb un rei franquista entronitzat pel propi dictador i net del Borbó que
havia renunciat a la corona el 1931.
Els esdeveniments entre 1975 i 1981 foren:
Els esdeveniments entre 1975 i 1981 foren:
1.
1975. Franco va morir el
20 de novembre
2.
1975. Juan Carlos I de España fue rey de España desde el 22 de noviembre de 1975 hasta el 19 de junio
de 2014, fecha de su abdicación. (La germana del rei Pilar de Borbon va tenir un compte
obert a Panamà des del 21 de novembre de 1975 fins a 20
de juny de 2014, se suposa que per gestionar els ingressos
irregulars del Juanca)
3.
Durant
la transició no es
va fer un referèndum sobre si s'havia de reinstaurar la monarquia o
establir una república, perquè les enquestes deien que els partidaris del rei
perdrien.
1.
En aquesta
entrevista, que publica ara La Sexta, Suárez va
explicar, tapant el micròfon de solapa que portava a la camisa, que "simplement"no
es va preguntar perquè "quan la major part dels caps de govern
estrangers demanaven que es fes un referèndum sobre monarquia o
república, feia enquestes i perdíem".
Davant la possibilitat de perdre, doncs, l'expresident va assegurar-se la monarquia "posant el Rei i la paraula monarquia a la llei".
Davant la possibilitat de perdre, doncs, l'expresident va assegurar-se la monarquia "posant el Rei i la paraula monarquia a la llei".
4.
Adolfo Suárez,
va assegurar a través de la Reforma Política del 1977 la permanència de la
institució.
5.
1977. Tarradellas va negociar
amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez el restabliment de la
Generalitat. El 29 de setembre de 1977 el president del govern
d'Espanya deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions
catalanes i restableix la Generalitat provisional. El 17 d'octubre
de 1977 es nomena Tarradellas President de la Generalitat
provisional. Tarradellas formà un govern de concentració amb dotze consellers
per tal de redactar l'estatut d'Autonomia (Estatut de Sau)
1.
1977. La Llei d'Amnistia
va ser promulgada a Espanya el 15 d'octubre
3.
1979. El Govern de
concentració català aprova en referèndum l'estatut d'Autonomia de
Catalunya
4.
1979. El novembre es
convoquen eleccions al Parlament de Catalunya.
5.
1980. Es celebren les
eleccions al Parlament de Catalunya
6.
1981. Cop d’estat del
general Armada i d’altres generals per aturar la prevista, modesta, evolució
cap a la democracia. El Cop d’Estat va aconseguir que les autonomies
retrocedissin, es va recentralitzar, el Café para todos
Queda clar doncs que:
· El Juanca fou
proclamat rei d’Espanya sota la legalitat franquista
· El PSOE i el PCE varen renunciar
al comunisme i a la Repúblicaentre el 22 de novembre
de 1975 i el 15 d’octubre de 1977
· El 1977 el president del govern
d'Espanya deroga la llei franquista de 1938 que eliminava
les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional.
A l'octubre de 1977 es nomena Tarradellas
President de la Generalitat provisional.
· Una nova legalitat borbofranquista s’instaurà el 6
de desembre de 1978
Perquè es va fer una Transacció (que no Transició), i no una
revolució.
Perquè havia fet de dictador durant 40 anys després de guanyar una
guerra contra Catalunya de gairebé 3 anys (del juliol del 36 fins a l’abril del
39), ajudat pel III Reich alemany, pel dictador Mussolini d’Itàlia i pel Vaticà i amb
unes dretes que feia generacions que manaven, i perquè s’havia desenvolupat
encara més el nacionalisme
espanyol havent-se creat un franquisme
sociològic...
Cal
fixar-se en els anys negres del franquisme en tot el que es relaciona amb els drets i deures dels catalans d’origen
i dels immigrants espanyols, sobretot en el que es relaciona amb les estructures
d’estat, amb la identitat, amb la
llengua i amb la cultura:
1939
Prohibició durant 37 anys: fins al 23 d’abril de 1976 no es va tornar a publicar un
diari en català, teatre, radio, llibres, TV .
A
tota l’Espanya republicana varen perdre la guerra. I varen ser represaliats pel
fet de ser republicans i segons els franquistes per ser comunistes (rojos). A Catalunya vàrem perdre
dues vegades la guerra, com a republicans (amb l’afegitó de comunistes) i com a
catalans (rojo-separatistas). Un cop acabada la guerra van continuar
el genocidi contra la
nostra identitat,
contra les estructures
d’estat existents fins aquell
moment a Catalunya. Genocidi que sempre havien practicat, funcionaris,
capellans, militars i feixistes, atacs al Cucut i el recurrent bombardeig de
Barcelona cada 50 anys, amb el desmuntatge de la Mancomunitat per part del dictador Primo de Rivera. República. Guerra i
desmuntatge pel dictador Franco de la Generalitat Republicana.
A
Catalunya a partir de 1939 vàrem rebre tres onades de personal de fora de
Catalunya:
·
Primera
onada, invasió de l’exèrcit espanyol, Capitan General, Gobernador
Militar, Gobernador Civil, amb les consignes ben clares d’anorrear Catalunya,
eliminació de les estructures d’estat, de la identitat,
de la llengua i de la cultura . Depuracions i assassinats a
tort i a dret. Espoliació i crema dels ateneus populars, de la cultura
popular, festes tradicionals. Crema pública dels llibres en llengua
catalana (si sabien distingir-los) de les biblioteques, dels ateneus i dels
particulars.
·
En la
segona onada invasió dels funcionaris espanyols, exèrcit, policies, guàrdies
civils, capellans, mestres, secretaris d’ajuntaments, notaris, registradors de
la propietat, personal de companyies nacionalitzades (RENFE, petrolieres) que
van portar la seva llengua i van menysprear la nostra. No sé si el vers d’Antonio Machado de que els
castellans “desprecian cuanto
ignoran” és aplicable ja que aquells militars i funcionaris anaven
guiats per superiors que sí que sabien el que volien...
·
Tercera
onada, invasió d’espanyols, molts d’ells illetrats, en recerca de llocs de
treball, que educats (és un dir) en el franquisme mai no els havien
explicat que a Espanya hi hagués cap altra llengua que no fos l’espanyol
(encara dura). Misèria, guetos. Cinturó industrial de Barcelona i de les grans
ciutats. Masses (Ortega y Gasset) educades pel PSUC. Tanmateix tot i els
problemes aquestes masses es varen anar integrant a la cultura i la manera de
fer catalana. L’aprenentatge de la llengua fou la part més difícil ja que en
general els immigrants només sabien castellà (en les seves variants dialectals
andalús, extremeny, murcià, etc) i malgrat que amb un cert temps aprenien a
entendre el català podia ser que els costés arribar a parlar-lo, i el
franquisme que l’havia intentat anorrear no hi ajudava gens, sinó el contrari! El català estava
proscrit! Ni diaris ni revistes ni llibres ni ràdios ni obres de teatre ni
cinemes i vexació contínua de les forces d’ocupació cap els que parlaven
català.
Amb
l’Estatut del 79 el català va tornar a tenir carta d’identitat. Que va durar
poc.
Usurpació de les masses educades pel PSUC(17%) i convertides
al PSC-PSOE, que al final s’ha vist què volien els seus dirigents, que era
entretenir el personal per tal que todo cambie para que nada cambie. Mantenir guetos
i Casas Regionales. Lluitaven contra la incorporació de les masses immigrants a
la cultura
catalana.
Quan
els cercles de l’alt funcionariat
romanent a Catalunya, junt amb els botiflers autòctons es van inventar el mot bilingüisme van
tenir una batalla guanyada. La idea del bilingüisme ha anat prosperant entre
els cercles espanyolistes fins que ha arribat el moment que es tornen a sentir
forts i saben que les dretes i les esquerres espanyoles juntes poden ribotar no
l’estatut sinó el país. Els Montilles i Corbachos que segons ERC havien
d’anar subscrivint les tesis independentistes s’assemblen com dues gotes
d’aigua als Fernández Diazs i Camachos.
Tanmateix,
el poble català havia intentat lluitar contra el franquisme:
·
Amb accions:
·
Escoltisme en
substitució de l’educació falangista
·
Sindicat
Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) en substitució
del sindicat feixista SEU
·
Funcionament
clandestí de Partits polítics
·
Creació de
l’Assemblea de Catalunya. Acció unitària. Llibertat, Amnistia, Estatut
d'Autonomia, Independència (República catalana)
·
Creació de la
Comissió Obrera Nacional de Catalunya
Demanda de Llibertat,
Amnistia, Estatut d’Autonomia...
·
Culturalment:
o Mirada
cap a Europa
o Creació
d’escoles lliures (sovint laiques) no-franquistes
o Desenvolupament
de Classes de català a la Universitat
o Fenomen
de la Nova Cançó
o
I per què del 1936 al 1939 s’havia esdevingut
aquella guerra? Perquè a l’any 1931 el 14 d’abril en
unes eleccions municipals havien guanyat per amplia majoria les esquerres i s’havia fet fora el Borbó
Alfons XIII, que havia emigrat a Itàlia, i s’havia constituït una república constitucional (la II República Espanyola) amb les esquerres
espanyoles i catalanes al cap dels Governs respectius i que amb unes normals
alternances l’any 34 havien guanyat les dretes i en unes noves eleccions
legislatives del febrer del 36 havien tornat a guanyar les esquerres. Cal dir
que el 14 d’abril del 1931, a Catalunya el President Macià havia proclamat la República Catalana dins de la República
Federal Espanyola, abans que a Madrid es declarés la República espanyola. El govern de Madrid, no va acceptar que
Catalunya s’independitzés i va negociar amb el govern Macià intentant trobar una solució menys traumàtica per a Espanya.
El president Macià va acceptar tornar a formar part d’Espanya amb la restauració de la Generalitat.
I per què a l’any 1931 s’havien
declarat les Repúbliques i al coronel Macià se li va acudir proclamar la
independència de Catalunya?
Doncs
perquè Catalunya des del 1714 havia
demostrat un esperit de recuperació de la independència perduda, i ja havia tingut una Mancomunitat
de les 4 províncies del 1916 al 1924 que el dictador Primo de Rivera va liquidar.
I per què Catalunya havia volgut ser
diferent, mai no havia acceptat l’assimilació que el 1715 els Decrets de Nova
Planta estipulaven? I a més havia optat
per la República?
Doncs
perquè l’assimilació
que els Decrets de Nova Planta pretenien no els havia funcionat prou als
nacionalistes espanyols i l’esperit de Catalunya continuava viu.
La
República fou fruit d’un Pacte de Sant
Sebastià, que s’havia fet el 1930, entre les forces antimonàrquiques d’esquerres
(o de dretes com a Euskadi) però totes partidàries d’un règim republicà, pocs
dies després de la dimissió del dictador general Primo de Rivera.
Perquè
en la guerra del RIF, al protectorat espanyol al Marroc hi va haver una batalla
mortal pels espanyols, batalla d’Alhucemas, amb un afer estrany, General
Silvestre, Caso Picasso, contraban d’armes espanyoles que anaven a parar als
enemics, forces d’Abd-el-Krim, que va fer que el general Primo de Rivera s’autoanomenés dictador, amb el vist-i-plau del Borbó...
1925 el dictador suprimeix la Mancomunitat, es prohibeixen els
llibres catalans a les escoles i s’estableixen sancions als mestres que
utilitzin el català.
1923
Primo de Rivera. Es dicten diversos decrets de prohibició de l’ús del català.
Perquè
tots els països importants n’hi tenien, i Espanya feia vint-i-pico d’anys que
havia perdut les darreres colònies d’ultramar, Cuba i Filipines, però havia
mantingut el nord del Marroc (França mantenia tota la resta del Magrib).
Segons la Viquipèdia “La
bonança econòmica de la segona meitat del segle XIX a Catalunya, la Renaixença
cultural i el modernisme van
promoure una
generació d'intel·lectuals, burgesos i tècnics amb una mentalitat catalana i
europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per
mirar a París, Londres o Roma, en el que els teòrics anomenen un procés
d'independència cultural. Era una generació optimista, potent a nivell
intel·lectual, polític i econòmic.[5] La Renaixença i el
catalanisme van generar corals, centres
excursionistes, Ateneus, diaris, orfeons, escoles catalanes... tot
un seguit d'elements que van bastir la societat civil d'un fort sentiment
catalanista.[6]” La
Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i
n'inicia un altre, que és el demà [...] Catalunya
aspirava a una autonomia plena i no a una mera descentralització
administrativa.[15] Aquestes ànsies es varen amplificar en acabar la primera guerra mundial,
14 punts de
Wilson, la qual havia comportat la independència de nacions com Lituània,
Letònia i Islàndia. Puig i Cadafalch va abordar aquesta qüestió emmirallant-se en el principi d'autodeterminació recollit
en un dels catorze punts de Wilson.[ La Mancomunitat va fundar i potenciar l'Institut d'Estudis Catalans
(que volia agrupar els acadèmics més importants del país), la Biblioteca de Catalunya,
l'Escola de Bibliotecàries,
l'Escola Superior d'Agricultura,
la Universitat Industrial
i l'Escola del Treball.
Paral·lelament la Mancomunitat va dedicar la major part del seu
pressupost a realitzar diverses obres públiques d'infraestructures clau pel futur del país. I seguint l'exemple europeu es
crearen diversos serveis d'assistència social. Aquests èxits es van poder
assolir en un context de prosperitat econòmica.[1]
Doncs dintre d’aquesta línia d’esperit antiassimilatori
i de fugida de les estructures podrides d’Espanya, la diplomàcia catalana va
aconseguir que les 4 províncies catalanes esdevinguessin una Mancomunitat. Cap altre territori
espanyol hi havia pensat ni sentia aquesta necessitat, perquè només els països
de l’antiga Confederació Catalana
Aragonesa havien experimentat els
600 anys d’independència del seu estat (1100-1714),
que havia estat anorreat en la Guerra de
Successió a la Corona d’Espanya. Catalunya havia experimentat un progrés i
una acumulació de capital notable durant el segle XIX amb el desenvolupament de
la Revolució Industrial, i amb la
força de la burgesia. En aquesta etapa anterior Catalunya i Euskadi s’havien
industrialitzat més que altres parts d’Espanya. I l’esperit comerciant i fenici
havia fet que els empresaris catalans anessin a oferir els seus productes a la
resta de l’estat (els viatjants catalans). I l’avituallament de roba i d’altres
productes a les tropes aliades a la Gran Guerra 1914-1918.
Doncs:
- 1912
Creació de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya. Estructura
d’Estat. Organisme autònom
de caràcter administratiu, fundat el 1912 per Enric Prat de la Riba,
actualment adscrit al Departament
de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya. En
aquell moment, va ser la segona
escola europea dedicada a la recerca i la formació en matèria
d'administració pública. La primera va ser a Düsseldorf.[1] La
formació pràctica i professional era un objectiu prioritari per al regeneracionisme de l'època, a més del coneixement
en matèries juridicoadministratives. Calia aconseguir gent preparada en
tots els àmbits professionals i adequar l'aparell educatiu a les noves
necessitats productives del procés
industrialista català i a la nova política municipalista,
com a mitjà per aconseguir una cohesió del territori català.[2]
- 1911 s’havia creat la Barcelona
Traction,
Light and Power Company Limited "Barcelona Tracció, Llum i Força
S.A." Primera empresa d’electricitat d’Espanya...
- 1909 La Setmana Tràgica les revoltes populars que
succeïren a Barcelona, i
altres ciutats industrials catalanes. El
detonant d'aquests fets va ser degut a la
mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on havia
començat la Guerra de Melilla. Els rics, pagant se’n lliuraven.
- Crítica a l'Església pel domini gairebé total que tenia
del sistema educatiu; sobretot per part d'aquells sectors progressistes
que advocaven per una educació laica per tal d'aconseguir els "homes
nous", cultes i científics.
- 1907 La Diputació de Barcelona, sota la presidència
d'Enric Prat de la Riba, va crear l'Institut d'Estudis Catalans.
- 1902 un Reial Decret
prohibeix expressament l’ensenyament del catecisme en català.
- 1898 Pèrdua de Cuba i Filipines
- 1896 En instal·lar-se els primers telèfons a l’Estat
espanyol, el 1896, s’hi va prohibir l’ús del català.
- 1892 Bases de Manresa
- 1892 Formació de la
Unió Catalanista
- 1888 Exposició Universal de Barcelona
- 1885-1920 Modernisme
català
- 1885 El Centre
Català va presentar el Memorial de Greuges
- 1882 El Centre Català, entitat catalanista fundada
a Barcelona
- 1880 Primer Congrés
Catalanista.
1898 Espanya havia perdut les penúltimes colònies: Cuba i
Filipines
1874-1931. Restauració borbònica. Guerres del RIF.
I com es va
esdevenir el 1873-1874 la Primera República federal espanyola?
General Pavia entra al
Congrés i el dissol. 1874 República Unitària espanyola (no federal). Dictadura del general
Serrano, líder del conservador partit constitucional. Anselm Clavé i d’altres havien proclamat
abans la República a Figueres,
1862 Es
prohibeix l’ús del català en les escriptures notarials
1857 Llei Moyano Ratifica la prohibició
del català en l’ensenyament públic
1845 Espartero-O’Donell. Revoltes i
bullangues dels catalans. Espartero. Bombardeig repetit de Barcelona
Aixecament de Barcelona contra Espartero i
bombardeig de la ciutat.
1843 La bandera espanyola esdevé Bandera Espanyola.
1859 Un altre efecte de la Revolució
industrial a Catalunya: Monturiol avara l’Ictineu, el primer submarí científic
del mon mundial...
1848 Un efecte de
la Revolució industrial a Catalunya: Primer ferrocarril Barcelona-Mataró
Mines
de potassa i de carbó. Filats, teixits, curtits. Metal·lúrgia. Aprofitament
corrents rius. Després Vapors.
1837
Desamortització de Mendizàbal
1833-1876 Les 3 Guerres
Carlines.
- 1833-1839. Primera Guerra Carlina es va iniciar a la mort
de Ferran VII. Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets
dinàstics de Carles
Maria Isidre, germà del
monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la
seva filla Isabel II, com a resultat de la proclamació
de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió
havia de ser sempre masculina.
- 1846-1849. Segona Guerra Carlina va tenir lloc a Catalunya,
on es va anomenar també Guerra dels Matiners.
- 1872-1876. Tercera Guerra Carlina les forces carlistes van
arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior.Isabel II d'Espanya era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des del 1871, no era gaire popular. Carles de
Borbó i Àustria-Este, nét deCarles
Maria Isidre de Borbó, va prometre
a catalans, valencians i aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolitFelip V.
1833
Inici Regnat Isabel II. Regència de la seva mare Maria Cristina. La Llei
Sàlica.
La Pragmàtica Sanció de 1789. Davant
les aspiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre
remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels
liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran
pas per a dur-se a terme la revolució
liberal a Espanya.
1833 Divisió territorial d’Espanya.
La divisió
territorial d'Espanya de 1833 fou una gran reforma de l'organització administrativa d'Espanya, que passà
d'organitzar-se en corregiments a províncies canviant no només els noms
d'aquests sinó reorganitzant els territoris a l'entorn d'una capital dotada dels instruments més
típics de l'estat (caserna, jutjat i governador civil), dependents directament pel govern d'Espanya. Immediatament després de la mort
de Ferran
VII el 29 de setembre de 1833, la regent Maria Cristina de Borbó va tractar d'arribar a un acord
amb els partidaris de Carles
Maria Isidre. Aquesta va ser la missió que li va
confiar a Francisco
Cea Bermúdez, líder d'un govern que va durar tot
just tres mesos. No obstant això, encara que els esforços per atreure's
als carlins van ser vans, el seu govern va
emprendre una reforma de gran envergadura, que segueix estant vigent a Espanya més de segle i mig després: la
divisió d'Espanya en províncies. Mitjançant una simple circular al novembre
de 1833, el seu secretari d'estat de
Foment, Javier de Burgos,
va crear un estat centralitzat dividit en 49 províncies. Cada província
amb la seva Diputació provincial.
1833. Mor Ferran VII.
1830 Neix Isabel II, filla de Ferran VII i de
Maria Cristina.
1823 Cent mil fills de Sant Lluís
entren a Espanya i es restableix Ferran VII i l’absolutisme
1820-1823 Revolta de Riego. Trienni liberal
1808-1833
Regnat de Ferran VII. 1784-1833 Ferran VII, fill del rei Carles
IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma. Era nét per línia paterna del rei Carles
III d'Espanya i la princesa Maria Amàlia de Saxònia,
i per línia materna de duc Felip I de Parma i la princesa Elisabet de França.
El canonge
Escoiquiz, principal artífex de la Conspiració de l'Escorial, va ser durant diversos anys el seu
preceptor i qui li va inculcar, amb intenció manipuladora, una desconfiança i
un ferotge odi envers els seus pares i Manuel Godoy. A part del breu període (1802-1806) Escoiquiz mantingué
una influència total sobre Ferran VII, fins que va ser descobert mentre
participava del procés d'El
Escorial. Un parell de mesos més tard, el Motí d'Aranjuez va causar que Manuel Godoy fos destituït i que Carles
IV d'Espanya hagués d'abdicar en benefici del seu
fill, Ferran VII.
- 1808 Ferran VII va començar a regnar el 19 de març amb una alta popularitat, que no veia en ell un fill que havia
traït el seu pare sinó una víctima més del príncep de la Pau, Manuel Godoy. Però Ferran inicià el seu regnat en un país ocupat per les
tropes franceses de Joachim Murat, havent-se de posar sota la seva protecció.
- El 1808 Napoleó Bonaparte va convocar Ferran a Baiona on Carles IV d'Espanya hi residia a l'exili perquè renunciés a la Corona espanyola. El 30 d'abril es reuneixen Carles IV i la seva muller, Godoy, Ferran VII i la
seva muller, juntament amb Napoleó Bonaparte i el seu germà Josep. Alhora,
a Madrid, el poble es va
aixecar contra els ocupants francesos el 2 de maig, iniciant-se així la Guerra de
la Independència d'Espanya.
- A Baiona Carles
IV afirma que la seva renúncia al tron després del Motí d'Aranjuez és nul·la i exigeix la devolució
dels seus drets. Alhora, el propi rei havia cedit aquests drets a Napoleó
a canvi d'asil a França per a ell, la seva muller i Godoy així com una pensió de 30
milions de reals anuals.
- El 5 de maig Napoleó aconsegueix que Ferran VII, mitjançant les Abdicacions de Baiona, reconegui el seu pare com a rei
legítim a canvi d'una pensió de 4 milions de reals anuals.
- Napoleó va
nomenar rei d'Espanya el seu germà Josep Bonaparte, que regnaria a Espanya com a Josep I d'Espanya fins al 1813.
1805 Batalla de Trafalgar
La Batalla
de Trafalgar va ser una batalla naval que va tenir lloc el 21 d'octubre de 1805, en el marc de la Tercera
Coalició
iniciada pel Regne
Unit, l'Arxiducat
d'Àustria, l'Imperi Rus, el Regne de Nàpols i Suècia per intentar enderrocar Napoleó
Bonaparte del
tron imperial i dissoldre la influència militar francesa existent a Europa.
Va tenir lloc prop del cap Trafalgar (província
de Cadis), on
es van enfrontar els aliats Primer Imperi francès i Regne d'Espanya (al comandament del
vicealmirall francès Pierre-Charles Villeneuve, sota el comandament estava per
part espanyola el tinent general de la mar Federico Gravina) contra la Royal Navy al comandament del vicealmirall
Horatio
Nelson.
La
batalla de Trafalgar va significar la derrota definitiva d'un estol combinat del Primer Imperi Francès i del Regne d'Espanya, que va esdevenir el 21 d'octubre de 1805 a prop del cap Trafalgar, a les costes de Barbate, Província
de Cadis contra
l'armada del Regne Unit, en la batalla naval més important de les Guerres Napoleòniques.
1801
“Instrucciones” sobre els teatres prohibeixen qualsevol
idioma que no sigui el castellà.
1795-1815 Napoleó Bonaparte
1815
Tractat de Viena
1815 Napoleó va tornar a ser
derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis
anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.
Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny
militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques.
Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a
les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades
a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans
comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat
per l'establiment del Codi Napoleònic.
1789-1799 Revolució francesa
La Revolució Francesa (1789 – 1799) és considerada el
model de revolució
política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el
desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.
A finals del segle XVIII,
el regne de França, com la major part d'Europa, estava
sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental (La societat feudal es basa en el vassallatge i el feudalisme i està dividida en estaments, normalment són tres:
dos estaments privilegiats: la noblesa (on hi ha el
rei i el braç militar), l'Església i el tercer estat, del qual parlava Sieyès en l'obra Què és el
tercer estat?) fonamentada en el privilegi i la propietat de la
terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI
era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la
vella estructura de classes. En aquest context es produeix un seguit de
revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.
1789-1792 Monarquia constitucional. La primera etapa
revolucionària, succeí quan els membres del Tercer
Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea
proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari,
alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic
Règim i promulgà la Declaració dels Drets de
l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp
i a París,
revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent,
el 1791, aprovà la
primera constitució.
1792-1794 Convenció Republicana. Fou la segona etapa, la dels
problemes econòmics, socials i polítics que se sumaren a l'oposició de la monarquia i
l'aristocràcia,
i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república.
El rei Lluís
XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal,
amb l'excepció del violent període jacobí.
1795-1799 Directori. Fou la darrera etapa, que va consolidar
el poder de la burgesia
que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra
jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el
període revolucionari.
1769-1821 Napoleó Bonaparte
Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa,
1799-1804
Primer Cònsol
de la Primera República Francesa (11 de
novembre de 1799-18 de maig
de 1804)
1804-1814 Emperador dels Francesos, amb el nom de
Napoleó I 1804
del Primer 1804-6
d'abril de 1814
Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril
de 1814),
i
1815
posteriorment i de forma breu des del 20 de març
al 22 de juny
de 1815.
Va ser també Rei d'Itàlia,
Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin. També mentre que va
ser Emperador dels Francesos va ser copríncep d'Andorra. Va començar a destacar
arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i
exitoses campanyes contra la Primera
Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al
XIX), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van
lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el
control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o
aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la
seva família i amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada