Benvolguts,
A partir del treball d'en Marc Pons comentat i publicat en aquest Bloc amb el títol La
cara més negra de la Revolució Industrial catalana, hem cercat per internet
i hem trobat aquest també magnífic treball. Llegim-lo amb atenció perquè hi ha
molta informació complementària del primer sobre nombre d’expedicions amb
esclaus des del 1790 fins el 1845 en que fou prohibit, nombre d’esclaus
transportats, importància cabdal de l’Illa de Cuba i de la seva corrupta
administració i relació de les famílies d’esclavistes catalans:
El nombre de
famílies catalanes i grans comerciants que es van enriquir gràcies al tràfic
d’esclaus és extensa. Fins al 1820, el comerç negrer es considerava una
transacció més dels negocis mercantils i, segons afirma l’historiador Jordi
Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”.
A partir de 1820, quan entra en vigor el tractat d’abolició, el tràfic
d’esclaus passa a ser un negoci més lucratiu i controlat per alguns dels grans
comerciants que ja estaven establerts a l’illa. Les famílies Samà i
Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada o Joan Güell són
algunes de les personalitats catalanes destacades que es van lucrar amb aquesta
activitat.
Vegem l’article:
Catalunya
va ser protagonista del comerç negrer amb Cuba
S’han
documentat més de 360 expedicions d’embarcacions catalanes amb esclaus entre
1790 i 1845, que demostren la participació de comerciants i grans famílies del
Principat en aquest negoci, clandestí des que fou prohibit el 1820
Pau Fabregat
La
participació dels comerciants catalans en el tràfic d’esclaus, principalment a
Cuba, ha estat un terreny pel qual la historiografia catalana sempre ha passat
de puntetes. Malgrat les dificultats per documentar el comerç negrer, es pot
constatar que la burgesia catalana va tenir un pes notable en el tràfic
d’esclaus a les Antilles. Els indians (nom que rebien els comerciants que van
anar a fer negocis a les Antilles i després van tornar a la metròpoli) van
amassar grans fortunes, que van ser transferides i invertides al llarg del segle
XIX a Catalunya, especialment a Barcelona. Aquest va ser un dels factors
clau del creixement econòmic i la industrialització de la capital catalana
durant aquella època.
El
comerç d’esclaus en xifres
Antonio López i López, marquès de Comillas. A part de fundar el Banco Hispano Colonial, la Companyia General de Tabacs de Filipines i la Companyia Transatlàntica de Vapor, també va ser propietari i traficant d'esclaus.
Antonio López i López
Quan,
el 1789, la corona espanyola va liberalitzar el tràfic d’esclaus sense
limitacions, els indians provinents de Catalunya controlaven bona part del
comerç de Cuba. A més, el Decret de Nova Planta permetia el comerç directe
entre el port de Barcelona i les colònies americanes (de fet, el port català
tenia més rutes comercials amb l’Atlàntic que amb el Mediterrani).
Segons
apunta l’historiador Josep Maria Fradera a La participació catalana en el
tràfic d’esclaus (1789-1845), les embarcacions catalanes que van comerciar amb
esclaus fins que es va abolir el tràfic l’any 1820 (en entrar en vigor el
tractat angloespanyol de 1817) van ser un mínim de 146, del total de 589
vaixells negrers espanyols. Entre 1790 i 1820, es van registrar fins a 1.859
expedicions negreres als quatre ports autoritzats de Cuba (l’Havana, Matanzas,
Santiago i Trinidad). Així doncs, durant aquests 30 anys, el tràfic d’esclaus
català va representar un 7,5% del total de naus negreres de tot el món
arribades a l’illa i un 24,7% de les espanyoles. En total, es calcula que els
comerciants catalans van portar més de 30.000 esclaus –més del 15% del total– a
Cuba des de l’Àfrica i altres illes antillanes. Cal assenyalar que, a les
expedicions catalanes provinents de l’Àfrica, les més habituals entre 1810 i
1820, la mitjana era de 235 esclaus per embarcació. La fragata Moctezuma, capitanejada
per un home anomenat Bru, va establir el rècord d’esclaus per vaixell: 820.
Durant
el període establert entre 1820 i 1845, el tràfic d’esclaus ja era il·legal.
Però, el comerç negrer, lluny d’aturar-se o disminuir, va augmentar enormement.
Entre 1790 i 1820, havien entrat entre 200.000 i 270.000 esclaus a Cuba; durant
els vint-i-cinc anys següents, van ser entre 400.000 i 477.000. S’estima que
els vaixells negrers catalans van fer fins a 220 rutes il·legals per comerciar
amb esclaus. 56 expedicions van ser capturades i jutjades pels anglesos a les
costes de Sierra Leone.
Fins
al 1820, el negoci negrer es considerava una transacció més. Segons
l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en
un moment o altre”
Pels
esclaus, el viatge podia durar fins a tres mesos i es convertia en un infern.
Els encadenaven els uns als altres perquè ocupessin el mínim espai possible i
rebien l’aigua i el menjar justos per sobreviure; sovint, eren alimentats a la
força. Cada dos o tres dies, podien sortir a la coberta per estirar les cames
una estona. Els vaixells anaven a buscar-los a les costes orientals africanes i
els capturaven directament o els compraven als cacics negres d’algunes tribus.
Infants, homes i dones eren transportats a les Antilles o el Brasil, engreixats
durant unes setmanes i, després, venuts per treballar a les plantacions.
Les
famílies esclavistes
El
nombre de famílies catalanes i grans comerciants que es van enriquir gràcies al
tràfic d’esclaus és extensa. Fins al 1820, el comerç negrer es considerava una
transacció més dels negocis mercantils i, segons afirma l’historiador Jordi
Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”.
A partir de 1820, quan entra en vigor el tractat d’abolició, el tràfic
d’esclaus passa a ser un negoci més lucratiu i controlat per alguns dels grans
comerciants que ja estaven establerts a l’illa. Les famílies Samà i
Vidal-Quadras, Antonio López i López, Joan Xifré, Miquel Biada o Joan Güell són
algunes de les personalitats catalanes destacades que es van lucrar amb aquesta
activitat. Tot i que no tots els comerciants van entrar en el món del comerç
amb esclaus, gairebé tots els empresaris catalans que residien a Cuba eren
propietaris d’esclaus. Alguns d’ells encara conserven estàtues i carrers amb el
seu nom a Barcelona i altres ciutats, com Josep Xifré, López i López o Güell.
Josep
Xifré i Casas. Primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de
Barcelona (l’antecedent de La Caixa), que va fundar el 1808, i líder
d’institucions burgeses com la Junta de Beneficència de la ciutat. Va ser
propietari d'esclaus.
El
retorn dels capitals
La
relació estratègica de les grans famílies empresarials catalanes amb Cuba va
convertir Barcelona en una ciutat del retorn, especialment pels indians més
rics i poderosos, independentment que fossin catalans d’origen o no (el marquès
de Comillas, els Goytisolo o Zulueta, per exemple, no ho eren). El retorn dels
indians va significar, també, el retorn de bona part dels beneficis i els
capitals generats a l’illa amb mà d’obra esclava o a través del tràfic
d’esclaus. Aquests recursos financers van nodrir la inversió en àmbits
diferents: des de la indústria tèxtil a alguns dels primers grans bancs del
moment, passant pels ferrocarrils i la inversió immobiliària en un moment
d’expansió urbana (coincidint amb la creació de l’Eixample). El Banco Hispano
Colonial, fundat el 1876 i presidit (els set primers anys) pel poderós
empresari esclavista Antonio López i López i uns altres set indians enriquits a
Cuba, va ser un dels catalitzadors del retorn de riquesa de les Antilles a
Barcelona, on tenia la seu. L’entitat va néixer per finançar projectes
comercials amb les colònies espanyoles i va participar en la creació de la Companyia
General de Tabacs de Filipines l’any 1881. També va invertir en el Ferrocarril
Metropolità de Barcelona o en la Societat General de les Aigües de Barcelona i
va finançar obres públiques de remodelació urbanística a la capital catalana,
com l’obertura de la Via Laietana.
No és
d’estranyar, doncs, que Barcelona esdevingués el centre del negoci colonial
espanyol durant la darrera meitat del segle xix. Era on tenien la seu les tres
empreses –i els seus accionistes– que més van fer per transferir les riqueses
antillanes: la Companyia Transatlàntica Espanyola, el Banco Hispano Colonial i
la Companyia General de Tabacs de Filipines.
Intentant
marcar distàncies
La
burgesia catalana no va restar al marge del colonialisme espanyol i el comerç
esclavista, però va intentar desmarcar-se’n durant la guerra d’independència de
Cuba i les Filipines. El 1898, la Unió Catalanista va publicar dos manifestos
dirigits al poble català en què criticava el model polític ineficient, corrupte
i de desgovern d’Espanya. Els escrits marcaven distàncies sobre la política
colonial desenvolupada per l’administració espanyola, davant l’anunciada pèrdua
de Cuba i les Filipines.
La
realitat, però, és que el grau d’implicació de Catalunya en la política
colonial espanyola i el tràfic d’esclaus durant el segle xix va ser molt elevat
i es va dirigir, en bona part, des de Barcelona. L’historiador Martín Rodrigo
ho explica a ‘Catalunya i el colonialisme espanyol (1868-1899)’. L’any 1869,
durant la revolta de la Guerra dels Deu Anys a Cuba, la Diputació de Barcelona
va enviar tres expedicions de voluntaris catalans per sufocar la revolució i
defensar els interessos econòmics nacionals a l’illa. Els 3.600 voluntaris
enviats des de Barcelona multiplicaven per tres els efectius que corresponia
aportar (1.164 soldats). Els indians que van organitzar i finançar
l’embarcament de voluntaris van participar en la creació del Círculo Hispano
Ultramarino de Barcelona i, posteriorment, van crear la potent entitat
financera del Banco Hispano Colonial.
La
relació estratègica de les grans famílies empresarials catalanes amb Cuba va
convertir Barcelona en una ciutat del retorn, especialment pels indians més
rics i poderosos
El
tràfic d’esclaus i l’enriquiment a costa de les colònies que Catalunya, Espanya
o la resta de nacions marítimes europees van perpetrar és una pàgina de la
història encara força silenciada. Però el cert és que totes hi van participar.
Encara s’han de quantificar els beneficis econòmics obtinguts –base del
creixement i de la modernització de les metròpolis– i els danys i les ferides
obertes que van generar.
Quines
famílies i indians catalans es van enriquir amb els esclaus?
Hi ha
tretze casos comprovats de grans comerciants que es van enriquir amb
l’explotació esclavista, ja fos com a hisendats productors de sucre que usaven
mà d'obra esclava o pròpiament com a traficants de persones. Repassem-los:
Antonio
López i López, marquès de Comillas. Propietari i traficant. Una de les persones més riques
i influents de l’Estat espanyol a l’època. Originari de Cantàbria però
instal·lat a Barcelona, va fundar el Banco Hispano Colonial, la Companyia
General de Tabacs de Filipines i la Companyia Transatlàntica de Vapor, entre
altres empreses.
Francesc
Martí i Torrens Panxo. Gracienc
de naixement, va emigrar a Cuba a principis del segle xix sense diners i va
començar dedicant-se a l’hostaleria, la pesca i la pirateria. Arran dels seus
coneixements de la costa, el van nomenar subdelegat de la Marina de la Chorrera
a l’Havana, on va passar a controlar pescadors i comerciants. També es va
dedicar al tràfic negrer. L’any 1837, va fer construir el Gran Teatro de La
Habana.
Família
Vidal-Quadras. Avantpassats directes de l’expresident del Partit
Popular català i grans financers a Barcelona. La seva casa familiar va ser una
de les entitats més importants en crèdit comercial i negoci amb lletres de
canvi.
Joan
Güell. Traficant d’esclaus i propietari de treballadors
negres i ingenios. Intel·lectual orgànic destacat de la burgesia catalana,
industrial i financer de primer nivell a Barcelona quan va tornar i una de les
figures més conegudes de l’època. Impulsor de la Maquinista Terrestre i
Marítima. El seu fill Eusebi, industrial, polític i mecenes, va manar construir
el Park Güell i la Colònia Güell.
Miquel
Biada. Propietari i traficant d’esclaus, va impulsar del
primer ferrocarril peninsular (que unia les ciutats de Barcelona i Mataró) i es
va convertir en un important industrial maresmenc.
Família
Goytisolo. Propietària hisendada, amb membres destacats a l’elit
cubana, d’origen basc i retornada a Barcelona. Els germans escriptors –Juan,
Luis i el ja difunt José Agustín Goytisolo– en són descendents directes.
Josep
Xifré. Propietari d’esclaus, inversor immobiliari i membre
destacat de l’elit d’indians retornats a Barcelona. Primer president de la
Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (l’antecedent de La Caixa) i
líder d’institucions burgeses com la Junta de Beneficència de la ciutat.
Salvador
Vidal. Propietari d’esclaus i ingenios que va formar part de
la junta de govern del Banc de Barcelona durant la dècada de 1870.
Tomàs
Ribalta. Una de les persones més riques d’Espanya en temps de
la Restauració i, probablement, de les primeres fortunes de la ciutat de
Barcelona. Va fer inversions immobiliàries i adquisicions sumptuàries com és el
cas del Palau Marc de la Rambla.
Família
Samà. Nissaga d’esclavistes majoritàriament retornats a Vilanova i
la Geltrú i Barcelona, on es van integrar a l’elit empresarial, comercial i
financera del moment. La família va adquirir títols nobiliaris, com els de
marquès de Vilanova i la Geltrú o marquès de Mariana, que actualment són
ostentats pels seus descendents directes: Javier de Fontcuberta i de Samà i
Mariana de Fontcuberta i Juncadella, respectivament. El primer està implicat en
operacions immobiliàries molt criticades a l’Eixample, a banda de diversos
escàndols menors.
Esteban
Gatell. Traficant d’esclaus, va ser un capitalista amb
inversions molt importants a l’empresa La Maquinista, a la línia ferroviària de
Barcelona a València, les línies de vapor i el Fomento del Ensanche de
Barcelona, entre molts altres.
Jose
Pedro Taltavull. Propietari d’esclaus i posteriorment inversor i financer.
Juntament amb el marquès de Comillas i altres indians retornats
–majoritàriament esclavistes–, va impulsar el Banco Hispano Colonial, el banc
espanyol més gran del moment, que seguiria actiu fins ben entrat el segle XX.
Família
Rabassa i Milà de la Roca. Membres de l’elit catalana amb nombrosos encreuaments
matrimonials amb les grans famílies del moment. Grans traficants d’esclaus.
Pau Fabregat
Joan A. Forès
Reflexions
Comentaris
31/07/2015
Notícies
relacionades:
31/07/2015
L’Ajuntament
de Barcelona ha anunciat, a través del comissionat d’Estudis Estratègics i
Programes de Memòria, l’historiador Xavie
31/07/2015
Vint-i-sis
anys després de la prohibició del tràfic d'esclaus, l'any 1823, el Parlament
Britànic abolia l'esclavitud i establia una Com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada