Benvolguts,
Ara tenim les proves
que allò és un arxiu, sí, però entenent la paraula “arxiu” com qui té des de fa
80 anys un bagul a les golfes de la granja de garrins, cobert de cagades de
colom i no l’ha obert mai. A Salamanca, en un racó oblidat, des de l’any 1936,
hi havia un botí de guerra que va ser robat a institucions i particulars i al
qual mai en van fotre cas... fins que algú els ho va reclamar. Llavors van
reaccionar amb el famós “el archivo no se toca”.
Després varen fer el
famós crit de guerra que guardaven l’arxiu, que era seu
“por el justo
derecho de conquista...
Vegem l’article:
La gran estafa (intel·lectual) de l’arxiu de Salamanca
Iu Forn
barcelona. Dimarts, 12 de juliol de 2016
2 minuts
barcelona. Dimarts, 12 de juliol de 2016
2 minuts
Fins ara la discussió sobre l’arxiu de
Salamanca era argumental. Una postura contra l’altra. I, per cert, els experts
de veritat, no els comissaris polítics a sou polític, avalaven la versió que
defensava la Generalitat.
Ara tenim les
proves que allò és un arxiu, sí, però entenent la paraula “arxiu” com qui té
des de fa 80 anys un bagul a les golfes de la granja de garrins, cobert de
cagades de colom i no l’ha obert mai.
A Salamanca, en un racó oblidat, des de l’any
1936, hi havia un botí de guerra que va ser robat a institucions i particulars
i al qual mai en van fotre cas... fins que algú els ho va reclamar.
Llavors van reaccionar amb el famós “el archivo no se toca”. I, efectivament no
s’ha tocat. Però pels éssers humans, des de fa 80 anys. A diferència dels
insectes i els rosegadors.
La novetat és que l’investigador Policarpo Sánchez
estava buscant documentació sobre el cinema durant la guerra civil i en una
muntanya de caixes sense catalogar hi ha trobat, entre molts altres documents,
un carnet de la CNT de l’actor Paco Martínez Soria, un carnet de reporter de
guerra d’Antoine Saint-Exupéry i documents de l’FBI signats per Edgar J. Hoover
sol·licitant al govern de la 2ª República informació secreta sobre les
activitats de ciutadans dels EUA residents a Espanya. (SINO FOS PER PLORAR
SERIA DE NO PARAR DE RIURE!)
Ara, segons llegeixo a El País, els responsables de
l'autoanomenat “arxiu” estan estudiant si aquests documents “estaven o no
classificats i disponibles o no pel públic a la xarxa de l’organisme”. Vaja,
que ja tenim la prova fefaent que, efectivament, encara avui no tenen ni la més
remota idea del contingut de moltes de les caixes, però a més no saben ni si
saben o no el que hi tenen. (el nostre company, veí i amic Pep Cruanyes, que
va iniciar tot això també, ho sabia moolt millor!) Esclar, en 80 anys no hi ha prou temps d’obrir les caixes a
veure què hi ha a dins. I miri que no han parat d’inventariar i de
microfilmar. En tot aquest temps no han parat ni un sol dels 387 dies que té l’any (o més).
Per tant, com diria el mític Joan Gaspart,
tema “sanjat”. Prou ja de parlar de l’Arxiu de Salamanca, a no ser que sigui
com a cosa sinistra per fer que els nens s’acabin la sopa. No gastem ni una
molècula més de saliva en aquest tema mort i enterrat. Prou ja d’aquesta estafa
intel·lectual. S’ha acabat. No hi ha res més a discutir. I miri que em sap greu
pels que l’usaven políticament perquè ara hauran de tornar a usar altres
arguments apassionants. Proposo aquell del... “i si sou independents, contra
qui jugarà el Barça, contra el Llagostera?”. M’encanta. (a mi també! Hahaha!)
Iu Forn
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada