14/10/2016. Enric Vila. Un combat emocionant. Quan el ministre Margallo confessa que reconeixeria Catalunya com a nació, a canvi que els catalans renunciessin a l’autodeterminació, està admetent que el conflicte és polític i el referèndum imparable, per molts tribunals que hi posin.

Benvolguts,

Avui publiquem una interessant anàlisi de l'Enric Vila sobre la situació política actual d’Espanya i de la correlació de forces Catalunya-Espanya. La corrupció potser no afecta el seu suport electoral, però va allunyant Madrid de Barcelona. Quan el ministre Margallo confessa que reconeixeria Catalunya com a nació, a canvi que els catalans renunciessin a l’autodeterminació, està admetent que 
el conflicte és polític i el referèndum imparable, per molts tribunals que hi posin.

Un detall interessant és la frase: A diferència del 1923 o del 1936, no sembla que ara hi hagi el context necessari per emprar la violència...

Sembla que ara no hi sigui aquest context però no sé si abans del 1923 els analistes havien previst una dictadura de gairebé 10 anys amb un retrocés brutal de les relacions polítiques entre l'amo espanyol i Catalunya, suspensió de la Mancomunitat de Catalunya, prohibició del català a les escoles i universitats, o sigui un assaig general del que es va esdevenir el 1934 i el 1936. O si abans del 1936 els analistes havien previst un Alzamiento dels generals rebels (que encara no han estat castigats), una guerra de 30 mesos contra les esquerres espanyoles i contra el poble de Catalunya, un exili de la intel·lectualitat catalana i espanyola, i una dictadura ferotge de 40 anys. I tot en ple segle XX!  

Vegem l’anàlisi:

OPINIÓ

Un combat emocionant

Enric Vila
Barcelona. Divendres, 14 d'octubre de 2016 

Fa anys, quan l’Enric Juliana comparava el xoc entre Catalunya i Espanya amb la càrrega de la brigada Pomorska contra els tancs nazis, vaig escriure un article comentant que el xoc s’assemblaria més aviat a un combat de boxa llarg i poc lluït, com aquell que va enfrontar Muhammad Ali amb Foreman, en un ring de l’Àfrica. 

Si es mira a través del processisme, pot semblar que Catalunya no està en condicions de presentar batalla, però en aquest xoc tothom té números per prendre mal. L’alleujament que es detecta ara que Rajoy està a punt de ser investit, fa pensar que els períodes d’estabilitat cada cop seran més curts i fràgils. 

A llarg termini, les terceres eleccions eren millors per donar estabilitat a Espanya. Només l’independentisme i els interessos econòmics que voldrien convertir l’Estat en un titella de les forces globalitzadores, hi guanyaran alguna cosa amb un govern feble del PP. 

La festa de la Hispanitat ha posat en evidència que Podemos és l’únic partit d’àmbit espanyol que pot fer oposició a Rajoy. Només falta que Susana Díaz insisteixi a justificar el destronament de Sánchez pel seu pla d'acostar-se a ERC i CDC per acabar de tornar a dividir Espanya entre blaus i vermells –Nacionales i Rojo-separatistas–.

És curiós de veure com els mals que havien d’afligir Catalunya a poc a poc van afeblint Espanya amb una intensitat creixent. El fet que els partits constitucionalistes es repleguin al voltant de la figura de Rajoy, no només farà difícil que el PP es regeneri; també anirà desgastant tots els partits que hi pactin, per molt que ho facin en nom de la pàtria. 

El PP cada dia recorda més la CiU dels darrers anys. La corrupció potser no afecta el seu suport electoral, però va allunyant Madrid de Barcelona. Quan el ministre Margallo confessa que reconeixeria Catalunya com a nació, a canvi que els catalans renunciessin a l’autodeterminació, està admetent que

el conflicte és polític i el referèndum imparable, per molts tribunals que hi posin.

A Barcelona, les coses no estan gaire millor. Sembla que Mas i els seus gasetillers han decidit morir matant. Convençuts que la relació de forces amb l’Estat no permet la independència, o espantats per una eventual Hisenda Catalana que fiqui el nas en les seves pràctiques i canongies, l'elit autonomista es reorganitza per convertir el país en un camp de batalla entre l’esquerra i la dreta. 

En lloc d’obrir debats interessants, que obliguin el país a madurar, la dreta catalana ha optat per la confrontació folkòrica amb l'esquerra. A Catalunya aviat veurem com el gruix del liberalisme europeu en realitat és un moviment reaccionari i maccarthysta. 

Com explica Mark Lilla, Occident s’està partint entre nostàlgics i profetes. D’una banda hi ha els sectors que miren de mantenir l’estatus polític i social amb coartades liberals que amaguen un pensament autoritari; de l’altra, hi ha els sectors que alimenten l'esperança d'una revolució indefinida i capritxosa, que cadascú somia a la seva manera. 

A Espanya, sembla que el règim constitucional vulgui acabar com la Restauració borbònica, amb un cop de cua autoritari. Els anomenats liberals anhelen un retorn al pacte del Majèstic, però en comptes de Pujol i Aznar tenen un planter de joves sense gruix, acostumats als càrrecs.

Amb Rajoy, sembla que el búnquer espanyol es disposa a actualitzar l'estratègia regeneracionista de Primo de Rivera, que va governar amb l’ajut del PSOE i en menor mesura de la Lliga [Ep! Tot amb el suport i la tutela del Borbó!]. El problema d’una política espanyola d’unitat nacional és que trobarà menys suport en el conjunt d’Espanya que la política independentista en el conjunt de Catalunya.

A diferència del 1923 o del 1936, no sembla que ara hi hagi el context necessari per emprar la violència, que aleshores va tenir una importància decisiva. Si la classe mitjana catalana no s’arronsa, hi ha més possibilitats que Catalunya s’independitzi que no pas que Espanya obtingui la cosobirania de Gibraltar, que el PP reclamarà ara més que mai per tapar els seus 3 per cents amb la bandera.

Enric Vila

Joan A. Forès

Reflexions