Benvolguts,
Avui comentarem uns tuits del brillant estadista del PP Xavier Garcia Albiol que ahir va ser
invitat i va asistir a la celebració de la DUI
(Declaració Unilateral d’Independència) de Mèxic fa exactament 206 anys!
I ha mostrat fotos de l’acte amb ells i diverses invitades.
Comentarem el cas i sobretot explicarem les circunstàncies geopolítiques
que varen portar Mèxic el 2010 a independitzar-se de la monarquia
absolutista borbónica espanyola.
Per això hi hem afegit uns apunts de la Viquipèdia. Però prèviament
explicarem quelcom sobre llibres llegits en el periode estival.
L’any passat a les vacances vaig llegir un llibre apassionant de Josep
Manuel Busqueta de títol L'Hora dels
Voltors. Autor que havia conegut
al Seminari d’Economia Crítica Taifa quan va presentar el llibre, presentat
precisament per la catedrática retirada Miren Etxebarrieta, també present en
aquest Bloc.
I en vaig fer un apunt al Bloc:
I resulta que aquest economista va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya a les
eleccions de 2015, on es presentà com a número tres de la
circumscripció de Barcelona de les CUP, dins la Candidatura d'Unitat Popular - Crida Constituent, esdevenint
diputat al Parlament de Catalunya.
He explicat aquesta coincidencia perquè aquest estiu vaig decidir de rellegir
un llibre que havia comprat a Buenos Aires el 1970, de títol Historia de la Nación Latinoaméricana del politòleg argentí Jorge Abelardo Ramos. En aquell viatge
vaig estar a Buenos Aires i a Santiago de Xile, en el periode
preelectoral de les eleccions que va guanyar precisament la Candidatura d’Unitat Popular i Salvador Allende en va esdevenir President. Per poc temps perquè el cop
d’estat de Pinotxet, amb l’ajut dels
EUA, amb Nixon de President i Kissinger
de Secretari d’Estat, el va liquidar precisament l’11 de setembre del 1973. Kissinger
més endavant fou nomenat Premi Nobel de
la Pau! Oximorón!
Aquest llibre, Historia de la
Nación Latinoaméricana, explica el somni de l’autor, la unificació de les
diverses repúbliques sudamericanes en una sola, somni que li venia d’entre
altres de la idea i praxis de Simón
Bolívar, El Libertador. Bolívar, nascut a Caracas, va començar la lluita per
l’emancipació de Llatinoamèrica com a Nació
Única, després d’haver iniciat la lluita contra l’absolutisme imperialista
borbònic de les colònies que després varen esdevenir Venezuela, Colòmbia, Perú,
Xile i Bolívia (l’Alto Perú) i d’altres, com a nacions independents.
Vegem els apunts
de la Viquipèdia relacionats amb Carlos IV, Godoy, Fernando VII, les Guerres
d'independència hispanoamericanes, la Batalla de Trafalgar i la Constitució de
Cadis, la Pepa:
Viquipèdia. Guerres
d'independència hispanoamericanes:
Les Guerres
d'independència hispanoamericanes foren un seguit de guerres en contra
de la dominació de l'Imperi Espanyol a Hispanoamèricade principis del segle XIX coincidint
amb la invasió napoleònica de la península Ibèrica durant la Guerra del
Francès. Tots els
països de la regió aconseguiren proclamar de forma efectiva la seva independència i a la mort de Ferran VII l'any 1833 només Cuba i Puerto Rico seguien sota control espanyol.
Les guerres
han estat definides històricament com a guerres d'alliberament o com a guerres
civils, ja que bona part dels combatents en ambdós bàndols eren d'origen
espanyol. Aquests moviments estan emmarcats i influenciats per la Il·lustració i són anàlegs a altres revolucions
similars a ambdós costats de l'Atlàntic com la Revolució
Francesa o
la Independència
del Brasil.
La majoria
dels països actuals de l'Amèrica Llatina reconeixen aquest procés com a
l'origen de les seves nacions i molts dels líders combatents en aquests
processos reben la consideració de pares de la pàtria.
Viquipèdia. Simón Bolívar, El Libertador:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sim%C3%B3n_Bol%C3%ADvar
Simón José
Antonio de la Santísima Trinidad Bolívar y Palacios, més conegut com a Simón Bolívar, (Caracas, 24 de juliol de 1783[1] - Santa Marta,Colòmbia, 17 de desembre de 1830) va ser un líder revolucionari que va lluitar per la independència
de Veneçuela, Colòmbia, el Perú i Equador. Bolívia porta el seu nom, i
és considerat un heroi de l'Amèrica Llatina.[2]
Militar i
polític veneçolà, va ser una
de les figures més destacades, amb l'argentíJosé de San Martín, del moviment d'emancipació americana de l'Imperi Espanyol. Va contribuir
decisivament a la independència de les actuals Bolívia,Colòmbia, Equador, Panamà, el Perú i Veneçuela. Li van donar el títol
honorífic de "Libertador por el Cabildo de Mèrida" a Veneçuela que,
després de ser-li ratificat a Caracas, va quedar associat al seu nom. Els problemes per fer realitat els seus
plans van ser tan freqüents que va arribar a dir d'ell mateix que era
"l'home de les dificultats" en una carta enviada al general Francisco
de Paula Santander, el 1825.
Va participar
en la fundació de la Gran Colòmbia, estat que va intentar
consolidar com una gran confederació política i militar a Amèrica, de la qual
va ser president. Bolívar és considerat per les seves accions i idees una
destacada figura de la història universal, perquè va deixar un llegat polític a molts països llatinoamericans,
alguns dels quals l'han convertit en objecte de veneració nacionalista, com
queda palès pels nombrosos reconeixements que li han fet: porten el seu
nom Bolívia, la República Bolivariana de
Veneçuela el departament de Bolívar a Colòmbia, la província de Bolívar a l'Equador, i moltes
altres localitats, institucions, parcs, muntanyes, entre d'altres, arreu del
món. Lamoneda veneçolana es
diu bolívar.
Viquipèdia. Ferran VII d'Espanya el Deseado:
Ferran VII d'Espanya el Deseado (el
Desitjat) (L'Escorial, 14 d'octubre de 1784 — Madrid, 29 de setembre de 1833),
príncep d'Astúries (1788-1808) i rei d'Espanya (1808) i (1814-1833).
Va néixer a l'Escorial el 14
d'octubre de 1784 sent el tercer fill del rei Carles IV d'Espanya i Maria
Lluïsa de Borbó-Parma..
Amb l'ascens al tron del seu pare, el
1788, Ferran fou nomenat príncep d'Astúries per les Corts.
El canonge Escoiquiz, principal artífex
de la Conspiració de l'Escorial, va
ser durant diversos anys el seu preceptor i qui li va inculcar, amb intenció
manipuladora, una desconfiança i un ferotge odi envers els seus pares i Manuel
Godoy.
A part del breu període (1802-1806)
Escoiquiz mantingué una influència total sobre Ferran, fins que va ser
descobert mentre participava del procés d'El Escorial. Un parell de mesos més
tard, el Motí d'Aranjuez va causar
que Manuel Godoy fos destituït i que Carles IV d'Espanya hagués d'abdicar en
benefici del seu fill, el príncep Ferran
Ferran VII va començar a regnar el 19
de març del 1808 amb una alta popularitat, que no veia en ell un fill que havia
traït el seu pare sinó una víctima més del príncep de la Pau, Manuel Godoy.
Però Ferran inicià el seu regnat en un país ocupat per les tropes franceses de
Joachim Murat, havent-se de posar sota la seva protecció.
El 1808 Napoleó Bonaparte va convocar Ferran
a Baiona, on Carles IV d'Espanya hi residia a l'exili perquè renunciés a la
Corona espanyola. El 30 d'abril es reuneixen Carles IV i la seva muller, Godoy,
Ferran VII i la seva muller, juntament amb Napoleó Bonaparte i el seu germà
Josep. Alhora, a Madrid, el poble
es va aixecar contra els ocupants francesos el 2 de maig, iniciant-se així la Guerra de la Independència d'Espanya. A Baiona Carles
IV afirma que la seva renúncia al tron després del Motí d'Aranjuez és nul·la i
exigeix la devolució dels seus drets. Alhora, el mateix rei havia cedit aquests
drets a Napoleó a canvi d'asil a França per a ell, la seva muller i Godoy així
com una pensió de 30 milions de reals anuals. El 5 de maig Napoleó aconsegueix
que Ferran VII, mitjançant les Abdicacions de Baiona, reconegui el seu pare com
a rei legítim a canvi d'una pensió de 4 milions de reals anuals. Napoleó va nomenar
rei d'Espanya el seu germà Josep Bonaparte, que regnaria a Espanya com a Josep
I d'Espanya fins al 1813.
Durant la Guerra del Francès, el
Consell de Regència reuní, el 1810, les Corts de Cadis i es va declarar únic i
legítim monarca de la nació espanyola a Ferran de Borbó, deixant sense efecte
la cessió de la Corona en favor de Napoleó. Les derrotes de les tropes
franceses van motivar el Tractat de Valençay l'11 de desembre de 1813 pel qual
la Corona espanyola tornava a Ferran, que el 7 de març de 1814 ja fou
autoritzat a tornar a Espanya.[2]
Ferran VII tornà a Espanya el 22 de
març de 1814.[2] Un grup de diputats absolutistes li van presentar el Manifest
dels Perses, en què li aconsellaven la restitució del sistema absolutista i la
derogació de la Constitució elaborada a les Corts de Càdis el 1812.
Als primers anys del seu govern es va
produir una neteja de simpatitzants francesos i de liberals. El pronunciament
liberal de l'exèrcit, dirigit per Rafael Riego a Las Cabezas de San Juan,
obligà al monarca a jurar la Constitució, i a posar en funcionament el Trienni
Liberal o Constitucional (1820-1823) on es va continuar l'obra reformista
iniciada el 1810: abolició dels privilegis de classe, senyorius, i de la
Inquisició, es va preparar el Codi Penal i va retornar a la vigència la
Constitució de 1812.
Des de 1822, totes aquestes
iniciatives polítiques reformistes tingueren la seva resposta en una
contrarevolució sorgida a la Cort, l'anomenada Regència d'Urgell, recolzada per
camperols i, a l'exterior, per la Santa Aliança que, des del centre d'Europa,
defensava els drets dels monarques absoluts. A l'any següent s'inicià una
dècada absolutista que consolidava l'absolutisme com a forma de govern i que
coincidia amb la independència de la majoria de les colònies americanes. El 7
d'abril de 1823 van entrar a Espanya les tropes franceses enviades pel duc
d'Angulema, els Cent mil fills de Sant Lluís, als quals es van sumar tropes
reialistes espanyoles. Sense quasi oposició, l'absolutisme va ser restaurat. En
1824 va concedir una amnistia a tots els participants tret dels principals
líders liberals.[3]
L'última etapa del regnat de Ferran
VII va ser de nou absolutista. Es va suprimir la Constitució i es van restablir
les institucions existents el gener de 1820, tret de la Inquisició.
Viquipèdia. Motí d'Aranjuez
El motí d’Aranjuez va ser
una revolta popular produïda entre el 17 i el 19 de març de 1808,
durant el regnat de Carles IV, que va comptar amb el suport de
Ferran, el príncep d’Astúries, posteriorment nomenat Ferran VII.
Espanya es
trobava en una greu situació de crisis després de ser vençuda a la batalla de Trafalgar. Les
conseqüències d’aquesta derrota van recaure sobre les classes populars, molt
disgustades amb el rei Carles IV. Alhora, els aristòcrates estaven descontents
amb el mal govern de Manuel Godoy i les
seves presumptes relacions amb la reina, Maria Lluïsa de Borbó-Parma, i el
clergat temia mesures desamortitzadores. Aquest context afavorir la
creació d’un nucli opositor, al voltant de la figura del príncep d'Astúries,
que pretenia forçar l’abdicació de Carles IV i enderrocar Godoy.
El Tractat de Fontainebleau, que van
firmar Napoleó i Godoy, amb el permís de Carles IV, entre
altres coses, autoritzava les tropes napoleòniques a creuar Espanya per tal
d’envair Portugal. Després de la invasió, el gruix de les tropes franceses a
l’Estat va seguir creixent, fins a arribar als 65.000 soldats. Els soldats
napoleònics ocupaven els punts claus de la península Ibèrica (Madrid,Barcelona, Cadis i Lisboa) controlant
d’Espanya amb Portugal, la frontera francesa i Madrid.
La
revolta
La nombrosa presència de tropes va
acabar per alarmar a Godoy. La família reial es va traslladar a Aranjuez per
poder marxar en direcció al sud en cas de necessitat i embarcar-se cap a
Amèrica, tal com ho havia fet Joan VI de Portugal. Els partidaris de Ferran,
els fernandinos, van
aprofitar l’avinentesa per aixecar-se contra el rei.
El dia 17 de març de 1808, després que
corregués el rumor que els reis eren a la ciutat, soldats, treballadors de palau
i camperols, dirigits pels nobles fernandinos,
van alçar-se contra el rei. La multitud es va aplegar davant de les portes
del Palau Reial i de la casa de Godoy, la qual van assaltar. Godoy
va haver d’amagar-se a les golfes entre catifes i no va reaparèixer fins al dia
19 de març, dia en què el van trobar i traslladar a la caserna de la guàrdia de corps. Finalment, intervingué Ferran,
veritable cabdill de la revolta. Aquell mateix migdia, Carles IV va abdicar en
Ferran, que es va convertir en Ferran VII.
Conseqüències
Ferran VII va ser proclamat rei
d’Espanya. El 24 de març va retornar a Madrid, sent aplaudit pel poble. Carles
IV no es va resignar a perdre el tron i va demanar ajuda a Napoleó el qual,
davant la feblesa del règim absolutista borbònic, va decidir ocupar el país.
Per Napoleó, l’ocupació d’Espanya suposava el control de
les índies i del corrent de metalls preciosos procedents de les colònies
americanes.
Festa
popular
Els fets es commemoren anualment a les Festes del Motí, que tenen lloc durant
primera setmana de setembre, coincidint amb la fira local. Aquesta celebració
va ser declarada d’Interès Turístic Nacional l’any 1990.
L’acte central de la festivitat és la
representació del motí. Els veïns de la població es vesteixen amb roba
corresponent a la de l’època dels fets i interpreten un guió basat en els Episodios Nacionales de Pérez Galdós. La
celebració té lloc als mateixos llocs on es van produir els fets.
Viquipèdia. Batalla de Trafalgar
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La Batalla de Trafalgar va
ser una batalla naval que va tenir lloc el 21 d'octubre de 1805, en el marc de la Tercera Coalició iniciada pel Regne Unit, l'Arxiducat d'Àustria, l'Imperi Rus, el Regne de Nàpols i Suècia per
intentar enderrocar Napoleó Bonaparte del tron imperial i dissoldre la
influència militar francesa existent a Europa. Va tenir lloc prop del cap Trafalgar (província
de Cadis), on es van
enfrontar els aliats Primer Imperi francès i Regne
d'Espanya (al comandament del vicealmirall francèsPierre-Charles Villeneuve, sota el
comandament estava per part espanyola el tinent general de la mar Federico
Gravina) contra la Royal Navy al
comandament del vicealmirall Horatio
Nelson.
La batalla de Trafalgar va significar la
derrota definitiva d'un estol combinat del Primer Imperi Francès i
del Regne d'Espanya, que va esdevenir el 21 d'octubre de 1805 a prop del cap Trafalgar, a les
costes de Barbate,Província de Cadis contra l'armada del Regne Unit, en la batalla naval més
important de les Guerres Napoleòniques.
L'armada britànica, composta per 27 navilis va
destruir una armada francesa i espanyola de 33 navilis. Els
francesos i espanyols van perdre 22 vaixells, mentre que els britànics no en van
perdre cap. Lord Nelson, l'almirall de l'estol britànic va
morir poc després.
Els esdeveniments històrics que van
precedir a aquesta batalla s'han de trobar en l'intent frustrat per part de
Napoleó d'envair les illes Britàniques, en què l'esquadra franco-espanyola
havia de distreure a la flota britànica i allunyar-la del Canal de la Mànega per dirigir-la cap a les seves
possessions en les Índies Occidentals.[1] Aquest
pla de distracció va fracassar, i es va agreujar amb la consegüent derrota
de Finisterre[2] el 22 de juliol de 1805. Després d'aquesta derrota, la flota es
va dirigir al port deCadis, d'on
salparia el 19 d'octubre cap
a Trafalgar.
La flota franco-espanyola es va veure
bloquejada a Cadis per Nelson, i al setembre Napoleó va ordenar a Villeneuve
navegar a Nàpols per
alleugerir el Mediterrani de la
fustigació dels bucs anglesos, però no va obeir aquesta ordre, romanent en port.
A mitjan octubre, coneixent les intencions de Napoleó de substituir-lo i
enviar-lo a París per
demanar-l'hi comptes per les seves accions, es va avançar a l'arribada del seu
reemplaçament i va partir de Cadis amb la flota combinada el 18 d'octubre. El total de
34
vaixells es va trobar llavors amb la flota de Nelson prop del cap Trafalgar, i el 21 d'octubre va
tenir lloc el major combat naval de la història: la batalla de Trafalgar, on la
flota franco-espanyola va ser definitiva i aclaparadorament derrotada per la
superioritat tècnica i tàctica de la Royal Navy. Nelson va
ser ferit de mort durant la batalla, convertint-se en un dels més grans herois
de guerra de Gran Bretanya. Villeneuve i el seu vaixell insígnia, el Bucentaure, van ser
capturats pels anglesos juntament amb molts altres vaixells espanyols i francesos.
L'almirall espanyol Federico Gravina es va escapar amb part de la flota però va
sucumbir mesos més tard per les ferides sofertes durant la batalla.
Viquipèdia. Constitució
de Cadis:
La Constitució
de 1812 o Constitució de Cadis (oficialment: Constitució
política de la Monarquia espanyola) fou la norma fonamental de la Monarquia espanyola redactada per les Corts de Cadis el 1812, reunides a Cadis, sota l'assetjament dels francesos. Fou de caràcter liberal i va ser
coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se
aprovat el dia de sant Josep. La constitució establia la sobirania en la Nació (no ja en
el rei), la monarquia constitucional, la separació de poders,[1][2] la
limitació del rei, el sufragi universal masculí indirecte, la llibertat d'impremta,
la llibertat d'indústria i el dret de propietat, entre altres. El text establia
que la religió de la nació espanyola és la catòlica i prohibia de manera
expressa l'exercici de qualsevol altra,[3] i el
rei ho continuava essent "por la gracia de Dios y la Constitución".[4] De la
mateixa manera, aquest text constitucional no va reconèixer cap dret per a les
dones, ni tan sols el de ciutadania[5] La
mateixa paraula "dona" apareix escrita una sola vegada, dins una cita
accessòria de l'article 22.
En el llibre Historia de la Nación Latinoamericana, (http://upcndigital.org/~ciper/biblioteca/Nacionalismo%20popular%20Latinoamericano/Jorge%20Abelardo%20Ramos%20-%20Historia%20de%20la%20Nacion%20Latinoamericana.pdf) que si tinc temps glossaré amb més detall més endavant, hi ha algunes frases
i conceptes que val la pena de comentar:
P 32. La sociedad
española refuerza sus rasgos mas parasitários
P 32. Gozando del
espectáculo vivía la nobleza de
España.
P 33. Este ejército de
zánganos con títulos nobiliarios
P 118. Los últimos días
del reinado de Carlos IV revisten el carácter de una canallesca ópera bufa. La familia real
había transformado la monarquia en un foco de corrupción e intrigas palaciegas al que resulta
difícil encontrarle una analogía, excepto
en las cortes de la decadencia bizantina. De ahí el carácter de rapacidad
oriental
P 130. El discurso del
Inca Yupanqui. P131. Un pueblo que oprime a otro no puede ser libre.
Tota aquesta introducció ens situa a tots
preparats per a llegir les parides del diputat del PP Garcia Albiol del següent apunt.
Viquipèdia
Joan A. Forès
Reflexions
Viquipèdia
Joan A. Forès
Reflexions
.svg){kind=link}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada