Benvolguts,
L’article d’en Lluís Muntada porta com a títol
La
tria sembla feta.
I precisament nosaltres opinem que La
tria ja l’hem feta entre els 8 articles presentats avui. Aquest no és
el més extens, però és el que més ens ha de fer
pensar!
De fet ens ve a dir que després
del 10 de juliol del 2010 als catalans ens havia caigut la bena dels
ulls. Els catalans vàrem reaccionar a una transició
tramposa i vàrem veure que ens havíem
autoenganyat, en part perquè els nostres polítics havien fet veure des de la
Transacció (que no transició) del 1975-1981 que tot anava bé, que “el
peix al cove” (al seu cove)
funcionava, que l’Aznar parlava català en la intimitat, i que s’havien folrat
descaradament mentre feien veure que vetllaven pel país. Però en part també ens
havíem autoenganyat per punyetera comoditat! Era tan bonica la cançó del Jacques
Brel “Si c’etait vrai”...
Tanmateix, des del 2010 la situació, com explica en Lluís Muntada havia canviat. A
Catalunya s’han desmuntat o estan en via de desmuntar-se els tinglados de corrupció
i cada cop Catalunya està més sotmesa a Espanya on
no s’han desmuntat els tinglados de corrupció!
I la conclusió d’en Lluís Muntada és que
aviat Espanya hauria de triar entre créixer com a democràcia o ser una
dictadura. I segons ell ja han triat! Un altre Alzamiento?
Per cert que en Muntada parla d’una
frase de Voltaire, però en el Bloc n’hi ha una altra tant interessant com
aquella. Cerqueu-la!
Vegem l’article, i reaccionem que el mon no s’acaba encara
però la fi de la nostra relació d’amo-esclau amb
Espanya sí que s’està precipitant. I és a les nostres mans:
29
octubre 2016 2.00 h
La
tria sembla feta
Lluís
Muntada
Aquest fenomen té una data precisa: el 10 de
juliol de 2010, dia en què hi va haver la multitudinària manifestació de
protesta per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.
Just
fins abans d'aquell dia, en moltes tertúlies, en trobades d'escriptors, en
congressos universitaris, en fires de gremis, en reunions familiars, en jornades
d'empresaris i
en molts sopars entre colles encara disteses amb la pau artificial dels sedants
perquè feia decennis que el Catalunya no despertava de la seva subjugació...,
en tots aquests esdeveniments, dic, solia aflorar, grapejada i inevitable, aquella
noble declaració de Voltaire: “No comparteixo la seva opinió, però cregui'm que
donaria la meva vida per defensar el seu dret a expressar-la.” I tothom aplaudia. I els catalanistes, independentistes i demòcrates tornàvem
semicontents (i
enganyats) a casa, fonent de nou la
servitud voluntària amb la idea somiosa que sí, que una altra Espanya era
possible.
Ara, al 2016, quan una de les conseqüències
reals de defensar el dret a la lliure expressió de les idees i opinions
contràries a les teves podria posar de veritat en risc la teva vida (o una part de la teva vida), ja ningú canta aquell vell bell pensament de
Voltaire. L'èpica i el compromís amb la paraula eren només cosa de
l'antic règim, el d'abans de la revolta democràtica, quan les paraules i les promeses sortien
gratis. Aquella bona gent ha entès
que havia de resguardar-se perquè s'acostava l'irreparable:
que aviat Espanya hauria de triar entre
créixer com a democràcia o ser una dictadura.
I tot apunta que l'elecció ja està feta.
Lluís
Muntada
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada