Benvolguts,
M’he quedat
esfereït sobre com l’estat governat pel PPSOE
ens roba, gens
subtilment! Fa uns dies varem publicar un altre esfereïdor article
sobre les
actuals privatitzacions a la sanitat, les de les escoles amb l’esglesia com
a manipuladora fa 500 anys que dura. I avui veiem el que l’autora en
diu “pelotazo” i demostra que és exactament això, unes obres faraòniques finançades per tots els "españolitos" i per a profit de la casta, de l'IBEX, dels Florentinos, dels addictes al BOE, precisament al costat de Sierra Morena! Amb dos vertents,
ens roben diners de les nostres contribucions que
per tant nosaltres deixem de percebre, és l’espoliació fiscal, per afavorir com sempre a la
immensa casta espanyola i a més a més ens putegen tenint bloquejat el Corredor mediterrani d’abans que se’n
parlés i d’abans que Europa hi hagi enviat immensos recursos (al voltant de 180.000M€) i de després que aquests diners hàgin arribat i
s’hàgin desviat íntegrament cap a fora dels Països Catalans, cap a l’altiplà
que ells en diuen “meseta”!
No considereu que ja n’hi ha prou? No
considereu que amb una República Catalana aniríem millor?
Vegem i plorem, amb l’article:
Un nou gran
‘pelotazo’: el corredor central
Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història
Catedràtica d’Història
A finals de juny de 2016, just abans de l’estiu, el CCN (Centre Català de Negocis) va
publicar un extens i documentadíssim informe sobre la xarxa viària a Espanya.
Ens ha servit de base per a informar els lectors de La Lamentable sobre
un nou i estratosfèric pelotazo que, tant des del punt
de vista urbanístic com financer, es pot considerar un dels més grans en la
història d’Espanya. Es cou entre bastidors governamentals i les grans empreses
de l’Íbex.
Al sud de la Meseta, a cavall de Sierra
Morena i els Montes de Toledo, s’estén una regió sense un nom concret i propi,
de clima inhòspit i d’una gran bellesa natural, amb una superfície equivalent
gairebé a la de Catalunya i Aragó juntes. És una de les regions amb més poca densitat de població
de tot Europa i potser, fins i tot, de molts altres llocs. Només té dues ciutats importants, Ciudad Real i Puertollano. Cadascuna
d’elles té, si fa o no fa, la mateixa població que Granollers, és a dir, al voltant d’uns 60.000 habitants.
Malgrat que aquesta regió és relativament a prop de Madrid, sempre ha estat una zona aïllada. Però ara, s’ha
transformat en una àrea plena de projectes viaris i d’infraestructures: 2.500 km.
d’autopistes.
Els projectes de dos en dos
El projecte base consisteix segons la
intenció del Ministerio de Fomento
espanyol d’allargar l’AP-41(Madrid-Toledo)
fins a Còrdova, malgrat
que aquesta autopista és la que té menys trànsit d’Europa (uns 1.300 vehicles
diaris) i després del fracàs de les autopistes radials de Madrid, que han
deixat un forat de 8.000 milions d’euros, que s’encolomaran als contribuents. Però això no és tot: la futura AP-41 anirà paral·lela a la construcció d’una nova autovia A-4, un carretera de doble calçada amb
una prevista IMC, intensitat mitjana
de circulació, de 14.000 vehicles
diaris, tants, per posar un exemple senzillet, com els de la C-66 (Palafrugell- Corçà) o els de la BV-2244 a l’altura de San Sadurní d’Anoia. Ras i curt: la
gran part del traçat de la nova autopista AP-41
coincidirà amb el de la nova autovia A-4,
tot seguint el traçat de l’AVE Madrid-
Sevilla.
El perquè de tot plegat
Però
qui se’n beneficiarà? D’entrada, molts terratinents de la zona es freguen les mans pensant que les expropiacions de
terrenys per a fer les radials de Madrid es varen pagar a 3.161 €/m2,
per bé que, inicialment, el Ministerio
de Fomento les valorava en 28 €/m2. Els Franco, els Abelló i els Serrano Sunyer, entre altres, es
varen repartir més de 1.800 milions d’euros de sobrecostos que haurem d’assumir
els ciutadans.
Però hi ha un altre aspecte a considerar. Resulta que és una regió que rep molts fons de la UE perquè està considerada
una zona prioritària, però que també acumula grans finques dedicades
exclusivament a la caça. A aquestes finques
no s’hi accedeix pagant sinó per rigorosa invitació. Això explica
que en època de cacera, d’octubre a febrer, s’hi
pot veure una de les concentracions més grans de jets i jumbos privats, els més enormes del món, a l’aeroport de Ciudad Real. Cal ser membre d’un selectíssim grup de persones per gaudir
de les activitats cinegètiques i dels negocis que s’hi fan. ¿Recorden aquella
pel·licula La escopeta nacional?,
doncs, aquesta és en versió digital i globalitzada segle XXI.
Ves
per on, els traçats de les noves autovies, que es projecten a Castella–la Manxa, a Extremadura
i a Andalusia, transcorren pels llindars d’aquestes finques de cacera. Quina
casualitat! A més de la casa
reial espanyola i d’alguns cortesans afortunats, en són propietaris els principals
accionistes d’empreses com ara Acciona, ACS, OHL, FCC, Sacyr Vallehermoso,
Repsol, Cepsa, Caixa Bank, HSBC, BBVA… les mateixes empreses que construeixen,
financen, gestionen i fan negoci amb les infraestructures públiques de l’estat.
Aeroport de Ciudad Real
El misteri de l’aeroport de Ciudad Real
desvelat
Comencem a entendre el perquè de la
construcció de l’aeroport de Ciudad Real,
l’aeròdrom
privat més gran d’Europa. Per a aconseguir el finançament necessari,
es va obtenir l’aval financer de la “Caja
Castilla- La Mancha”, que, com és ben sabut, va acabar arruïnant l’entitat bancària.
Malgrat no tenir activitat comercial, en època de cacera s’hi troben més de 500 jets privats que acullen
els membres de les famílies reials europees i del golf Pèrsic, a més
d’empresaris i dignataris d’arreu del món.
El mateix passa al Marroc, on al sud de l’Atlas,
al llindar del desert, hi ha una pista immensa d’aterratge per a avions, destinada
als jets privats de les monarquies del Golf que vénen igualment a caçar.
Això sí, només hi ha la pista sense cap instal·lació aeroportuària, amb una
petita caseta on es fan els controls de passaports i els lavabos estan plens
d’escarabats, el animal més abundant del desert. Res d’estrany, doncs. Quan no és època
de cacera, la utilitzen també avions de passatgers i sol haver-hi avions
militars i pobre del turista que els retrati. Ha begut oli! Ho vaig presenciar
directament.
Però
això tampoc no acaba aquí. Els mateixos promotors de l’aeroport de Ciudad Real
van aconseguir els permisos per a implantar una zona industrial de la mida
aproximada de la Zona Franca de Barcelona. A més a més, està projectat construir-hi un
dic sec, és a dir, una terminal de
contenidors marítims, aprofitant les ajudes de la UE i del Ministeri
d’Indústria espanyol, la terminal de contenidors marítims més gran d’Europa
construïda mai en terra ferma. La idea és que entorn de l’aeroport
de Ciudad Real s’hi desenvolupi la principal zona d’activitats
logístiques de l’Estat espanyol. Un centre de distribució logística de
proporcions bíbliques que es nodrirà de les mercaderies dels ports de Sines
(Portugal), Cádiz, Algeciras, Málaga, Almería, Cartagena, i amb el temps,
València i Sagunt. De fet, pretén
ser el port industrial i de mercaderies més gran del sud d’Europa, malgrat el
petit inconvenient de situar-se a 650 metres sobre el nivell del mar.
“De Madrid al cielo” (amb avió, és clar)
Tanmateix,
el disbarat no s’acaba pas aquí. És ben sabut que l’aeroport de
Barajas és deficitari, malgrat el constant tracte de favor que rep d’Aena.
L’agència estatal obliga les companyies aèries que volen operar des del
Prat a desviar-hi la major part de vols intercontinentals, perquè
Madrid és incapaç de generar tanta demanda per si mateixa.
Malgrat
el dèficit de Barajas, el govern espanyol preveu de construir dos grans
aeroports més a la Comunitat de Madrid. El primer,
a Navalcarnero, a tan sols dos
quilòmetres de l’aeroport privat d’El Àlamo, està dissenyat per a donar servei als VIP
que treguin el nas pel nou circuit d’automobilisme de la capital, pensat com el
nou aparador de la flamant Marca España. El segon es projecta a Campo Real, a prop d’Arganda del Rey. Serà un aeroport de
mercaderies i ocuparà una zona equivalent a dues vegades l’Eixample de
Barcelona.
Vet aquí, el corredor central i com es
perden inversions
Tanmateix,
ni Madrid ni Castella no tenen prou demanda per a justificar tanta
infraestructura. Per això mateix, als promotors d’aquests projectes els cal una xarxa de
gran velocitat ferroviària de mercaderies que connecti els ports de la costa
amb la terminal marítima de Ciudad Real i l’aeroport de Campo Real. Aquest
és el corredor ferroviari que defensa En Comú Podem i la resta de partits
espanyols.
Mentrestant,
hem d’assistir impotents a la descapitalització de Catalunya i del País
Valencià, per la manca d’una simple xarxa ferroviària convencional amb amplada
de via europea.
I
hem de veure com es perden inversions milionàries per l’obsolescència
programada de les infraestructures de “la
perifèria mediterrània”. A tall d’exemple, el nou
president de la patronal química de Tarragona, Josep Francesc Font, va estimar
recentment (21 setembre 2016) en “uns 30 milions d’euros” les
inversions perdudes pel sector a conseqüència del greuge que suposa no disposar
d’una infraestructura ferroviària com el corredor mediterrani, que faria molt
més competitives les plantes del clúster tarragoní perquè abaratiria les
exportacions cap a Europa.
El passat torna
Espanya
torna al passat tot emulant les gestes dels seus avantpassats. Els ferrocarrils construïts a mitjan segle XIX al
voltant de la Villa y Corte connectaven
els reales sitios,
les reales fábricas i
les principals zones d’esbarjo de l’aristocràcia espanyola: els palausd’Oriente, Aranjuez, Riofrío, la Granja de
San Ildefonso, El Escorial… i les inaccessibles finques de cacera
de la família reial i dels seus acòlits:El
Pardo, La Casa de Campo, el valle de Cuelgamuros, La Encomienda, el Bosc de
Riofrío, Los Llanos… un despropòsit de dimensions colossals que va
acabar amb l’adveniment de la Primera República i una de les fallides més greus
de l’Estat espanyol, la de 1866-68. La crisi financera va afectar especialment
la industria tèxtil catalana i la ciutat de Barcelona, on es va haver de tancar
la Borsa temporalment. I el que és molt pitjor, va abocar la societat
espanyola a una crisi de subsistència de la qual no es va recuperar fins ben
entrats els anys 60 del segle XX. Cent anys, es
diu aviat! Les regions on es va concentrar la inversió pública varen resultar
incapaces de tirar del carro de l’economia un cop l’Estat va entrar en fallida.
Curiosament,
tot aquest increïble projecte faraònic actual té lloc en un moment en què és
força clar que els estats del sud d’Europa estan entrant en declivi polític i
econòmic, sense excloure Catalunya i Barcelona, encara que, això últim es
vulgui dissimular amb el turisme.
Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història
Catedràtica d’Història
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada