Benvolguts,
Aquesta periodista
que estic seguint des que treballava a El Punt és un valor en alça del periodisme
català. En aquest article la Gemma Aguilera s’atreveix a dir el que nosaltres
en el Bloc Reflexions estem dient
des que vàrem iniciar el Bloc:
Que
el franquisme té una clara continuïtat des de la mort del sanguinari dictador,
passant per l’entronització del Borbó, la Llei d’Amnistia, la Constitució (gràcies
a la comunió PP i PSOE que va generar el PPSOE), tot amb soroll de sabres i
tancs i l’inevitable 23F.
A partir del 23F, la democràcia que amb una eventualitat molt remota podia
haver tirat endavant va recular i en va sortir la LOAPA, el café para todos, la
recentralització galopant, la rebentada de l’Estatut pel TC i tot el que ha
vingut a continuació (tot de la ma de PPSOE).
En aquest
article de l’any passat de títol La
trama civil del 23-F nunca se investigó suficientemente s’explica la
complicitat de diaris, ministres, partits polítics i militars en el 23F que fou
moltíssim més del que diuen que va ser. Un dels diaris que més va incitar a la
violència va ser l’ABC de Sevilla que diu:
En el
dossier citado, de la Secretaría de Estado para la Información, comparativo de
las ediciones de Abc de Sevilla y Madrid, se dice del director de Sevilla,
Nicolás Salas, que de su pluma no sale una sola palabra de condena del golpe. Por el contrario, insiste en el paralelo entre las
situaciones de 1931-1936 y 1975-1981, “cargando demagógicamente las tintas y
preparando psicológicamente a la opinión ante la inevitabilidad y oportunidad
del golpe militar; ya no se trata de mensajes subliminales sino de incitaciones directas al golpe y a la subsiguiente represión, señalando incluso con
el dedo a las futuras víctimas, a la mala hierba que hay que erradicar.
De fet el
franquisme va penetrar tant fort en l’illetrat poble espanyol que ja en el
temps de la dictadura es va comportar políticament i sociològicament i va
adquirir per tant la categoria de Franquisme Sociològic. Aquesta mutació (a partir
del no-res) es demostra avui mateix amb l’interès malsà del PSOE de tornar a
donar les regnes de l’Estat al PP de Rajoy, amb més d’un centener d’imputats
per corrupció que a través dels casos Gurtel, Palmarena, Noos, i molts d’altres
que no han estat destapats encara i amb la complicitat de la Fiscalia i del TC aconseguirà
que siguin sobreseits com està succeint en el cas dels EREs!
Vuitanta anys de franquisme
"Espanya es nega a aixecar les catifes
de la Transició, prefereix mantenir en vigor les resolucions i sentències que
va generar l'aparell jurídic del franquisme"
(Sant Boi de
Llobregat, 1979)
Periodista.
Ha treballat al setmanari EL TEMPS i ha col·laborat a Nació Digital i al diari
AVUI. Va rebre el Premi d'Assaig Joan Fuster 2011 pel llibre 'Agent 447, l'home
que va detenir el president Companys' i una menció d'honor en periodisme escrit
dels Premis Ciutat de Barcelona el 2007.
gemma.aguilera@mon.cat
Les dictadures no demanen perdó. Els estats
democràtics, sí. Alemanya, França i Itàlia han
reparat la memòria de les víctimes de Hitler, Pétain i Mussolini. Espanya, en canvi, manté viva la humiliació
de milers de ciutadans afusellats i torturats en nom del franquisme. Quaranta anys de
dictadura oficial i quaranta més de democràcia que, empeltada de franquisme
sociològic, considera que la seva única legalitat és la monàrquica, que no cal
dir d’on emana. Costa trobar
el rastre de la legalitat republicana. Ni himnes, ni banderes, ni
legitimitats. Tot ben net. I és en aquest context que l’Estat espanyol
porta amb tota la naturalitat del món el fet que faci exactament 76 anys
que s’afusellés el president de la Generalitat i que Lluís Companys
encara sigui mereixedor de la mort per haver traït la pàtria espanyola.
Escandalitza -una mica, però no prou com per
posar en perill el sosteniment del poder a Madrid, a Andalusia o allà on
calgui- la corrupció, les retallades de drets socials i laborals o que un
futbolista digui que passa de la Roja.
Però la gent no protesta massivament contra la
banalització permanent del falangisme per part de polítics de dretes i
d’esquerres, les manifestacions d’ultradreta o les paperetes de vot
de partits feixistes.
Ni el PP
ni el PSOE no han mogut un dit en
quaranta anys pels milers de ciutadans assassinats, diuen que per no reobrir
velles ferides del passat. Traduït, significa
negar-se a aixecar les catifes de la Transició.
Prefereixen mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar
l'aparell jurídic del franquisme.
Aquest és l’Estat espanyol que ara
intenta governar-se. Un Estat obsessionat per precintar urnes, escapçar lleis i amenaçar diputats i diputades que volen debatre democràticament. I un Estat que es nega a trencar amb el seu
passat més immediat.
Vuitanta anys de franquisme són molts
anys.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada