Benvolguts,
El perfil de Felipe
González en el biòpic que presenta l’Enric
Vila ens dóna una dimensió força clara del cinisme dels polítics de la transacció (que no transició).
Tots els feixistes que tenien totes les cartes a la ma, varen fer
veure que eren demòcrates de tota la vida. Un pensament que
faig servir tot sovint pel que representa la transacció (que no transició) és:
La transacció (que no
transició) va servir per amnistiar a tots els antifranquistes dels crims que no
havien comès i per amnistiar a tots els franquistes dels crims que sí que
havien comès!
Tots els capitostos d’esquerra varen abandonar, sense baixar de l’autobús, els
postulats que els havien portat fins en aquell moment, marxisme, reforma
agrària, dret a decidir, i es varen apoltronar a gran velocitat. I aleshores:
Tots els ex-antifranquistes
varen comprendre que tots ells cabien en l’estructura del cafè para todos i de
les set-centes autonomies (també anomenades taifes) que es perfilaven a l’horitzó!
Ja sabem que no tota una
vida de tramposos irredempts cap en un curt biòpic, però tanmateix hi ha un fet
que el traïdor Felipe González amb la inestimable ajuda de la Chacon (tots
dos sortits de la transacció que no transició), va perpetrar que és la Carta Oberta que varen publicar a El País:
Us reprodueixo uns paràgrafs de la carta del
26/07/10 que Felipe González i Carme Chacón van fer-se publicar a El
País dues setmanes després de la sentència del TC i de la manifestació del 10J:
· “Una amplia mayoría de catalanes
compatibiliza su identidad catalana y española, sin considerarlas excluyentes,
con un acento mayor o menor en cada una de ellas.”
· “En rigor, los efectos jurídicos del fallo
sobre la realidad del Estatuto son pequeños. No solo por la extensión del texto afectado -un solo artículo e
incisos de párrafos de 13 artículos sobre 238-, sino también porque la práctica
totalidad sigue en vigor, y podrá ser desarrollado con la misma normalidad
jurídica y política con la que se ha hecho en los cuatro años transcurridos.”
· “El malestar que predomina en Cataluña se
observa con extrañeza en el resto de España. Como ya sucedió con la aprobación
del nuevo sistema de financiación, un 5% de problemas ensombrecen el
95% de avances y soluciones.”
· “También tienen grave responsabilidad
quienes se excluyeron del consenso del Estatut y ahora se rasgan las
vestiduras reivindicando la misma norma que rechazaron. Eso sí, proponen como
mágica solución la independenciacon argumentos que combinan la
apelación a las emociones -especialmente las negativas- con la invocación de un
grosero cálculo económico cada vez más distante de las tradiciones
progresistas y más cercano a los postulados de la Liga Norte italiana.”
Ø Chacón y González parlen de “amplia
mayoría de catalanes”...
Ø Chacón y González parlen de “En
rigor, los efectos jurídicos del fallo sobre la realidad del Estatuto son
pequeños...
Ø Chacón y González parlen de “un 5% de
problemas ensombrecen el 95% de avances y soluciones"...
Chacón y González parlen de “la invocación de un grosero cálculo económico cada vez más distante de las tradiciones progresistas y más cercano a los postulados de la Liga Norte italiana.”
Chacón y González parlen de “la invocación de un grosero cálculo económico cada vez más distante de las tradiciones progresistas y más cercano a los postulados de la Liga Norte italiana.”
Quina barra!!!
Només cal veure els recursos d’inconstitucionalitat
que hi ha hagut des de la sentència i els que acaben de ser admesos a tràmit:
La Llei del Cinema i el Codi de Consum. I els que vindran...
Tanmateix, ja ho hem explicat moltes vegades que
el TC té el dret, segons la Constitució i La Trinca de passar-se pels c...
totes les lleis del país.
Sentència:
Opinió González i Chacón:
Vegem el biòpic del’Enric Vila:
PERFIL
Felipe
González, gairebé tot lligat i ben lligat
Enric Vila
Foto: Efe
Barcelona. Diumenge, 5 de juny de 2016
Foto: Efe
Barcelona. Diumenge, 5 de juny de 2016
Felipe González va néixer a Sevilla el 1942 en
una família d’ideals republicans que tenia una petita vaqueria al modest barri
d'Heliópolis. Tot i que va començar militant en organitzacions
democratacristianes, el 1964 es va afiliar al PSOE, que llavors operava en la
clandestinitat i era dirigit des de l’exili. Deu anys més tard n’esdevenia el
Secretari General amb només 32 anys.
La carrera de González no
s’entén sense l’interès que tant la dictadura com el bloc occidental van tenir
de promoure una Transició descafeïnada, que no posés en risc l’estabilitat
d’Europa i l’estructura de l’Estat. El líder
socialista va veure clar que el món li posaria un pont de plata si era
capaç d’apartar-se del marxisme, del
folklore andalús i dels seus orígens socials modestos. Hi va posar
la banya amb tan enginy que, per no perdre
l'oportunitat, va acabar sent president d'Espanya.
González va buscar el suport de grups
interessats a oblidar l’Espanya republicana
Els primers passos de González van anar dirigits a desplaçar els
dirigents que tenien una vivència massa personal de la guerra civil i de
la dictadura. Igual com ara el sistema promou joves unionistes catalans sense
gaire ideologia per blanquejar la Transició i intentar aturar la
independència,
les esquerres espanyoles van veure com González
buscava el suport de grups interessats a tancar el record de la República
a les golfes de la història per poder negociar a la baixa el
restabliment de la democràcia.
Després de dos anys de cisma intern, el líder
socialista va vèncer les vaques sagrades del PSOE en el famós congrés de Suresnes de
1974.
Amb el suport de vedets de la socialdemocràcia com Willy Brandt i Olof
Palme va
aconseguir que el seu partit abandonés els postulats marxistes i arraconés els
hereus de Largo Caballero. Ja instal·lat a Madrid amb la seva dona –que era socialista
però filla d'un militar–, es va convertir en un dels màxims
líders de l’oposició democràtica.
El 1979 els militants van tombar el seu projecte
de convertir el PSOE en un partit de centre interclassista, però el van acabar
acceptant amb entusiasme després d’una dimissió estratègica de pocs mesos.
Durant el govern de la UCD, la seva
política de “acoso
y derribo” el va ajudar a apropiar-se de l’espai de centre,
però també va contribuir a impedir l'emergència d'una dreta civilitzada i
va alimentar l’ambient de crispació que va portar al cop d’Estat de
Tejero, el febrer de 1981.
A partir de la majoria absoluta de 1982, González es va
dedicar a fer des de la esquerra el que Espanya no tenia múscul per fer des de
la dreta –en part a causa de la dictadura, en part a causa de la demagògia
comunista i també perquè Fraga no va tenir valor de retirar-se a
temps–. Des del govern, González va
vendre molt bé, fins i tot al seu electorat més radical, l’optimisme
i els progressos gairebé inevitables d’una Espanya que s’havia tret de sobre la
dictadura i en
la qual estava tot per fer.
En arribar a la Moncloa, va abandonar el discurs
neutralista i va defensar la pertinença d’Espanya a l’OTAN
La progressiva integració d’Espanya a la vida
internacional, la
lenta però implacable reforma de l’exèrcit i de
la policia, algunes lleis llargament
esperades com la de l’avortament o la de la
seguretat social van fer que
l’electorat perdonés reconversions industrials
traumàtiques, inflacions i bombolles financeres evitables i el terrorisme
d’Estat, que va posar en evidència les renúncies d’una Espanya governada
per un partit que, en la teoria, defensava el dret a
l’autodeterminació.
Només arribar a la Moncloa, el PSOE va reciclar el seu discurs neutralista i
antiamericà i va passar a defensar la
pertinença d’Espanya a l’OTAN
pactada per la UCD de Calvo Sotelo.
Les fotografies de González amb Miterrand o
amb Kohl van tenir un poder immens en un país acomplexat per
segles d'obscurantisme i tirania. Cal pensar que el 1985
encara es va
avortar un intent de cop d’Estat que preveia matar mig govern i tota la família
reial durant una desfilada a Galícia.
A partir dels anys noranta, González va trobar-se
en una situació cada vegada més difícil. Els escàndols de corrupció i l’enquistament de la
violència al País Basc van anar
minant la seva credibilitat. L’hegemonia socialista i les renúncies fetes
des d’un primer moment van escampar una barreja
de cinisme i de confiança infantil en la democràcia que va soscavar el mateix govern i la
paciència d’una dreta que també volia beneficiar-se de les noves institucions
polítiques.
Quan González va deixar el poder, el Rei li va
oferir un títol nobiliari com ja havia fet amb Suárez i Calvo Sotelo.
El 1994, la situació era tan agònica
que Brussel·les es va plantejar de posar González al capdavant
de la Comissió Europea en substitució de Jacques Delors, però el líder socialista no va voler abandonar
el poder quan Espanya es jugava l’entrada a l’euro. El 1996, el
PSOE encara va perdre per la mínima, no tant pel
talent de González com per la política de terra cremada que
havia practicat durant tants anys en l'àmbit de la cultura i la
simbologia. Tot i que el PP
li va fer la mateixa oposició que ell havia fet a la UCD, Aznar va haver de radicalitzar el seu discurs anticatalanista
per guanyar els vots que li faltaven.
González va parlar de "derrota dolça" i va declinar
l'oferiment que Jordi Pujol encara
li va fer per continuar en el govern. Tot i així, el PSOE va entrar en una profunda
desorientació produïda per l’esgotament de tants anys d’hegemonia i
també pel buit que el pragmatisme va anar produint en la identitat política del
partit; per embolicar més la situació, només va faltar que el
mateix González maniobrés per destronar Josep Borrell a favor de Joaquín Almunia.
Quan González va deixar el poder, el Rei li va
oferir un títol nobiliari
Quan González va deixar el poder, el Rei li va
oferir un títol
nobiliari com ja havia fet amb Suárez
i Calvo Sotelo. El
líder socialista el va rebutjar adduint la necessitat de ser coherent amb la
seva pertinença a un partit d’origen obrer. Aquest
gest no va impedir que se li accentuessin els tics de nou ric i que la
seva imatge s'allunyés irremissiblement de la d’aquell jove
andalús que anava amb jaquetes de pana i publicava llibres com El discurso ético. També és veritat
que era una altra època i que ja ningú no valorava que el Rei fos "campechano"
Els iots i les
portes giratòries han marcat tant els darrers anys de la vida de González
que no va saber preveure l’emergència de l’independentisme ni de la crisi
europea, i encara menys reaccionar-hi amb una mica d'imaginació
i gràcia. De poc va servir que el 2007 el fessin president
d’un pompós
comitè de savis internacional que
pretenia estudiar el futur del continent i potenciar l’acostament entre
Brussel·les i els ciutadans de la Unió. Divorciat de la seva primera dona des
del 2008,
els mentideros de
Madrid diuen que no s'ha preocupat gens pel càncer que pateix i que viu tan abduït pel
seu món de gent important que tampoc visita els néts.
Enric Vila
Joan A. Forès
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada