Benvolguts,
Presentem un altre
magnífic exemple d’article d’opinió-reportatge
polític d’en Marc Pons, conegut d’aquest Bloc, de qui hem seguit tota la
trajectòria des que col·labora en el projecte El Nacional.cat d’en José
Antich.
Els que som prou vells,
els que vàrem néixer en temps republicà tenim molts fets viscuts per explicar,
des del racionament i la gana dels primers quaranta, fins el que sentíem de petits
a casa, que com moltíssim catalans havíem perdut la guerra i érem titllats de rojo-separatistas i judeo-masónicos per
les forces d’ocupació franquistes, encara que en aquell moment no teníem prou
consciència per entendre-ho. Per nosaltres, nens d’escola primària, era normal
que visquéssim com vivíem, que un dia a la setmana féssim amb el pare una
excursió, a peu, des de l’eixample esquerra on vivíem a Santa Coloma de
Gramenet a comprar menjar (perquè com més grans vàrem anar esbrinant, el pare s’havia
espavilat per tenir dues “cartilles” de racionament, una de Barcelona i l’altre
d’algun altre lloc, i fins més d’una), o que sentíssim xiuxiueigs a casa sobre
aquell amic que era a la presó o aquell que havien afusellat aquella matinada.
Per cert, que si es notava massa que escoltàvem (els pisos eren molt petits i nosaltres
érem “roba estesa” concepte que mai no havíem entès), les converses dels grans
canviaven de subjecte!
Seguint amb aquest
discurs, doncs, hi ha moltes coses que sabíem però que hem anat oblidant i que
ens cal l’estímul de periodistes o escriptors com en Marc Pons per recordar
fets i facècies que es perdrien en cas contrari.
I ara parlem de l’article
Lleida, la catalana? La resurrecció del
'leridanismo' que ens presenta avui en Marc Pons. Aquesta és una història
que es va esdevenir a l’època que érem petits però que només vàrem sentir explicar
a la família als començaments dels cinquanta. Resulta, mirat amb ulls actuals
que en el genocidi (sin que se note el
cuidado) dels catalans i de la cultura catalana planificat per franquisme, era
normal presentar com ara fan els insignes bandarres dels PPSOEC’s les seves actuacions, la seva ètica i estètica com una
millora per a la convivència i la societat espanyola (el terme català o Catalunya
era tàcitament proscrit).
Una frase de l’article
defineix aquesta estètica:
Económicamente hablando (se) justifica el pase (de Lleida) al Valle del
Ebro”.
Filmoteca
espanyola: Aunòs i Hellín, màxims exponents del "leridanismo", 1944 /
Arxiu RTVE). Prebostes.
Les explicacions d’en Marc Pons ens confirmaran aquest preàmbul:
Lleida, la catalana? La resurrecció del 'leridanismo'
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 5 de juny de 2016
Tarragona. Diumenge, 5 de juny de 2016
Lleida.
Carrer Major. 1954
Lleida.
Carrer Major. 1970 (1)
La setmana passada el ple municipal de
Lleida, amb els vots del PSC, C’s i
PP, va votar
en contra d’una moció que havien presentat tretze entitats culturals de la
ciutat sol·licitant recuperar l’ús preferent del català a la Paeria. Una posició que respon
a les condicions del pacte de governabilitat que,
aviat farà un any, van formalitzar les tres forces. L’altra va ser que Lleida no s’adheriria a l’AMI. C’s i PP, que sumen 6 dels 27 regidors del consistori lleidatà, pretenen alterar la
identitat de la ciutat. Descatalanitzar-la. Amb el silenci còmplice del PSC han
ressuscitat el fantasma del “leridanismo” secessionista.
Una mena de lobby sociològic i ideològic que va governar la ciutat durant
la llarga nit de la dictadura. El “búnker
Aunòs”.
L’any 1900 Lleida era una petita
capital de província de poc més de 20.000 habitants.
Aproximadament el mateix cens que Reus,
Tarragona o Girona. Barcelona en
tenia 533.000.
I el seu paisatge social i econòmic estava dominat per l’activitat agrària
i una incipient indústria que la complementava. També hi prosperava un teixit comercial d’abast
comarcal. I un nombrós col·lectiu de funcionaris i militars. Un paisatge divers amb un protagonisme creixent de les
classes populars, que van crear nombroses institucions en la forma d’ateneus
culturals i entitats esportives. La construcció dels Camps d’Esports, el 1919,
impulsada per la Joventut
Republicana n'és un bon exemple. Són anys de republicanisme.
I també de carlisme resistent.
En aquest context va sorgir una pintoresca –per ridícula– ideologia que volia ser la resposta al republicanisme catalanista de les classes populars: el “leridanismo”, que sostenia que Lleida era estranya en el món català, tant físicament com culturalment.
S’insistia en el caràcter interior de Lleida, orientada cap a
la vall de l’Ebre, i en l’acusada diferència del dialecte local, tan marcada
que no s’admetia que formés part del sistema lingüístic català. I es va associar amb l’ideari de les capes socials més
reaccionàries, que tradicionalment havien alimentat el fals mite del
burgès barceloní -avariciosament mesquí i traïdorament anticlerical– que
havia sotmès i arruïnat el sistema agrari català. Un corpus ideològic que, rere el localisme,
ocultava el propòsit de descatalanitzar Lleida. Castellanitzar-la. [us
sona el mot?].
Això va quedar en res fins que l’any 1938, amb l’ocupació de
les tropes franquistes, es va recuperar de sota de les pedres. Lleida va patir una
repressió d’una brutalitat esfereïdora, practicada amb un propòsit clarament
exemplificant. I també d’extirpar la
seva catalanitat. Són els anys tenebrosos de l’alcalde Hellín (falangista
convençut) i del ministre Aunòs, un curiós
personatge que havia començat la seva carrera política a la Lliga d’en Cambó i que va acabar
tenint un paper destacat en els governs franquistes de la postguerra.
Són els anys de l’estètica feixista,
de les consignes del nacionalcatolicisme espanyolista i de la plena difusió de
l’ideari “leridanista”.
Aunòs afirmava –en un castellà
cervantí – que “Lérida no es catalana en
grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una
especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”. I Hernàndez
Palmés (el principal ideòleg) postulava –també en un castellà
cervantí– que “la verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni
catalana ni aragonesa, Lérida es leridana”. Aquestes
ridícules teories es van articular des del “Caliu Ilerdenc” que, en
aquells anys tenebrosos, era un lobby de poder que reunia les figures més destacades de
l’aparell polític franquista local i provincial. La “casa del
terror” en versió postguerra civil (en blanc i negre i amb el No-Do) en un
paisatge general –excepció feta del que llavors era aquell
reducte– dominat per les tres emes: misèria, malalties i mort.
La regió del 'Valle del Ebro'
L’any 1966, Lleida s’aproximava als 90.000 habitants. Són els anys del “desarrollismo”,
dels “planes quinquenales” i del “Seat 600”. I el franquisme va impulsar un projecte de
redistribució del mapa polític espanyol. Es creava la regió
del 'Valle del Ebro' que reunia Aragó, La Rioja, Navarra, Àlaba i Lleida. Així
Tortosa i Duran –un altre ideòleg “leridanista”–, va afirmar –també en castellà cervantí– que “vaya de antemano
que soy leridano y siento la catalanidad como el primero. Como técnico de
geografía e historia debo huir, sin embargo, del sentimentalismo.
Económicamente hablando (se) justifica el pase al Valle del Ebro”.
Un exercici d’imbecil·litat supina en
grau superlatiu –entesa des de la perspectiva filosòfica que la conceptua com
la difusió d’idees de contingut molt baix– que relata amb fidelitat
l’evolució del “leridanismo”.
La intel·lectualitat
local, amb les lògiques limitacions que imposava el context del moment, va
aconseguir mobilitzar els sectors socials populars i progressistes de la
ciutat, fins i tot els que actuaven en la clandestinitat. Les primeres manifestacions encobertes de
contestació al “Régimen” daten d’aquells dies. A la Festa Major del 1967 una carrossa
reivindicativa que havia estat prohibida es va convertir en la protagonista
de la desfilada. El públic la va aclamar al crit de “Visca Catalunya”. La primera manifestació espontània i popular des del 1938. El
govern de Madrid va reaccionar amb cautela, i d’una manera silenciosa va retirar el projecte. Lladonosa,
historiador i figura clau en aquells dies, va publicar “Lleida, problema i
realitat” desemmascarant les veritables intencions del “leridanismo” i del “Régimen”. I Pueyo, anys més tard,
amb “Lleida: ni
blancs ni negres, però espanyols” confirmaria la tesi de Lladonosa.
Contravalors de la dictadura
Ara, a través de les preteses noves polítiques ressorgeixen
els vells fantasmes coneguts.
El “leridanismo” anticatalà dels que pretenen ressuscitar els contravalors
de la dictadura.
Els que a falta de compromís social vesteixen la
seva política amb un discurs tronat que ens transporta a un passat tenebrós de “ordeno y mando” , de “vuelva Vd. mañana”, de “no sabe Vd. con
quién está hablando”, i del “hábleme Vd. bien que yo pueda entenderle”. La dels seus líders que confessen que les dictadures tenen valors
positius, o que, simplement, es neguen a condemnar els crims del franquisme.
El retorn del “búnker Aunòs”: "Leridano, sonrie; vuelve el leridanismo; el Imperio
contraataca". I la reculada de les conquestes socials i culturals de les classes populars,
progressistes i catalanistes. Quaranta anys
de resistència al cubell de la brossa. En plena crisi econòmica, social i
sistèmica. En ple procés sobiranista.
I el PSC
lleidatà –còmplice
silenciós- amb l’alcalde Ros
al davant, es
tapa el nas i diu, si més no ho sembla, que “Lérida bien vale una misa”.
Lleida, 140.000 habitants i sisena ciutat de Catalunya, podria
estar immersa en un procés de descatalanització, de “leridanismo” rampant
versió 3.0 impulsat per la minoria del búnquer, que es vol iniciar amb el
nomenclàtor dels carrers.
Els hereus
ideològics del “Régimen”. Queda
el dubte de la mesura del ridícul. Perquè, en aquest punt, no sabem si
recorreran a la traducció literal o es deixaran dominar per l’èpica
nacionalista del Cid Campeador. I no sabem si la Plaça del Clot de les
Granotes es retolarà també Plaza del Hoyo de las Ranas, o
–considerant que el nom no fa ciutat– serà rebatejada amb el nom d’algun
general de la “Gloriosa Cruzada
Nacional”. No seria el primer cop. 1938.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada