Benvolguts,
Un
molt bon Editorial d’en Partal quan anem camí d’un altre Dragon Khan. Analitzem
la frase clau:
Puigdemont és president de
resultes d’un pacte de Junts pel Sí i la CUP que el feia president. Un pacte que incorporava un programa que calia seguir, unes
decisions que calia prendre i unes feines que calia fer.
I
vegem on és l’errada:
En el moment de signar el pacte es van deixar d’intercalar-hi la clàusula Marx (Grouxo) que diu: Aquest és el nostre pacte, però si cal en tenim d’altres!
L’Editorial
d’avui comença esmentant una entrevista que va fer en Partal al politòleg
britànic Shaun Riordan i que va publicar el 14 d’abril al Vilaweb. En aquesta
entervista l’entrevistat donava un consell fonamental als catalans: ‘Si voleu ser
independents comporteu-vos com un país independent.’
Aquest consell és el
que dóna títol i justifica l’Editorial d’en Partal. Vegem-lo:
Com un país
independent
«Ahir vam viure un d'aquells moments que et
retorna a la política amb majúscules, a la dignitat de l'exercici de la cosa
pública. Va ser quan el president Puigdemont va eixir a la tribuna a fer allò
que faria qualsevol polític europeu: assumir les conseqüències del que passa al
parlament»
Per: Vicent Partal
08.06.2016 22:00
Fa dies, en una entrevista molt interessant que vam publicar
ací a VilaWeb, el politòleg britànic Shaun Riordan ens donava un
consell important: ‘Si voleu ser independents
comporteu-vos com un país independent.’ També volia dir: si voleu que us respecten com un possible estat independent
actueu com ho fan els estats independents.
En el règim autonòmic
espanyol, els parlaments poden ser perfectament uns
parlaments de fireta. Tots ho hem
vist. Tots ho sabem. El Parlament de Catalunya
no és el cas precisament més extrem, però en tenim tot d’exemples a l’abast per
a demostrar-ho. Les autonomies s’han anat
buidant de continguts, la recentralització les ha convertides en diputacions,
en ens més administratius que no pas polítics
i al final, com que les conseqüències del que hi pot passar poques vegades
assoleix el nivell decisiu i solemne que en qualsevol país té l’òrgan on
resideix la sobirania, acaba no passant res.
Però ahir vam viure un
d’aquells moments que et retorna a la política amb majúscules, a la dignitat de
l’exercici de la cosa pública. Va ser quan el
president Puigdemont va eixir a la tribuna a fer allò que faria qualsevol
polític europeu: assumir les conseqüències del que passa al parlament.
I ho va fer a la manera que reclamava Riordan: com
si fóssem un país independent, amb la gravetat i la solemnitat que
apliquen en aquests gests aquells parlaments on sí que hi ha moltes coses en
joc. On una votació marca la vida de les persones.
Puigdemont és president de
resultes d’un pacte de Junts pel Sí i la CUP que el feia president. Un pacte que incorporava
un programa que calia seguir, unes decisions que calia prendre i unes feines
que calia fer. En divuit mesos,
només. Alguns poden opinar que tombar el pressupost no té res a veure amb això.
Certament, la reacció de Joan Garriga (‘els fets han agafat una rellevància
molt més important que no ens havíem imaginat’) (en la millor de les
interpretacions això és un a actuació d’innocent, com els nens, i de la mida
d’una casa de pagès i de conseqüències greus. Són uns
irresponsables!) sembla indicar que la CUP no era ben bé conscient de què feia. Em resulta
incomprensible, però en qualsevol cas, fins i tot si fos així, la decisió de
Puigdemont canvia el joc i no deixa marge a cap dubte. Efectivament, hi ha un abans i un després. Com passaria en
qualsevol país independent.
La qüestió és què
passarà d’ara endavant.
I la
resposta que em ve al cap, com tantes voltes, és que ho tenim a les nostres
mans. Que dependrà, de nou, del que els independentistes, tots, vulguem fer.
Al setembre el president
de la Generalitat i el govern es presentaran a una moció de confiança. Si la majoria de diputats independentistes que hi ha no actua
com a tal majoria i unionistes i alguns independentistes van junts aleshores
caldrà formar un altre govern o convocar eleccions. Si la moció, en canvi,
no prospera i els independentistes i els unionistes voten en direccions
diferents supose que el procés tirarà endavant més o menys com estava previst.
És evident que això serà
responsabilitat en primer lloc dels diputats de Junts pel Sí i dels de
la CUP, però no serà únicament responsabilitat seua. També dependrà de nosaltres. Aquesta revolució l’ha conduïda la gent i necessita
de la gent per a continuar avançant. El 9-N no s’hauria fet sense la Via Catalana. Al 27-S, no hi hauríem
arribat sense la Meridiana. I el govern de la
independència no caurà si els independentistes demostrem, també al carrer,
que tenim la mirada fixada en el juliol del 2017, quan es complirà el calendari
dels divuit mesos. I que, malgrat els episodis poc edificants, volem
encara que allò que prop de dos milions de persones
vam votar el 27 de setembre acabe essent una realitat.
Això, però, ho hem de
fer sense comportament frívols, amb rigor i serietat i ben conscients de que
totes les actuacions tenen conseqüències. O siga com
fan les coses les nacions que ja són independents.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada