Benvolguts,
Ja era hora que els cupaires o els
simpatitzants de les CUP es
moguessin en l’afer dels pressupostos. Però han esperat massa!!!
Ahir va aparèixer un
article de la Blanca Serra i avui ha aparegut el del Col·lectiu Drassanes. Però
evidentment han arribat massa tard. Jo em pregunto per què han trigat tant? I també estic
obligat a preguntar-me quant deu pagar algun CNI als independentistes catalans per
rebentar el procés? Han de ser molts diners per superar la línia roja de la vergonya
pròpia (no aliena)...
Jo ja vaig dubtar sobre
aquest afer quan un cop triomfants en el 9-N vàrem trigar més d’un
any a celebrar unes eleccions, i
en aquest període els catalanets ens vàrem destrempar i els “enanitos
espanyols” varen organitzar-se per engegar a dida el treball de molts anys i de
moltíssima gent...
La
nostra sang caurà sobre els seus caps! I algú ho havia de dir!
Vegem el comunicat del
Col·lectiu Drassanes:
COMUNICAT
El Debat dels pressupostos
La qüestió dels pressupostos del 2016 té
tot l’aire d’un déjà-vu i és important sobretot pel que representa, perquè posa
en evidència, en una part del món parlamentari català, unes maneres prou
peculiars d’entendre l’acció política. El 27 de setembre passat es van posar les bases per a
fer un camí clar cap a l’objectiu de la independència d’una part de la nostra
nació. I malgrat el que alguns puguin dir o pensar, una majoria parlamentària
és un aval més que suficient per a fer passos decidits en aquest camí.
L’encastellament actual entorn del tema dels pressupostos s’assembla tant al fals debat del darrer trimestre del 2015 que fa que s’encenguin fàcilment totes les alarmes. I malgrat això, els dos pols parlamentaris enfrontats hi insisteixen. Alguns diuen que prorrogar els pressupostos no és cap actitud política greu perquè els que ha presentat JuntsxSí (com els pressupostos anteriors) són també criticables. I que una pròrroga dels pressupostos no és més que un simple tràmit. Els qui afirmen això no han entès res. No saben en quina guerra (contra l’estat espanyol) estan implicats i es perden en batalletes de titulars de diari o de piulades de twitter, sense perspectives.
JuntsxSí i la CUP han d’entendre que des del punt de vista polític i institucional l’independentisme té l’obligació d’explotar a fons els guanys del 27 de setembre. Els uns i els altres saben que per poder avançar en el camí cap a la República Catalana és ineludible la confrontació institucional amb l’estat espanyol i això només es pot fer obrint camí a propostes polítiques conjuntes en què tot el potencial polític actual de l’independentisme es pugui desplegar a fons.
Els pressupostos que s’han presentat a la consideració de la CUP, no són els que la CUP redactaria si tingués majoria, és evident, però contenen (respecte als anteriors) partides més avançades de suport a polítiques socials a favor de les classes populars, preveuen l’aplicació, via suport pressupostari, de lleis anul·lades pel Tribunal Constitucional espanyol i donen cobertura econòmica a diferents estructures importants que ajuden en el camí de la Independència, com la Hisenda pròpia i el Procés Constituent. Una esmena a la totalitat nega qualsevol possibilitat d’avançar en aquest sentit i ni tan sols permet millorar els pressupostos a partir del debat, perquè anul·la políticament la unitat d’acció de la força parlamentària independentista i trenca, en un moment crucial, el marc de confrontació política amb l’estat espanyol.
Tot sembla com si hi hagués, dins o a l’entorn dels 72 parlamentaris independentistes elegits, algun sector -tant a la dreta com a l’esquerra- que ja no vol continuar explotant les possibilitats d’aquesta legislatura i treballa per a fer-la fracassar. Algunes declaracions d’alguns líders de CDC sembla que tinguin com a objectiu provocar la CUP per a poder-li carregar tots els mals de les mancances parlamentàries. I algunes actituds d’alguns representants de la CUP semblen dirigides per una mena d’obsessió malaltissa contra CDC més pròpia de l’espanyolisme d’esquerres que d’una actitud madura políticament com a esquerra independentista.
Seria erroni actuar políticament sobre aquest pressupost com si fos el primer pressupost de la República catalana. És només un avanç tàctic, imprescindible en aquest moment, per gestionar el dia a dia i sobretot per evidenciar que el procés independentista català té un compromís inequívoc amb les majories del nostre poble -fins i tot sense disposar del control dels propis recursos- i que s’orienta cap a una ruptura irreversible amb l’estat espanyol, favorable a les classes populars del país. Fer-ho possible és una responsabilitat compartida dels 72 diputats independentistes i una exigència emanada de la voluntat popular del 27S.
L’encastellament actual entorn del tema dels pressupostos s’assembla tant al fals debat del darrer trimestre del 2015 que fa que s’encenguin fàcilment totes les alarmes. I malgrat això, els dos pols parlamentaris enfrontats hi insisteixen. Alguns diuen que prorrogar els pressupostos no és cap actitud política greu perquè els que ha presentat JuntsxSí (com els pressupostos anteriors) són també criticables. I que una pròrroga dels pressupostos no és més que un simple tràmit. Els qui afirmen això no han entès res. No saben en quina guerra (contra l’estat espanyol) estan implicats i es perden en batalletes de titulars de diari o de piulades de twitter, sense perspectives.
JuntsxSí i la CUP han d’entendre que des del punt de vista polític i institucional l’independentisme té l’obligació d’explotar a fons els guanys del 27 de setembre. Els uns i els altres saben que per poder avançar en el camí cap a la República Catalana és ineludible la confrontació institucional amb l’estat espanyol i això només es pot fer obrint camí a propostes polítiques conjuntes en què tot el potencial polític actual de l’independentisme es pugui desplegar a fons.
Els pressupostos que s’han presentat a la consideració de la CUP, no són els que la CUP redactaria si tingués majoria, és evident, però contenen (respecte als anteriors) partides més avançades de suport a polítiques socials a favor de les classes populars, preveuen l’aplicació, via suport pressupostari, de lleis anul·lades pel Tribunal Constitucional espanyol i donen cobertura econòmica a diferents estructures importants que ajuden en el camí de la Independència, com la Hisenda pròpia i el Procés Constituent. Una esmena a la totalitat nega qualsevol possibilitat d’avançar en aquest sentit i ni tan sols permet millorar els pressupostos a partir del debat, perquè anul·la políticament la unitat d’acció de la força parlamentària independentista i trenca, en un moment crucial, el marc de confrontació política amb l’estat espanyol.
Tot sembla com si hi hagués, dins o a l’entorn dels 72 parlamentaris independentistes elegits, algun sector -tant a la dreta com a l’esquerra- que ja no vol continuar explotant les possibilitats d’aquesta legislatura i treballa per a fer-la fracassar. Algunes declaracions d’alguns líders de CDC sembla que tinguin com a objectiu provocar la CUP per a poder-li carregar tots els mals de les mancances parlamentàries. I algunes actituds d’alguns representants de la CUP semblen dirigides per una mena d’obsessió malaltissa contra CDC més pròpia de l’espanyolisme d’esquerres que d’una actitud madura políticament com a esquerra independentista.
Seria erroni actuar políticament sobre aquest pressupost com si fos el primer pressupost de la República catalana. És només un avanç tàctic, imprescindible en aquest moment, per gestionar el dia a dia i sobretot per evidenciar que el procés independentista català té un compromís inequívoc amb les majories del nostre poble -fins i tot sense disposar del control dels propis recursos- i que s’orienta cap a una ruptura irreversible amb l’estat espanyol, favorable a les classes populars del país. Fer-ho possible és una responsabilitat compartida dels 72 diputats independentistes i una exigència emanada de la voluntat popular del 27S.
Drassanes per la República Catalana, 6 de juny de 2016
@DrassanesCAT
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada