Benvolguts,
Avui proposem un brillant
treball d’en Ferran Sáez sobre l’encaix de Catalunya a Espanya. Com la “conllevancia”
que deia Ortega. Parteix de que és impossible, com l’Ortega, però fa alguna
reflexió, insisteixo, brillant. D’entrada explica com la Generalitat de Catalunya
existia des d’abans del 1977. No explica que la institució té més de 600 anys
(neix el 1359), però es pot trobar a totes les
enciclopèdies. Explica com Suárez i Tarradellas varen arribar a un acord
per restituir
la Generalitat Republicana (ara parlen de culminar el procés actual amb la
independència, passant de llei a llei, o sigui que no hi hagi discontinuïtat jurídica
en el procés). I explica que podien haver usat un altre nom pretèrit com
Diputació del General o com Mancomunitat però com que en Tarradellas es va
trobar la feina feta, ja que el 1931 el president Macià ja havia proclamat per
primer cop en l’etapa moderna la Generalitat, devia convèncer Suárez d’aquesta
circumstància i d’aquesta continuïtat en el temps.
Després en Ferran Sáez
proposa la genialitat, impossible però genialitat, d’usar un truc legal, de
realitzar un referèndum no a
Catalunya sinó a les quatre províncies.
Aquí introdueix hàbilment
el truc del referèndum: Quan parlo de
"fer de Suárez" em refereixo a idear algun nyap per resoldre el coi
de problema catalán.
Juga amb els mots
antitètics impensable
i factible i amb el mot quimèric
per presentar el referèndum i continua amb una frase lapidària:
- Suárez, Iglesias i qualsevol polític lúcid sap que la unitat d'Espanya passa,
per molt paradoxal que això pugui sonar, per la
completa relativització d'aquesta unitat.
Seguida de la conclusió,
coneguda ja a priori, referent a l’escorpí travessant un riu amb una granota,
modernament referit a l’ADN:
Canvia el to, canvien les formes, canvien -i molt- els matisos, però ni ell
ni ningú del seu partit concep una Espanya separada de Catalunya.
Vegem l’article:
Qui farà de Suárez, el 26J?
Ferran Sáez
24/06/2016
Suárez va assegurar la viabilitat del seu projecte
reformista fent concessions importants al catalanisme. Pablo Iglesias segueix
avui el mateix camí per consolidar el seu projecte.
"La Generalidad de Cataluña es una
institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el
reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de
España". Aquest fragment és l'inici del Reial
Decret-Llei 41/1977 del 29 de setembre del 1977. És, per tant, previ a la
promulgació de la Constitució espanyola. La llei es refereix al
"restabliment" (aquest és exactament el terme emprat) d'una
institució anterior a la legislació vigent llavors, que encara era la
franquista. Podria haver-se denominat "Mancomunitat", o se li podria
haver donat qualsevol altre nom que no fos el de Generalitat. També podria
haver-se emprat un altre terme que no fos el de "restabliment", però
finalment va ser aquest. La llei no parla de "reconeixement" o
d'"instauració", sinó tot just de "restabliment".
S'assumeix, per tant, una continuïtat històrica que, per definició, només és
possible amb el pressupòsit d'un subjecte polític de caràcter nacional
representat per la Generalitat. Aquest subjecte polític s'ubica en el si de la
unitat d'Espanya, però no per aquesta raó se li treu la condició de subjecte
"amb personalitat jurídica", com queda claríssimament estipulat a
l'article segon del decret.
Quan Suárez precipita el retorn de Tarradellas l'any 1977, pren una decisió política arriscada però molt intel·ligent, que no deriva ni encaixa gaire harmònicament amb la legislació d'aquell moment, però que transforma la immensa majoria dels catalans en aliats del seu projecte. Suárez era una barreja equilibrada de pragmàtic i oportunista, però no un cínic. És molt probable que el text que hem citat al començament de l'article fos llegit pels militars que l'envoltaven -la majoria havien fet la guerra- com una provocació intolerable. Consensuar-ne el redactat, síl·laba per síl·laba, va ser segurament esgotador. Des de la perspectiva dels interessos a llarg termini de l'Estat espanyol, però, fou un èxit total (des de la perspectiva dels catalans, en canvi, no: els resultats estan a la vista). Sigui com sigui, Suárez va sargir com va poder l'etern problema catalán, ni que fos a còpia d'administrar dosis igualitàries de cafeïna per a tothom.
Quan Suárez precipita el retorn de Tarradellas l'any 1977, pren una decisió política arriscada però molt intel·ligent, que no deriva ni encaixa gaire harmònicament amb la legislació d'aquell moment, però que transforma la immensa majoria dels catalans en aliats del seu projecte. Suárez era una barreja equilibrada de pragmàtic i oportunista, però no un cínic. És molt probable que el text que hem citat al començament de l'article fos llegit pels militars que l'envoltaven -la majoria havien fet la guerra- com una provocació intolerable. Consensuar-ne el redactat, síl·laba per síl·laba, va ser segurament esgotador. Des de la perspectiva dels interessos a llarg termini de l'Estat espanyol, però, fou un èxit total (des de la perspectiva dels catalans, en canvi, no: els resultats estan a la vista). Sigui com sigui, Suárez va sargir com va poder l'etern problema catalán, ni que fos a còpia d'administrar dosis igualitàries de cafeïna per a tothom.
En canvi, sí que resulta probable que s'iniciï una temptativa purament retòrica de reforma constitucional -impossible de culminar sense grans majories- o algun tipus de legislació ad hoc relacionada amb el blindatge de les competències lingüístiques, la millora del finançament i, fins i tot, l'estipulació legal d'una bilateralitat mínima. Repeteixo, en tot cas, que tot això podria passar en circumstàncies que, segons el que diuen les enquestes, resulten quimèriques.
Iglesias pot actuar com ho va fer Suárez el 1977, per patriotisme, que és la paraula clau de campanya de Podemos. Per patriotisme -espanyol, evidentment- Suárez, Iglesias i qualsevol polític lúcid sap que la unitat d'Espanya passa, per molt paradoxal que això pugui sonar, per la completa relativització d'aquesta unitat. Això, Aznar o González no ho van entendre mai. Iglesias pertany a una generació diferent, a qui determinades paraules ja no generen convulsions i desmais. Això no significa, però, que el seu projecte territorial sigui substancialment diferent del d'ells.
Canvia el to, canvien les formes, canvien -i molt- els matisos, però ni ell
ni ningú del seu partit concep una Espanya separada de Catalunya.
Iglesias
constitueix l'enèsim intent de quadrar el cercle territorial espanyol. Sap
-però no ho pot verbalitzar- que això és impossible, perquè els interessos dels
uns i dels altres són contraposats
Ferran Saéz
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada