Benvolguts,
Avui
una reflexió molt interessant de Jordi
Bianciotto, sobre l’Estigma que tenim els catalans, o sobre el que
tenen els altres? O el que tenim uns i altres?
El
setge constant a la nostra cultura, el setge constant a la nostra llengua, el
setge constant als nostres diners (16.000M€/any),
el setge constant a la nostra identitat com a poble, la negació de Catalunya i
dels Països Catalans com a poble (més d’un a Madrid ha dit que Catalunya no ha
existit mai fins al 1978 que va néixer del no-res), l’ocupació borbònica del 1714, l’atac a les nostres institucions (la
Mancomunitat de Catalunya) amb la Dictadura de Primo de Rivera (amb el Borbó al
darrere), l’ocupació franquista del 1939
(amb el Borbó al darrere), amb l’eliminació de les nostres institucions
recuperades (la Generalitat de Catalunya del 1931),
l’entronització d’un Borbó en una
Monarquia hereditària que no havíem demanat, en la transacció
(que no transició) dels 1975-1978-1981,
l’odi secular inoculat a les bones gents de les espanyes, com per exemple les
declaracions pròpies d’una cerimònia d’exorcisme de la senyora Susana Díez ahir
i abans d’ahir, pertanyent pel que sembla al conjunt dels analfabets funcionals
de les espanyes esdevinguts després de 80
anys zombies borbònico-franquistes, que
són aquells que es creuen el que sigui (el
franquisme sociològic) si els dossifiques adequadament la ingestió
del “soma” corresponent... totes aquestes característiques lliguen o no lliguen
amb l’estigma del títol o amb les
paraules d’un amic de l’autor que diu:
Ell
sostenia que a Espanya no hi ha animadversió natural cap als catalans...
Vegem l'article:
Vegem l'article:
L'estigma
Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical inquiet pel destí d’aquest país. Professional
del freelanceig des
de fa més de dues dècades, escric a El
Periódico de Catalunya i a les revistes Rockdelux, Enderrock i Time Out, i faig llibres sobre música
i músics. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i articulista a
Mèdia.cat. Em podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
«Els catalans, som simpàtics a Espanya? Miri, no
ho sé, però alguns sembla que es morin de ganes que no ho siguem mai»
Jordi Bianciotto | 17/06/2016 a les 00:01h
Els catalans som simpàtics a Espanya? Ah, som
davant d'una discussió sense fi perquè té molt a veure amb les percepcions
personals. Fa uns dies en
parlava amb un amic, mànager d'artistes, amb qui coincidim en tantes coses però
no pas gaire en aquest punt. Ell sostenia que a
Espanya no hi ha animadversió natural cap als catalans, que aquí som
uns melodramàtics i que ens agrada fer-nos els incompresos, cosa que alguns
partits aprofiten per ocupar escons al Parlament gràcies a aquest neguit
col·lectiu tan autòcton.
Com que és una persona intel·ligent i demostra ser assenyat en molts camps de la vida, és gairebé inevitable prestar atenció a les coses que diu, essencialment perquè és ell qui les diu. I pots trobar-te l'endemà donant-hi voltes: hem fet prou els catalans per fer-nos entendre i estimar? La nostra cultura podria ser més audaç I no tenir-li por a Espanya, que potser no mossega tant com sembla? Hi ha una Espanya, si més no, amable i amb la qual ens hem d'entendre? A més, què caram, això d'apel·lar a odis atàvics, mil·lenaris, pot tenir un punt de deliri, de creure't el centre del món, oi? El professor em té mania. Ens odien perquè ens tenen enveja. Tothom és burro menys jo. No ens n'hem sortit però som els vencedors morals.
Però en aquell precís moment en què donava voltes a aquests interrogants va irrompre un bonic titular: Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia, havia anunciat a un míting, és a dir, a un lloc on vas a dir-hi coses pensades i calculades perquè t'aplaudeixin, que els vots dels andalusos no servirien en cap cas "per pagar els privilegis d'Ada Colau", col·locant en una mateixa frase la paraula privilegi i el nom d'un polític català (no pas independentista, per cert), un clàssic entranyable. No va ser cap relliscada: quatre dies després va a tornar-hi apuntant que una hisenda catalana tindria com a finalitat "trencar i trossejar la riquesa d'Espanya".
Sobre les facultats, el gran talent, que té Catalunya, i només Catalunya, per irrompre, un cop i un altre, com a objecte que alguns es llancen pel cap per obtenir vots ja s'ha dit tot, però cal tornar-hi perquè és una molt destacada singularitat de la política espanyola. No sembla que a França, carregar contra Aquitània o Alsàcia faci guanyar vots a unes eleccions, ni que Hillary Clinton i Donald Trump tinguin present que sigui bo, en un moment acalorat de la pròxima campanya, exaltar els ànims contra Carolina del Nord o Utah perquè això agrada molt al nord-americà mitjà quan veu les notícies tot endrapant un 'steak' de quatre-cents grams.
Es pot replicar que no té importància, que aquests escarafalls de la senyora Díaz són conjunturals, que ho fa només perquè hi ha eleccions. Però, un moment, detenim-nos en aquesta frase: ho fa només perquè hi ha eleccions. Home, ¿doncs quin moment hi pot haver més important i definitori que aquest, unes eleccions, en què es tracta precisament de fer servir els arguments que creus més poderosos i lapidaris, les cartes guanyadores, per demanar el vot? També hi ha la disculpa en clau de procés sobiranista. És clar, s'ha tensat tant la corda, que mira... Però aquí no cal dedicar-hi gaires línies. L'hemeroteca de les darreres tres dècades en va plena, i n'hi ha de tots els colors del blau i del roig.
Els catalans, som simpàtics a Espanya? Miri, no ho sé, però alguns sembla que es morin de ganes que no ho siguem mai.
Com que és una persona intel·ligent i demostra ser assenyat en molts camps de la vida, és gairebé inevitable prestar atenció a les coses que diu, essencialment perquè és ell qui les diu. I pots trobar-te l'endemà donant-hi voltes: hem fet prou els catalans per fer-nos entendre i estimar? La nostra cultura podria ser més audaç I no tenir-li por a Espanya, que potser no mossega tant com sembla? Hi ha una Espanya, si més no, amable i amb la qual ens hem d'entendre? A més, què caram, això d'apel·lar a odis atàvics, mil·lenaris, pot tenir un punt de deliri, de creure't el centre del món, oi? El professor em té mania. Ens odien perquè ens tenen enveja. Tothom és burro menys jo. No ens n'hem sortit però som els vencedors morals.
Però en aquell precís moment en què donava voltes a aquests interrogants va irrompre un bonic titular: Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia, havia anunciat a un míting, és a dir, a un lloc on vas a dir-hi coses pensades i calculades perquè t'aplaudeixin, que els vots dels andalusos no servirien en cap cas "per pagar els privilegis d'Ada Colau", col·locant en una mateixa frase la paraula privilegi i el nom d'un polític català (no pas independentista, per cert), un clàssic entranyable. No va ser cap relliscada: quatre dies després va a tornar-hi apuntant que una hisenda catalana tindria com a finalitat "trencar i trossejar la riquesa d'Espanya".
Sobre les facultats, el gran talent, que té Catalunya, i només Catalunya, per irrompre, un cop i un altre, com a objecte que alguns es llancen pel cap per obtenir vots ja s'ha dit tot, però cal tornar-hi perquè és una molt destacada singularitat de la política espanyola. No sembla que a França, carregar contra Aquitània o Alsàcia faci guanyar vots a unes eleccions, ni que Hillary Clinton i Donald Trump tinguin present que sigui bo, en un moment acalorat de la pròxima campanya, exaltar els ànims contra Carolina del Nord o Utah perquè això agrada molt al nord-americà mitjà quan veu les notícies tot endrapant un 'steak' de quatre-cents grams.
Es pot replicar que no té importància, que aquests escarafalls de la senyora Díaz són conjunturals, que ho fa només perquè hi ha eleccions. Però, un moment, detenim-nos en aquesta frase: ho fa només perquè hi ha eleccions. Home, ¿doncs quin moment hi pot haver més important i definitori que aquest, unes eleccions, en què es tracta precisament de fer servir els arguments que creus més poderosos i lapidaris, les cartes guanyadores, per demanar el vot? També hi ha la disculpa en clau de procés sobiranista. És clar, s'ha tensat tant la corda, que mira... Però aquí no cal dedicar-hi gaires línies. L'hemeroteca de les darreres tres dècades en va plena, i n'hi ha de tots els colors del blau i del roig.
Els catalans, som simpàtics a Espanya? Miri, no ho sé, però alguns sembla que es morin de ganes que no ho siguem mai.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada