Benvolguts,
Ja sabeu que no he escrit ni comentat mai cap assumpte
relacionat amb l’esport de masses. El meu lema no és precisament el “panem
et circenses” ... Tanmateix aquest apunt està relacionat només
tangencialment amb l’esport.
Diu en Xavitorres:
Si em permeteu, però,
ens aturarem en un altre dels temes de la setmana: el llaç groc de Guardiola, una poderosa
arma de destrucció massiva. Malgrat
les amenaces de la Federació Anglesa de Futbol, el va lluir en la final de la
copa de la lliga que, per cert, el Manchester City va guanyar brillantment a
l’Arsenal per 3 a 0. Diuen des de la mediocritat que no s’ha de barrejar la
política amb l’esport. És clar, perquè els esportistes són rucs i s’han de
mantenir al marge del que passa al seu país, a la seva ciutat, al seu carrer i,
fins i tot, a casa seva. Amb les orelleres i a caminar. Guardiola du un llaç
groc perquè no està d’acord amb el que ell considera un dèficit democràtic
flagrant del govern de l’Estat espanyol. I com Guardiola forma part d’aquesta
ciutadania està en el seu dret d’expressar-se com li doni la gana. I la poca
tolerància amb les idees dels altres insta aquesta mediocritat –que sempre
ataca en manada– a voler prohibir el dret d’opinar. I de pensar. I de somiar. I
de decidir.
I
jo hi estic completament d’acord!
Vegem ara l’article de: Xavi Torres
OPINIÓ
PERIODISTA. @XAVITORRESLL - 2 març 2018 2.00 h
El llaç groc de Guardiola
XAVI TORRES - PERIODISTA. @XAVITORRESLL
La lliga està maca.
Aquest Barcelona-Atlètic de Madrid de diumenge aixecarà passions perquè els de
Valverde no volen cedir abans del retorn de la Champions i perquè els de
Simeone passen, possiblement, pel millor moment de la temporada, amb Griezmann
a la gespa del Camp Nou amenaçant amb el seu talent i exhibint unes qualitats
que, diuen, veurem l’any que ve vestides de blaugrana. Messi, Suárez, Coutinho,
Dembélé i Griezmann. Cinc estrelles, com les davanteres de l’any de la picor.
En fi..., aquest és un debat per a un altre dia.
Si em permeteu, però,
ens aturarem en un altre dels temes de la setmana: el llaç groc de Guardiola, una poderosa
arma de destrucció massiva. Malgrat les amenaces de la Federació Anglesa de Futbol, el va
lluir en la final de la copa de la lliga que, per cert, el Manchester City va guanyar brillantment a l’Arsenal per 3 a 0. Diuen des de la mediocritat que no s’ha de barrejar la
política amb l’esport. És clar, perquè els
esportistes són rucs i s’han de mantenir al marge del que passa al seu país, a
la seva ciutat, al seu carrer i, fins i tot, a casa seva. Amb les
orelleres i a caminar. Això sí, aquest mateix món de la mediocritat calla quan
qualsevol esportista es manifesta en la seva línia ideològica. Aleshores no hi
ha cap necessitat que l’esportista es mantingui al marge. Aleshores, és bo que
el seu nom aparegui en les llistes dels partits polítics que concorren a les
eleccions. I aleshores, és clar, es valora molt la seva experiència.
Guardiola du un llaç groc perquè no està
d’acord amb el que ell considera un dèficit democràtic flagrant del govern de
l’Estat espanyol. Com qualsevol ciutadà que també el porta a la solapa
perquè creu el mateix. I n’hi ha
d’altres que no el duen. I que creuen que Espanya és modèlica. I per això es
vota i la ciutadania decideix qui mana. I com Guardiola forma part d’aquesta
ciutadania està en el seu dret d’expressar-se com li doni la gana. I la poca
tolerància amb les idees dels altres insta aquesta mediocritat –que sempre
ataca en manada– a voler prohibir el dret d’opinar. I de pensar. I de somiar. I
de decidir.
Que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez estiguin
a la presó des del 16 d’octubre, i que Oriol Junqueras i Joaquim Forn, des del
2 de novembre, per qüestions ideològiques, és una anormalitat del sistema que
la història jutjarà. I que moltes
altres persones no hi siguin perquè han pagat diners per fugir de les maleïdes
cel·les, també. L’espoli econòmic
a còpia de fiances també és una indecència. Els presos polítics són ostatges del pensament
únic: per la unitat d’Espanya s’hi val tot. I d’això també en parlaran els
llibres d’història.
El llaç groc de
Guardiola, com els discursos del president Puigdemont i la resta de polítics
exiliats a Bèlgica i Suïssa, són un
altaveu democràtic a favor de la dignitat que ajuda a pal·liar la por imposada
a casa nostra a còpia d’interpretar les lleis com els dona la gana a uns quants
i de l’amenaça constant de penes de presó que sobrevola casa nostra.
Els que viuen a fora representen aire fresc davant la miserable
censura imposada i de la vergonyant –i ja instal·lada, com tantes vegades al
llarg de la nostra història– autocensura. La llibertat no es negocia. I la
democràcia, tampoc.
A Catalunya hi ha gent que amaga el llaç
groc. I a Espanya el porten molt pocs. I ara és aquesta causa però d’aquí a quatre
dies en serà una altra. I tots aquests que riuen amb aquest abús ploraran el
que els tocarà patir a ells. Perquè la història de la humanitat no s’acaba amb
el cas català. Segueix i segueix, i els hàbits es consoliden. I se’n fan
normes. I, després, lleis. I el que es va construir pensant a atacar una cosa
acaba servint per a moltes d’altres. I si ara aquest règim serveix, en el
futur, també.
I si ara batallen contra un llaç groc, d’aquí a no gaire
n’atacaran un de verd. I després un de taronja. I un de blau. Pànic a la
diversitat fins al silenci final. Alerta. Amb intel·ligència però sense
descans. Societat viva que fugi del paternalisme dels polítics. I més
Guardioles. Tenim pressa.
Xavitorres
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada