Benvolguts,
Amb un interval de pocs dies la màfia político-judicial espanyola i uns quants eixelebrats, empresaris de llengua alemanya d'empreses ubicades a Catalunya, s'han permès tractar sense cap respecte el President del Parlament de Catalunya. En Victor Alexandre filosofa sobre aquests fets, explicant que qui s'atreveix a fer això, juges, fiscals i eixelebrats no s'atrevirien a fer-ho si es tractés dels presidents del Senat o del Congreso espanyol. I la meva opinió és que el prestigi i la dignitat de les institucions catalanes, els ministres o jutges espanyols se la passen per l'arc del triomf. Mai Espanya s'ha cregut que Catalunya tingui cap dret...
Vegem ara el magnífic article del Victor Alexandre
Avui, 8 de març
El vergonyós comportament de Maria
Eugènia Gay
"L’Estat
espanyol ha violat i continua violant dia rere dia els drets humans, i
denunciar-ho no sols era un dret del President del Parlament, també era la seva
obligació"
per Víctor Alexandre
04/03/2018
Desconec quina és la
ideologia política de la senyora Maria Eugènia Gay, degana de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de
Barcelona, però el fet que a hores d’ara encara no hagi presentat la
dimissió pel comportament inadmissible que va tenir el 24 de febrer passat, a la seu del Col·legi, en faltar el respecte al president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent,
la fa ben palesa. Tanmateix, no estem parlant de política, sinó d’educació,
i el seu comportament va ser un model del que no ha de fer mai l’amfitrió d’una
entitat que té com a missió cabdal la salvaguarda dels drets humans, entre els
quals la llibertat d’expressió. Però anem a
pams i recuperem primer les paraules del senyor Torrent que tant van enfurismar
el nacionalisme espanyol:
- Roger Torrent, President del Parlament de Catalunya: “S’han produït lesions greus en drets polítics fonamentals i cal denunciar-ho quan la voluntat de la ciutadania, expressada a les urnes, no es pot materialitzar perquè els tribunals, a instàncies del poder executiu, ho impedeixen. En aquest sentit, cal denunciar l’existència de presos polítics acusats de rebel·lió i sedició per delictes inexistents. Sobre aquest punt cal destacar el manifest de més d’un centenar de professors... [S’aixequen diversos assistents, entre els quals el president del Tribunal Superior de Justícia, Jesús María Barrientos, i el fiscal superior de Catalunya, Francisco Bañeres, i abandonen la sala. Alguns assistents insulten el president del Parlament. Aquest és visiblement reprovat i comminat a acabar per la senyora Gay i aleshores, saltant-se un bon tros del discurs previst, continua:] Aquesta regressió de drets fonamentals s’ha observat amb especial intensitat a Catalunya, atès que els darrers mesos s’han produït vulneracions greus en els drets de llibertat d’expressió, de manifestació, de reunió, del secret de les comunicacions, del dret a la intimitat i del dret a la defensa.”
Certament és així. L’Estat espanyol ha violat i continua violant
dia rere dia els drets humans, i denunciar-ho no sols era un dret del President
del Parlament, també era la seva obligació, com ho és per part de tot
veritable demòcrata. Fer-se l’orni o exigir silenci amb arguments
vergonyosos, com ara “no tocava”, “no era el moment de dir allò” o “no era el lloc adient per a fer-ho”, no
denota únicament complicitat ideològica amb les violacions esmentades, demostra, a
més, fins a quin punt hi ha tot un cos de juristes que constitueix per si mateix
una peça indestriable de l’engranatge repressor espanyol. Cap poder absolutista no pot reeixir en la violació flagrant de drets humans sense comptar amb la
connivència ideològica o la covardia d’una part significativa dels seus
tribunals de justícia i de la seva classe jurídica. I tots els qui es van aixecar van corroborar, sense
adonar-se’n, les paraules del President del Parlament i es van identificar com
a còmplices de les barbaritats que està cometent l’Estat espanyol. Tard o d’hora, però, la història i les sentències
dels tribunals de drets humans els posaran a lloc. I
la degana
del Col·legi de l’Advocacia, amb la seva reprovació al president del Parlament
de Catalunya, primera autoritat del país en aquell moment (i encara ara
mateix), s’inscriu en aquest marc. Un Estat on els ministres i la premsa del
Règim anuncien les sentències i les
resolucions judicials abans que els tribunals les dictin no és un Estat de
dret. És un Estat opressor. I encara ho és
més quan aquestes sentències i resolucions criminalitzen, inhabiliten,
persegueixen i empresonen persones innocents pel sol fet de ser desafectes a la
ideologia absolutista de l’Estat.
Aquests dies estem
veient com diverses
veus del nacionalisme espanyol a Catalunya es dediquen a blasmar el president
del Parlament amb una mateixa cantarella, que és la cantarella oficial
homologada amb el ministre de Justícia espanyol i l’aparell repressor de
l’Estat. I què diu aquesta
cantarella? Doncs diu que el president del Parlament no podia dir el que va dir perquè
“era allà no pas com a membre d’un partit polític, sinó com a representant de
tots els catalans, i no tots els catalans són independentistes com ell.”
També diu la cantarella que el senyor Roger Torrent “va fer un discurs polític en un lloc en què s’esqueia únicament un
discurs institucional”. Hi ha, fins i tot, qui gosa dir que allò va
ser “una
ofensa a la democràcia”. Déu meu, que n’és, de
cega
i superbiosa, aquesta religió anomenada Unitat d’Espanya! Crec
que val la pena de respondre-ho.
Quan es diu que allò
que s’esqueia era un discurs institucional, vol dir que allò que tocava era
parlar sense dir res. És a dir, un
discurs purificat, esterilitzat, fútil, innocu i anodí.
Aquells discursos que conviden a fer una becaineta i que serveixen indistintament
per a un lliurament de premis o per a la inauguració d’un garatge. Volien, en
definitiva, convertir el president del Parlament de Catalunya en un gerro de
taula, una mera figura decorativa que somrigués i que posés cara de bon minyó.
Encara com no li van demanar que es posés un casc amb plomall, com els de la
unitat muntada de la Guàrdia Urbana. Ves per on, però, va resultar que la figura decorativa
tenia cervell. Per això l’amfitriona i diversos convidats el van
reprovar, talment com si fos un humorista contractat que s’ha sortit del guió i
els ha acabat explicant un drama.
El president del Parlament va dir el que va dir al Col·legi de l’Advocacia, perquè tant
ell com aquesta institució tenen el deure ètic de salvaguardar els drets humans i denunciar
les injustícies que es cometen contra membres de la societat. I la llei
mordassa, que és una llei feixista,
la violació flagrant i persistent de la llibertat d’expressió per part de
l’Estat espanyol, la criminalització de l’independentisme, la cacera de bruixes
contra la dissidència, la manipulació dels resultats electorals, i la
captivitat de persones convertides en ostatges és una violació dels drets
humans davant la qual cap president de Parlament ni cap jutge, fiscal o advocat
poden romandre indiferents. On eren l’1 d’octubre passat, Jesús
María Barrientos, Francisco Bañeres, Pablo Llarena i companyia, quan milers de
ciutadans eren brutalment apallissats per la policia espanyola a les portes o a
l’interior dels col·legis electorals? Com és que no es van alçar davant d’aquella
ignomínia que ha repugnat tot el món? Com és que es mostren tan submisos i
aquiescents davant la legitimació de la violència de l’Estat contra
l’independentisme feta pel rei espanyol en el seu discurs de Nadal? Que no se
suposa que és el rei de tots els “espanyols”, siguin o no siguin
independentistes? I que no
se suposa que els membres del govern espanyol, amb Mariano Rajoy i Soraya Sáenz
de Santamaría al capdavant, haurien de tenir-ho també present, en comptes de
comportar-se com a ultranacionalistes espanyols cada cop que obren la boca?
Senyora Maria Eugènia
Gay, el dia de l’acte aquí esmentat, vostè, amb el seu comportament, va prendre partit i es va
situar al costat de l’Estat repressor. Va
pretendre emmordassar la segona autoritat
de Catalunya –repetim-ho: la primera aquell dia– i, amb la seva acció, va demostrar el poc valor que per a vostè té
el Parlament del nostre país i la seva presidència. Mai a la vida, ni en els somnis més delirants,
no hauria gosat tutejar i amonestar Felip
VI, Mariano Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaría, posem per cas. Ni tampoc no
s’hi hauria atrevit, si s’hagués tractat d’Ana María Pastor i Pío
García-Escudero, presidents del Congrés
i del Senat espanyols, respectivament. Mai de la vida! I és que ja se
sap, una
cosa és l’Autoritat, amb majúscula, i una altra
aquest xicotet barbut de Sarrià de Ter que té la dèria de portar un llaç groc a
la solapa de l’americana. Il·lustrativa escala de valors.
Doncs bé, senyora Gay,
aquest ‘xicotet’, és el Molt Honorable
president del Parlament de Catalunya, un dels parlaments més antics del món, i el seu discurs,
denunciant la conculcació diària de drets fonamentals per part de l’Estat
espanyol, va ser pronunciat en un dels llocs més escaients del planeta:
l’Il·lustre
Col·legi de l’Advocacia, on se
suposa que s’hi apleguen professionals amb una escala de valors segons la qual
la ideologia personal mai no pot passar per damunt de la justícia. I la prova van ser els aplaudiments immediats que va
rebre el president del Parlament per
part de molts dels juristes presents. Aquests, lluny de sentir-se ofesos, van agrair-ne el coratge,
perquè allò que de debò els ofèn com a demòcrates i com a professionals del
dret és l’escandalosa desacreditació dels tribunals de justícia provocada per
col·legues que actuen com a polítics, no pas com a juristes, i donen cobertura
a l’abominable deriva totalitària espanyola.
Qui es va aixecar,
doncs? Doncs es
van aixecar tots els qui tenen la cua de palla. D’aquesta manera van demostrar que per a ells, la unitat d’Espanya, està per damunt de la democràcia, la qual cosa els
inhabilita per intervenir en tota causa contra l’independentisme,
de la mateixa manera que no es pot permetre
que un col·lectiu negre defensor dels drets civils sigui jutjat per un tribunal
blanc amb prejudicis racials. Vostès,
senyora Gay, no són on són per fer complir les lleis, són on són per fer que
prevalgui la justícia. [Reflexió sobre el Lawfare]
I un Estat que
empresona persones innocents no té lleis, té cadenes.
Ara, per tant, són vostè i els qui pensen com vostè els qui
han de decidir quin és el seu lloc. Han d’escollir entre
les cadenes o la justícia. La segona, senyora Gay, comença per la
seva dimissió.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada