dijous, 8 de març de 2018

06/03/2018. Els mil i un llaços aristocràtics de Méndez de Vigo. L'actual portaveu i ministre d'Educació espanyol té uns sòlids orígens aristocràtics, apuntalats gràcies al matrimoni amb María Pérez Herrasti de Urquijo. Montojo, Del Arco, Icaza, Urquijo, Álvarez de Eulate i Borbó. Repassar els orígens familiars d’Ínigo Méndez de Vigo és com submergir-se en la història espanyola d’aquests últims tres segles. Un viatge per l’aristocràcia espanyola, avesada a barreges internes, a moure’s en els mateixos ambients i a perpetuar els llaços amb el poder. L’actual portaveu i ministre d’Educació espanyol forma part d’aquest univers. La mare del ministre també és una aristòcrata amb pedigrí. era filla de la periodista i escriptora Carmen de Icaza, que va treballar de secretària general a la Direcció General de Propaganda de Franco.


Benvolguts,

En aquest Bloc hi ha altres biòpics del tal Méndez de Vigo que complementen aquest. Hi ha dues frases que val la pena de recordar:

La primera, la nissaga, que com moltíssims dels components de la casta político-judicial espanyola es perpetua en el temps (aquí diu 300 anys...):

Montojo, Del Arco, Icaza, Urquijo, Álvarez de Eulate i Borbó. Repassar els orígens familiars d’Ínigo Méndez de Vigo és com submergir-se en la història espanyola d’aquests últims tres segles. Repassar els orígens familiars d’Ínigo Méndez de Vigo és com submergir-se en la història espanyola d’aquests últims tres segles. Un viatge per l’aristocràcia espanyola, avesada a barreges internes, a moure’s en els mateixos ambients i a perpetuar els llaços amb el poder

La segona, amb les arrels franquistes, arrel comuna dels components de la casta, siguin del PP, del PSOE, o de les branques político-judicials:

La mare del ministre també és una aristòcrata amb pedigrí. Paloma de Montojo e Icaza era comtessa d’Areny, però, sobretot, era filla de la periodista i escriptora Carmen de Icaza, que va treballar de secretària general a la Direcció General de Propaganda de Franco.

Vegem el biòpic:



Els mil i un llaços aristocràtics de Méndez de Vigo
L'actual portaveu i ministre d'Educació espanyol té uns sòlids orígens aristocràtics, apuntalats gràcies al matrimoni amb María Pérez Herrasti de Urquijo

 06/03/2018  22:00
Montojo, Del Arco, Icaza, Urquijo, Álvarez de Eulate i Borbó. Repassar els orígens familiars d’Ínigo Méndez de Vigo és com submergir-se en la història espanyola d’aquests últims tres segles. Un viatge per l’aristocràcia espanyola, avesada a barreges internes, a moure’s en els mateixos ambients i a perpetuar els llaços amb el poder. L’actual portaveu i ministre d’Educació espanyol forma part d’aquest univers.

És ministre, però abans de tot és noble: ostenta el títol de baró de Claret –un terme a la vora de Tremp– des del 1980 i aviat podria convertir-se en marquès consort d’Albaida, amb grandesa d’Espanya, i marquès consort de La Conquista. Consort perquè és casat amb una aristòcrata, encara més que no pas ell: María Pérez Herrasti de Urquijo, que recentment ha reclamat aquests dos títols. Però d’ella en parlarem més endavant.

Méndez de Vigo va néixer el 1956 a Tetuan, capital del protectorat espanyol al Marroc, només tres mesos abans que el govern franquista accedís sota pressió a reconèixer la independència de la regió. El seu pare, tinent d’infanteria, havia estat destinat a l’Àfrica. L’imperi espanyol ja havia perdut la major part de l’imperi a Amèrica i s’havia abocat a impedir l’impossible al continent africà. No tan sols era una destinació professional. Iñigo Méndez de Vigo y del Arco era descendent de la reina governadora Maria Cristina de Borbó, quarta esposa del rei espanyol Ferran VII, i mare de la reina Isabel II, fet que emparenta els Méndez de Vigo directament amb la família reial.

La mare del ministre també és una aristòcrata amb pedigrí. Paloma de Montojo e Icaza era comtessa d’Areny, però, sobretot, era filla de la periodista i escriptora Carmen de Icaza, que va treballar de secretària general a la Direcció General de Propaganda de Franco.

Hom li atribueix el lema franquista ‘Ni un hogar sin lumbre, ni un español sin pan’, que fins i tot es va estampar en bosses de menjar que l’exèrcit colpista llançava en territori republicà per a transmetre un missatge de benvolença i prosperitat.

Carmen de Icaza es va reunir el 1942 amb el comissionat del govern de Hitler.

També va participar activament a Auxili Social, una organització de socors humanitari que acompanyava les tropes franquistes quan avançaven pels fronts. Més tard, s’integrà dins la Falange i encara avui és recordada com un motiu d’orgull pel franquisme, tal com explica la Fundación Francisco Franco. De Icaza, gràcies als serveis prestats als colpistes, va rebre el 1951 el títol nobiliari de la Baronia de Claret, que després heretà el seu nét, Ínigo Méndez de Vigo.

Els seus germans també han fet carrera. Pedro Méndez de Vigo va seguir els passos del seu pare i és militar. Concretament és coronel de cavalleria de l’exèrcit de terra i des de l’any passat director del gabinet tècnic del secretari d’estat de Defensa. També és el vice-president de la diputació de l’Orde de Malta a Espanya, l’orde fundador i propietari del monestir de Sixena, tal com va reconèixer el govern d’Aragó el 2008. Aquesta informació va començar a ser coneguda mentre el seu germà, al capdavant del Ministeri de Cultura –i de la conselleria de Cultura de la Generalitat gràcies a l’article 155– va permetre la retirada de les obres de Sixena del Museu de Lleida. La seva germana, a més, és la número dos del CNI, actualment.

Aliança amb els Pérez Herrasti
Ja se sap que els nobles s’aparellen amb nobles i el cas de Méndez de Vigo segueix aquest patró. Va consolidar el seu llinatge aristocràtic casant-se amb María Pérez Herrasti de Urquijo, filla de Begoña Urquijo i Álvarez de Eulate –filla dels marquesos de Bolarque– i de Ramón Pérez de Herrasti i Narváez –comte de Padul i XIV marquès d’Albaida. Per aquest motiu ara la seva filla reclama aquest marquesat de la comarca de la Vall d’Albaida. Méndez de Vigo, quan el seu sogre es va morir, li va escriure un article en què recordava els seus orígens aristocràtics a tall de lloança: ‘Va néixer a la capital d’Espanya el 1927 en el si d’una família monàrquica. Entre els avantpassats hi ha Domingo Pérez, qui des de la seva Azcoitia natal va seguir als Reis Catòlics en la conquesta de Granada; Francisco de Pizarro, que va incorporar el Perú a la Corona d’Espanya; o el general Narváez, protagonista del regnat d’Isabel II.’

Però no s’acaben pas ací, els vincles de poder. L’esposa del ministre és cosina de Pedro Morenés, ex-ministre de Defensa, i de Borja Prado, president d’Endesa. Entre tanta noblesa, sempre hi ha lloc per a una ovella negra. El cunyat de Méndez de Vigo, Íñigo Pérez Herrasti, és un conegut feixista dirigent d’Alianza Nacional. Va ser un dels atacants del Centre Cultural Blanquerna el 2013 però el TC va acceptar de suspendre’n l’ingrés a presó tal com havia sentenciat el Suprem. També va ser condemnat l’any 2000 a catorze anys de presó per tinença d’armes i material inflamable (pretenia atemptar, juntament amb tres nazis més, contra familiars de presos d’ETA quan es desplacessin a Madrid).

Entre Sixena i els ‘beneits’
Méndez de Vigo va educar-se al Col·legi Alemany de Madrid i es va llicenciar en dret, però gairebé sempre s’ha mogut en ambients polítics. Tothora a instància del PP. Amb els anys va esdevenir un dels homes de confiança del partit al Parlament Europeu. Abans de ser ministre de Cultura per substituir José Ignacio Wert, va ocupar la secretaria d’estat per a la Unió Europea. Durant aquesta època va destacar per la tasca contra el procés sobiranista de Catalunya. I un dels seus episodis més controvertits va passar a Barcelona el febrer del 2014, en un acte organitzat per la Comissió Europea, amb Viviane Reding, vice-presidenta comunitària d’aleshores.

El debat girava entorn del procés d’independència, el dret de decidir, la consulta i la continuïtat de Catalunya dins la Unió Europea. Reding va insistir en la necessitat de trobar una fórmula per a resoldre l’encaix de Catalunya dins Espanya sense ‘idees preconcebudes’. Tot seguit va cedir la paraula a Méndez de Vigo, que va fer algun comentari totalment fora de to. ‘Els representants de la Comissió Europea ja estan farts que els facin la mateixa pregunta’, va etzibar, arran d’una pregunta sobre quines conseqüències reals tindria per a Europa un nou estat. ‘La integritat territorial és una competència exclusiva dels estats membres’, va dir. I encara va afegir: ‘La UE no té més competències. Com deia Lenin, només els beneits discuteixen els fets. I això és un fet.’ La intervenció de Méndez va enutjar el públic que seguia en directe l’acte a la Pedrera, que li respongué amb xiulets.

Essent ja ministre d’Educació i portaveu del govern espanyol, no fa pas gaire que va menystenir els centenars de ferits arran de la violència de la policia espanyola i la Guàrdia Civil contra el referèndum del primer d’octubre. En una entrevista a La Sexta, va dir que els agents actuaven d’acord amb una decisió judicial i la seva actuació només havia causat un ferit. ‘Crec que un home va rebre una pilotada i va perdre un ull, però va ser l’únic’, va dir. Repreguntat sobre els centenars de ferits que van ser atesos pels serveis mèdics, Méndez de Vigo va voler llevar importància a la xifra i digué que la duresa de l’operatiu contra el primer d’octubre s’havia exagerat, ‘si el comparem amb altres manifestacions’.

Però si els catalans recordaran Méndez de Vigo per algun fet, serà sens dubte el cas de Sixena. No únicament com a ministre de Cultura espanyol, sinó perquè en el moment que van requisar les obres del Museu de Lleida, aquest noble espanyol ja era conseller de Cultura gràcies a l’article 155. Certament, les seves decisions han estat, en alguns punts, contradictòries, fins al punt que Aragó l’ha acusat de ser ‘còmplice de l’espoliació de la Generalitat’. Perquè, no fa gaire temps, va permetre al Museu de Lleida la interposició d’un segon recurs de reposició contra l’ordre judicial de lliurament de les quaranta-tres obres que ja són a Sixena.

Tanmateix, Méndez de Vigo fou el màxim responsable del trasllat del desembre passat. Des del primer moment, va dir que les resolucions judicials s’havien d’obeir, però que ho faria ‘sense infringir ni la legislació autonòmica ni l’espanyola’. De primer, el Museu de Lleida ho va interpretar com un senyal d’esperança, perquè, segons les lleis catalanes de patrimoni, els béns catalogats no es poden disgregar. Però no va vetllar per aquest compliment, va preferir obeir el jutge i va permetre el trasllat d’unes obres que difícilment tornaran.



Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada