dijous, 15 de març de 2018

12/03/2018. Antoni Rubio. Simplement, t’hi has acostumat. Botiga. Tots els cartells, tots els preus estan en castellà. Ni tan sols et preocupa. Simplement, t’hi has acostumat. Demanen si ningú no té problema de fer la classe en castellà. Acotaràs el cap i no gosaràs obrir la boca. Simplement t’hi has acostumat. Volies penjar l’estelada al balcó, però, de sobte, recordes el comentari xenòfob contra els catalans. No la posaràs. Deu dies més tard, almenys quatre balcons de la finca llueixen la bandera espanyola. Simplement, t’hi has acostumat. Avui és dia de mani. Hi ha un fum de gent i molta policia. També hi ha contramanifestants. En un racó, un antiavalot colpeja amb massa entusiasme un company de protesta. No t’hi atreveixes, per si de cas. Simplemente, t’hi has acostumat. Simplement, t’hi has acostumat. Simplemente, t’hi has acostumat. Simplement, t’hi has acostumat...


Benvolguts,

L’Antoni Rubio en el setmanari El Temps parla del País Valencià. Allà no han arribat a tenir tanta consciència nacional com nosaltres (han aguantat 30 o 40 anys de PPSOE i de borbofranquisme). I el títol punyent de l’article és Simplemente, t’hi has acostumat. Mostra 5 o 6 situacions on diversos factors fan que deixis de preocupar-te pels problemes socio-nacionals dels teus conciutadans. L’article presenta unes situacions que havíem explicat moltes vegades sota el condicionant de la indefensió apresa que té notables semblances amb les que aquí es presenten.

De fet són situacions quotidianes i l’autor ens punxa la consciència per fer-nos adonar que tenim una assignatura pendent!

Recordo que a partir del juliol del 2010, els catalans vàrem començar a estendre estelades als balcons. Nosaltres fórem dels primers del nostre passatge on hi ha 24 cases en filera. En varen aparèixer dues o tres més. I prou! Un any més tard una veïna que semblava molt “legal” em va aturar pel carrer i em va preguntar què podia fer ella pel país. I li vaig dir: Fes el que hem fet d’altres: “posa una estelada a la teva vida!”. Em va respondre que era una bona idea. No hi va penjar cap estelada i d’això fa 5 o 6 anys! A més quan em veu caminar per la mateixa vorera amb risc de col·lisió, canvia de vorera...

Vegem l’article


Simplement, t’hi has acostumat


Publicat el 12 de març de 2018


Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entres en una botiga de València. És un dia qualsevol. Tafaneges pels prestatges, mires un parell d’articles, agafes allò que t’interessa i vas cap a la caixa. Tots els cartells, tota la informació, tots els preus estan en castellà. La mateixa llengua en què t’atén el venedor malgrat que tu t’hi has adreçat en valencià. A vegades, la resposta va acompanyada d’un comentari condescendent de l’estil “qué gracioso, hablas en valenciano” o un “¿cómo?” que gairebé t’obliga a canviar de llengua. No hi ha escarafalls, ni queixes, ni encara menys una protesta verbal o per escrit. Ni tan sols et preocupa. Simplement, t’hi has acostumat.

A les vuit del matí, la son encara et venç quan puges les escales de la facultat. Toca una assignatura massa profunda per les hores que són. Hi vas tan d’hora perquè és l’únic grup —de sis, cal afegir-hi— que es fa en valencià. Els altres cinc empren la llengua de Cervantes i tu, ves per on, ets més de Joanot Martorell. El professor comença la classe amb un “bon dia” i un company alça la mà. Fa filologia no sé què, és de fora i diu que no entén el valencià, que s’ha agafat aquesta hora perquè li venia millor i que si ningú no té problema de fer la classe en castellà. Acotaràs el cap i no gosaràs obrir la boca. Simplement t’hi has acostumat.

L’1 d’octubre, mentre a Catalunya celebraven el referèndum, tu estaves a València amb el cor i el cap nord enllà. Tenies una mescla de por, il·lusió i, per què no dir-ho, enveja. Volies penjar l’estelada al balcó en senyal de solidaritat però, de sobte, recordes el comentari xenòfob contra els catalans que el fatxa del quart va fer a la reunió de veïns. També saps que algú de casa —els pares, la parella...— et dirà que no la poses, que per què vols crear-te problemes. No la posaràs. Deu dies més tard, almenys quatre balcons de la finca llueixen la bandera espanyola. També el del fatxa del quart. Ixes i entres de casa sense mirar-les; ni te n’adones, que hi són. Simplement, t’hi has acostumat.

Avui és dia de mani. Has quedat amb uns amics i et desplaces al centre per exercir el teu dret legítim de protesta. Hi ha un fum de gent i molta policia. També hi ha contramanifestants. Quan la cosa es posa tensa, els antiavalots s’abaixen la visera del casc i preparen les porres. Hi ha corredisses, crits i algun agent més tens del normal. En un racó, un antiavalot colpeja amb massa entusiasme un company de protesta. Voldries cridar-li que s’ature, demanar-li el número de placa o, almenys, fer un vídeo i pujar-lo a les xarxes socials. No t’hi atreveixes, per si de cas... Te’n vas a casa indignat però callat. Simplemente, t’hi has acostumat.

El mòbil et bull a les mans. Has picat la tecla per escriure un nou tuit crític amb els negocis de la família reial, o de suport a Valtonyc o Pablo Hasel. Estàs tan emprenyat que se t’escapa alguna paraula forteta contra un polític o, fins i tot, tens la temptació de fer un acudit roent. O fer un retuit d’aquell missatge contundent amb què estàs tan d’acord. Però recordes la Llei Mordassa i et preguntes si tu seràs el següent a sofrir una multa o potser pena de presó per delictes d’odi o alguna cosa pareguda. Esborres el missatge. No és la primera vegada que ho fas. De fet, la meitat de tuits que et passen pel cap, o de posts per al Facebook, acabes per no escriure’ls. T’indigna però no pots fer-hi res. Penges una foto bonica del capvespre a l’Instagram i esperes el munt de likes sense pensar-hi més. Simplement, t’hi has acostumat.

Final del formulari
Estàs asseguda a la feina amb mil coses per fer. A les cinc has d’arreplegar el xiquet i anar a casa a corre-cuita a fer-li el berenar i acabar l’informe per a la reunió de demà. Saps que el company mascle de la taula del costat està igual d’enfeinat que tu però cobra un 25% més. No vas fer vaga el 8 de Març perquè no volies quedar malament amb l’empresa, ni semblar la feminista histèrica de torn. Una feminazi, com li vas sentir dir al teu cap mig bufat en el darrer sopar d’empresa. El 8 de Març tu i tres companyes més treballàreu sense pensar en desigualtats salarials. Simplement, t’hi has acostumat.

Repasses la premsa digital. Nou judici per corrupció contra un governant. Ni tan sols cliques l’enllaç. Simplement, t’hi has acostumat.

El teu sou és una merda i fas hores debades. Et paguen en negre. Els mitjans manipulen i menteixen. Hi ha presos polítics a casa nostra... I, simplement, t’hi has acostumat.

T’indignes. Et mossegues la llengua. Tanques els punys. Voldries rebel·lar-te... Saps què? No t’ho empasses, deixa-ho anar: a casa, a la feina, a la facultat, a l’escola, al pati de veïns, amb els amics, al carrer... Crida-ho ben alt.

Simplement, t’hi has d’acostumar.

Antoni Rubio

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada