Benvolguts,
L’article de l’Enric
Vila incideix en la desagradable troballa d’esquelets d’antics amants als
armaris i de com la gent un cop feta la troballa s’inventa mil excuses per justificar i justificar-se als ulls de la
comunitat.
I en Vila explica que:
El passat sempre ens persegueix. És així com ens obliga a
lluitar pel nostre futur, o com ens va acorralant fins a ofegar-nos en un caos
d'excuses cada vegada més puerils.
En Vila continua
amb:
És pedagògic veure com tertulians i
polítics catalans, independentistes o no, que havien deformat
la realitat i les paraules per salvar els
seus interessos s'indignen sense aturador
perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells esperaven. Per
sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de farsa.
Vegem ara l'article:
Un problema europeu
Enric Vila
Barcelona. Dimarts, 27 de març de 2018
La
situació que Catalunya ha creat a Europa ens recorda que els imprevistos són un
dels fenòmens més interessants i perillosos de la vida.
Quan
una situació desconeguda trasbalsa una persona o una societat de seguida
s'activen un conjunt de mecanismes de defensa
més o menys inconscients per mirar de rebutjar-la o d'integrar-la en
els esquemes hegemònics de la manera més estètica i barata.
Les novetats que ens agafen per sorpresa, amb
l'agenda plena d'altres compromisos, ens poden servir per mirar de transformar
el nostre entorn i afinar els nostres prejudicis. Però també són una excusa
magnífica per justificar estancaments i regressions, i alimentar posteriors
col·lapses. El passat sempre ens
persegueix. És així com ens
obliga a lluitar pel nostre futur, o com ens va acorralant fins a ofegar-nos en
un caos d'excuses cada vegada més puerils.
Aquests dies resulta
especialment il·lustratiu de veure com el cas català atrapa
tothom en contradiccions antigues que creia superades o esgotades. És pedagògic veure com tertulians i polítics
catalans, independentistes o no, que havien deformat la realitat i les paraules per
salvar els seus interessos s'indignen sense
aturador perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells
esperaven. Per sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de
farsa.
A
Madrid els
demòcrates que diuen que la independència és impossible es van endinsant en la mentalitat autoritària que va servir per forjar a sang i foc la sacrosanta
unitat espanyola.
Alguns analistes internacionals com Gideon
Rachman o Jakob Augstein comencen a sentir la suor freda del senyor que de
sobte descobreix que té un problema que ha menystingut per una barreja de
cofoisme i d'ignorància. Ja fa temps que
Catalunya amenaça d'esdevenir un tema europeu més incòmode que el Brèxit.
Amb la detenció de Puigdemont, el debat sobre el paper
d'Alemanya en el continent promet prendre una densitat històrica de visos
dramàtics.
Les
comparacions entre Companys i Puigdemont no agraden a ningú, però tothom les té al cap i
tothom sap per què encara interpel·len la gent i com es poden utilitzar.
Fins la setmana passada, la persecució de
l'independentisme es podia tractar, des de l'òptica alemanya, com una "història espanyola", com una d'aquestes
tragèdies peninsulars que el nord es mira des de la distància amb una barreja
d'astorament i de menyspreu. Ara, amb la
detenció de Puigdemont, Berlín té
mala peça al teler. Si no l'extradeix, posarà en qüestió la mateixa unitat d'Espanya. Si ho fa, reduirà
la malmesa mística europea a la mentalitat dels jutges de Madrid, alguns
dels quals són fills directes de la dictadura [franquista].
La sortida del Regne Unit pot costar més o menys diners,
però no amenaça els fonaments identitaris de la Unió ni els seus discursos
democràtics. Si resulta que Europa és un club d'estats, a imatge i semblança de
l'Espanya madrilenya, quins valors de fons protegiran el continent de Rússia,
la Xina o Turquia? Si la llei que preval entre
els pobles de la Unió és la llei
del més fort, com en altres temps, quina força i quina legitimitat tindrà Alemanya per defensar el seu xiringuito de la influència de
Putin, Erdogan o el president xinès?
Com deia el
Foreign Policy fa uns mesos, el
victimisme català no porta enlloc, però
tampoc no porta enlloc el legalisme
espanyol, ni la mística de supermercat que
Brussel·les ha donat a la democràcia europea. No és casualitat que, tot i
considerar-lo "un revolucionari trist, que ha fet un paper galdós",
l'influent columnista Jakob Augstein demanés
l'altre dia al Der Spiegel asil
polític per a Puigdemont. Tampoc no té res d'estrany ni de contradictori
que alhora afirmés que la seva detenció és una desgràcia "per a Espanya, per a Europa i per a Alemanya".
A finals de 2017 Augstein ja va dir que una de les
pitjors notícies de l'any havia estat assabentar-se de l'existència de
Catalunya.
Els imprevistos posen sempre de molt mal humor. De vegades, però, si els afrontes amb coratge, t'ensenyen coses sobre
el món que t'ajuden a encarar millor el futur. Amb una mica de
paciència fins i tot els trobes gust!
Enric Vila
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada