Benvolguts,
En Vicenç Villatoro
analitza el capteniment cívic dels Ciudadanos de Terrassa (per exemple)
i en treu conclusions molt sucoses: La societat
civil catalana (que és la veu del
poble català, autòcton i d’immigració que es va assimilant) ve del poble, ha
crescut de baix a dalt. En canvi Ciudadanos no té Societat Civil, només té
Societat política que si creix, creix de dalt a baix, i no és del poble,
i si cerca ha d’anar preguntant: Que hi ha ningú aquí? Cadascuna actuen en
funció de les seves arrels.
Hi ha un paràgraf
molt aclaridor:
Durant més de cent anys, el món del catalanisme ha teixit una trama densa
i arrelada d’entitats, de corals, d’ateneus, d’associacions de tota mena:
cíviques, culturals, esportives. Aquest teixit de societat civil és el que
ha permès al catalanisme sobreviure a l’hostilitat manifesta, des del món de la
política oficial i de les institucions, al llarg de dues dictadures militars
molt llargues en el segle XX. I li ha permès encara una altra cosa molt rellevant:
vertebrar socialment, sedimentar, oferir cohesió social, a les persones que
han vingut al llarg del segle des de fora de Catalunya. Aquesta societat civil,
quan la societat política anava en direccions totalment oposades, ha estat allò
que podríem anomenar un generador de llaços socials fonamentats en la
catalanitat. I des d’aquest teixit civil, el catalanisme ha saltat —quan hi
ha hagut democràcia— a l’expressió política institucional. De baix a dalt. Des de la societat civil a les institucions.
Contraposat amb el paràgraf que el segueix:
En els últims anys, ha aparegut a Catalunya un corrent —en part
espontani, en part induït, segur que afavorit des de l’Estat— de confrontació
amb aquesta catalanitat. Un nou unionisme que ha trobat la seva identitat en la
negació d’aquesta catalanitat (aquest és el mite de Tabarnia, la Catalunya que
ha deixat de ser-ho, de dir-se’n). Alguns ho anomenen un nou patriotisme
constitucional (espanyol). No crec que sigui ben bé això. Aquest corrent ha
tingut èxits electorals molt importants, però el seu medi natural no ha estat
el món civil, les entitats, els clubs esportius, les corals, els ateneus, els
esplais. El seu medi natural ha estat la política institucional, la
superestructura política. I el ciment que ho ha vertebrat no ha estat la
xarxa cívica des de baix, sinó el paraigua mediàtic que han ofert els mitjans
de comunicació estatals i el poder polític.
Una conclusió que
ja ha sortit sovint en aquest Bloc pot ser la síntesi de l’Alfons Duran-Pich:
És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques
que incloguin el comerç, les arts i els oficis, el capitalisme primitiu de
caràcter mercantil, la revolució industrial, l’acumulació de capital, la
creació i solidificació d’una burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les
associacions cíviques, etc. es poden permetre el luxe de tenir una “societat civil”.
Vegem l’article d’en Villatoro:
Partits que renyen
Per Vicenç Villatoro
Publicat el 19 de març de 2018
A Terrassa, la meva ciutat, hi ha una entitat
cívica, l’Arxiu Tobella, que edita des de fa molt temps el Llibre de l’Any, el recull de les
coses més rellevants que han passat a la ciutat.
L’Arxiu
Tobella és una Fundació que va néixer per preservar el patrimoni arquitectònic
i cultural de Terrassa, amb un formidable fons propi d’imatges històriques, i que fa una feinada des de sempre. El llibre sobre l’any 2017, que acaba de
sortir, du a la portada una fotografia del referèndum del primer d’octubre a
Terrassa, amb l’urna perseguida com a protagonista.
Doncs resulta que el grup municipal de Ciutadans
s’ha queixat públicament d’aquest llibre i d’aquesta portada. Han dit que el
que hauria de sortir-hi és la foto de les eleccions de desembre —convocades per
l’Estat i on Ciutadans va ser el partit
més votat, però molt per sota de la suma dels vots independentistes—
—
i que, com que hi surt la foto del primer d’octubre no assistiran a la
presentació, com a senyal de boicot
i de protesta.
El fet és insòlit
per moltes raons. És insòlit que un partit polític li digui a una entitat privada
quines portades són correctes i quines no ho són (i encara sort que no els han
dut a fiscalia!). En general, els partits polítics renyeixen
entre ells i renyen les institucions.
Els
seus debats es cenyeixen a allò que Gramsci anomenava la societat política en contraposició a la societat civil.
Però és molt estrany —i molt bèstia— que un
partit polític, i encara més un grup de l’Ajuntament, renyi una fundació
civil, per fer una cosa que és plenament de la seva competència. És tan òbvia l’acusació d’intervencionisme —que remet a la noció de totalitarisme— que els partits
polítics se solen abstenir de renyar el món civil, encara que en puguin tenir ganes. Que hagi passat això en el cas de Terrassa em sembla
enormement significatiu.
Durant més de cent anys, el món del catalanisme ha teixit
una trama densa i arrelada d’entitats, de
corals, d’ateneus, d’associacions de tota mena: cíviques, culturals,
esportives. Aquest teixit de societat civil és el
que ha permès al catalanisme sobreviure a
l’hostilitat manifesta, des del món de la política oficial i de les institucions,
al llarg de dues dictadures militars molt llargues en el segle XX. I li ha permès encara una altra cosa molt rellevant: vertebrar socialment, sedimentar, oferir cohesió social,
a les persones que han vingut al llarg del segle des de fora de Catalunya. Aquesta societat
civil, quan la
societat política anava en direccions
totalment oposades, ha estat allò que podríem anomenar un generador de llaços socials fonamentats en la catalanitat. I des d’aquest teixit civil, el
catalanisme ha saltat —quan hi ha hagut democràcia— a l’expressió política institucional. De baix a dalt. Des
de la societat civil a les institucions.
En els últims anys, ha aparegut a Catalunya un corrent
—en part espontani, en part induït, segur que afavorit des de l’Estat— de
confrontació amb aquesta catalanitat. Un nou unionisme que ha trobat la seva identitat en la negació d’aquesta catalanitat
(aquest és el mite de Tabarnia, la Catalunya
que ha deixat de ser-ho, de dir-se’n). Alguns ho anomenen un nou patriotisme constitucional
(espanyol). No crec que sigui ben bé
això. Aquest corrent ha tingut èxits electorals molt importants, però el seu medi natural no ha estat el món civil, les
entitats, els clubs esportius, les corals, els ateneus, els esplais. El seu medi natural ha estat la política institucional,
la superestructura política. I el ciment que ho ha vertebrat no ha estat la xarxa cívica des de
baix, sinó el paraigua mediàtic que han ofert els mitjans de comunicació
estatals i el poder polític.
Per això es produeix el fet insòlit de
Terrassa: un partit polític renya una entitat, perquè aquest nou unionisme
(que recicla les idees de l’unionisme de sempre) es mou estrictament en
l’ecosistema de la política institucional, de la societat política. Mentre que el seu adversari, el catalanisme, es mou com
el peix a l’aigua en el món vertebrat, teixit, dens, de la societat civil, de
les relacions cíviques i culturals, de les entitats.
El
que hauria estat natural és que una entitat unionista renyés una entitat sobiranista. No passa simplement perquè no hi són.
Perquè les que diuen que hi ha són carcasses buides. Perquè, si se’m permet la frivolitat, els Arxius Tobelles
seran sempre nostres. I aquest teixit és el que ha donat al catalanisme
capacitat de resistència en l’adversitat política i capacitat d’atracció
—lenta, però eficaç— per als vinguts de fora i de vertebració social de la
comunitat.
Això, a curt termini, potser no té gaires efectes
electorals. A mitjà i llarg termini, és decisiu. També políticament decisiu.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada