Cal acabar amb aquest trist
espectacle de la investidura
La investidura
del qui hauria de ser el president de la comunitat autònoma de Catalunya s’està enverinant més a cada
dia que passa. Amb el resultat de les eleccions del 21 de desembre a la
mà tot semblava clar i més o menys senzill. S’havia ratificat el resultat
del primer d’octubre i la proclamació de la república. S’havia derrotat
el 155. Els ciutadans havien
sabut resistir la pressió de l’estat i havien decidit que el govern
apartat il·legitimament havia de retornar al poder. I havia quedat clar
que el president Puigdemont havia de tornar a ser el president. Era
evident també que els tres partits independentistes s’havien de posar
d’acord per tirar endavant.
El
vint-i-un de desembre els ciutadans, a les urnes, vàrem fer la feina que
havíem de fer. Com la havíem fet el primer d’octubre en el referèndum. Ara
era qüestió de que els polítics feren la seua part de la feina. Però la
realitat és que han passat ja dos mesos llargs d’aquell dia i no només no
hi ha govern sinó que hi ha el més gran dels desconcerts. El 30 de gener
la investidura de Puigdemont era preparada i acordada pels tres partits,
amb un programa que incloïa l’inici del procés constituent i l’inici de
la institucionalització de la república des de Brussel·les: un escenari
de lluita i de confrontació. El president del parlament, però, va decidir aturar
aquella investidura i des d’aleshores hem anat de mal en pitjor.
A hores d’ara
sembla ja clar del tot que ERC no vol investir el president Puigdemont. I
com que sense ERC no hi ha investidura possible Puigdemont ha cedit,
entenent que sense JxCat tampoc no hi ha investidura possible, proposant
investir Jordi Sànchez. ERC tampoc no va estar d’acord amb això en un
primer moment però després ho va acceptar, abans, però, que la CUP digués
que no, perquè no vol tornar a l’autonomia, i tornés a fer impossible
l’acord. Perquè és un acord que sense la CUP tampoc no es pot fer.
La reacció de
molta gent a aquest enorme embolic ha estat de desil·lusió i cansament.
Ho entenc completament i ho compartisc. Alguna gent ha reaccionat parlant
obertament de traïdors i coses semblants. Jo això no ho puc ni ho vull
compartir, em sembla una bajanada perillosa. Hi ha, finalment, qui ha
invocat de manera abstracta la necessitat d’una unitat desitjada per
tothom que ja es veu que no existeix i que ningú, per ell sol, pot
imposar.
Crec que ens
perdem, però, en els noms. I que la batalla per la presidència no hauria
d’amagar la qüestió de fons. La CUP ahir crec haver entès que no
rebutjava Jordi Sànchez pel seu nom o la seua trajectòria sinó perquè el
programa de la seua investidura i del govern que se’n formaria és un
programa que accepta el 155 i
limita el seu espai mental al marc autonòmic espanyol.
Si Espanya
el que no vol de cap de les maneres és que Puigdemont siga president
acceptar que Puigdemont no pot ser investit al final és acceptar que qui
mana és Espanya i no el poble que ha votat. I això és el que la CUP no vol de cap de les maneres. I,
sincerament, no crec que ningú puga trobar estrany o incoherent que siga
així. La qüestió és, però, i aleshores què cal fer o què es pot fer?
A mi em
sembla que la decisió de la CUP d’ahir hauria de permetre als tres
partits independentistes tornar al minut anterior al moment en que el
president Torrent va frenar la investidura del president Puigdemont. Allà
hi havia l’acord, fet i tancat, que després no hi ha hagut manera
d’aconseguir per cap altra via ni amb cap altra combinació. Si els
partits estaven d’acord i el president del parlament ho va frenar potser
l’única solució ara mateix passa per que ell accepte l’acord inicial.
I si no és així
haurem d’assumir que hi ha la possibilitat que un acord entre els tres
grups siga impossible i, per tant, haurem d’anar pensant en unes noves
eleccions. Cosa que no necessàriament ha de ser dolenta. Perquè un dels problemes, el gran problema de fet,
de la democràcia representativa és que els partits un cop tenen els vots
al sarró fan amb ells el que volen, sense que els votants tinguen dret a
rectificar. I tinc la intuïció que el
vot avui seria molt diferent del que va haver-hi al setembre.
Tot el que ha
passat des de l’octubre és d’una tal intensitat emocional i política que
és lògic que coste molt de digerir intel·lectualment i emocionalment però crec
que ha arribat l'hora d'aturar aquest lamentable espectacle de la
investidura. Tornant a l'orígen, que
és la decisió de la gent.
Des del primer
d’octubre han passat moltes coses i hem vist als diversos polítics tenir
moltes reaccions. Però és que des del passat vint-i-un de desembre també
hem vist als diversos polítics tenir moltes reaccions, algunes d'elles
francament sorprenents. I ja que, com és ben evident, no s’han complert
les coses que es van dir en campanya electoral segurament el recurs a una
nova votació aclariria molt el panorama i seria d'un gran ajut per encara
la nova fase política. Amb una
altra configuració del bloc independentista la solució a l’atzucac actual
segurament es trobaria molt més fàcil. I en qualsevol cas estic segur que
a través d'unes noves eleccions s’aclariria molt el gran debat de fons
que s’emmascara rere la negociació: si cal tirar pel dret per fer la
república o si cal intentar construir el que es puga des del règim
autonòmic, acceptant per tant les regles imposades pel cop d’estat. Un
debat que a l’hora de votar el 21 de desembre ningú no va posar sobre la
taula però que al final és més important i decisiu que no pas els noms
dels presidents o el mateix procés d’investidura.
Dos apunts
finals.
1) Passe el que
passe crec que no hauria d’afectar ja a la creació del Consell de la
República, un organisme cridat a ser més rellevant en termes polítics que
la Generalitat mateix.
2) Diumenge en
la manifestació convocada per l’ANC tenim tots una oportunitat ben clara
de dir als tres partits què és el que pensem i el que volem.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada