Benvolguts,
No sé si heu llegit i opinat sobre l’article d’en Jordi Galves del 17/11/2017,
de títol Cornellà no és com Catalunya!
Aquest
article ha dut un terratrèmol a les xarxes socials, des que va ser
publicat. Ho explica amb detall aquest apunt a La
Veu de Catalunya.
Us remarco alguns dels paràgrafs de l’article d'en Jordi Galves:
·
És mentida podrida quan la ciutadana Inés Arrimadas diu que Cornellà és
una terra plural i diversa com Catalunya. Com Catalunya, no, excel·lència.
·
Arrimadas
només està afalagant els seus electors en campanya electoral, llepant el
personal com la gata amb els gatons. Va dient
gatades.
·
El que vol dir donya Inés, picant l’ullet, el que diu sense dir la
interessada xeresana que busca vots, és que Cornellà forma part de la Catalunya espanyola,
d’una terra fortament castellanitzada, colonitzada, assimilada, en bona part, a
l’Espanya i olé, on els catalanoparlants vius són minoritaris i de vegades
invisibles, remots, una terra on la immensa majoria són immigrants o fills
d’immigrants i viuen exclusivament, aïlladament, en espanyol.
·
Una terra de nacionalisme espanyol
molt marcat, d’espanyolisme.
·
Una terra on només hi ha un
col·lectiu que es creu superior als altres col·lectius i que ha decidit no integrar-se a Catalunya. On viuen individus, plurals i diversos, que et diuen amb
gran satisfacció que ja porten vivint aquí quaranta, cinquanta anys i no
entenen ni una paraula de català.
·
Un
col·lectiu que per reivindicar Espanya avui reivindiquen el seu dret a la ignorància, a no saber el
català, una llengua que veuen només com una nosa i que per això combaten,
atacant la immersió lingüística.
·
Salvant algunes, potser nombroses, excepcions,
el col·lectiu castellanoparlant és
l’únic col·lectiu immigrant que té l’arrogància de viure a Cornellà com vivia
Chiquito de la Calzada a Tòquio, pràcticament com si no s’hagués
mogut de casa, de la casa dels orígens d’Espanya i olé, una terra mítica que no
es pot deixar de venerar com en una religió estranya.
·
Cornellà no té gaire de plural ni de diversa.
Hi ha una frase en l’article que explica que hi ha un
col·lectiu a Cornellà que ataca la
immersió lingüística. I llavors cal preguntar-se perquè en el “cinturó roig, cantó Llobregat”, s’ataca
la immersió
linguística i en el “cinturó roig cantó Besòs” es fa tot el
contrari? La meva explicació és evident:
El
cantó Llobregat ha estat i és un feu del PSC, i els seus capitostos del PSC s’han
perpetuat en el territori només pel seu propi interès. I encara hi són!
En
canvi en el cantó Besòs el feu era del PSUC, que mirava pels interessos dels
habitants i no pels seus. I
ja no hi són!
I no hi són perquè ja van deixar la terra sembrada i ben sembrada!
Per acabar, hi ha una altra frase que diu:
S’afirmen destruint els que tenen colonitzats”.
Que em recorda molt la frase de l’Anibal Malvar:
Un feixista no es realitza fins
que no crema un llibre, talla un arbre i mata un nen.
Vegem l'article d'en Jordi Galves:
Demano perdó
Jordi Galves
Ja que Marta Sánchez,
en la seva personal versió de l’himne d’Espanya, proclama que “no pido perdón”, jo faré el contrari. Intueixo que
discrepar-hi pot ser saludable. A més a més, demanar perdó no costa gens, fins i tot ho
fan reis i papes. Demano perdó per haver irritat algunes persones
durant el recent cas Galves. I, en especial, demano perdó a totes aquelles
persones, totes excel·lents persones benpensants i ben educades que, tot i ser
partidàries de la llibertat d’expressió i de la premsa,
van sentir-se obligades a fer-me costat
públicament però a contracor. Demano
perdó. Són persones admirables que, després de defensar el dret a la lliure opinió, tenien sempre la imperiosa necessitat d’afegir i de
subratllar i de remarcar que “no comparteixo el contingut de l’article de Jordi
Galves”. Llibertat d’expressió sí, per
descomptat, però no als arguments de
l’article "Cornellà
no és com Catalunya". Que
quedi ben clar. I és que, naturalment, el que jo deia al meu article era tot
mentida, oi? Mai
no hi ha hagut, ni existeix avui cap mena de
menyspreu, ni
de persecució,
ni de ridiculització de la cultura catalana ni dels catalanoparlants o
castellanoparlants partidaris de la llengua i de la cultura catalanes. Mai. A tot estirar el
que hi ha, això sí, són alguns malvats
independentistes adoctrinats que cometen delictes d’odi contra Espanya, els espanyols i les forces
i cossos de seguretat de l’Estat.
Els únics que trenquen la convivència a la nostra estimada
Catalunya són els sobiranistes, per això els jutjats només persegueixen els
seus delictes d’odi.
Des de l’altra banda,
des de l’espanyolisme,
no hi ha mai cap animadversió contra els catalans, ni supremacisme, ni una voluntat
clara d’extermini actiu i passiu de la llengua i cultura catalanes. De fet, ens estimen molt, amb bogeria, ara ho veig
claríssim després d’haver passat pel jutjat de Cornellà. Demano perdó per haver parlat de la meva pròpia
experiència, que no val res perquè és l’experiència d’un independentista.
Per haver cregut a la senyora Dolors que en un missatge em deia que “abans vivia al
costat de Cornellà i tenia amics d’allà. Molta gent no sap parlar el català, ni
l’entenen ni ganes perquè et mira amb fàstic i més d’un d’allà m’ha dit
catalanufa o s’ha rigut de la meva llengua”.
O al senyor X quan em deia que “als espanyols a Catalunya (que no catalans) la veritat no
els interessa. Es creuen el centre del món. S’afirmen
destruint els que tenen colonitzats”. El missatge del senyor Òscar tampoc no
era correcte quan deia que “el català ha estat dissolt en moltes zones de
l’àrea metropolitana, incloent els vallesos”. O el senyor X2 que afirmava que “como habitante del Baix Llobregat doy fe de
que lo que dice el artículo es rigurosamente cierto y no solo en Cornellà”.
O la senyora X3 quan sostenia que: “Yo
también me he topado con esta aversión a todo lo catalán, dotada casi siempre
de una violencia emocional desquiciada y en algunos casos violencia física”.
O les paraules del senyor Manel: “Lo
que es segregacionista es ver que personas del resto de España que llevan en
Catalunya 40 o 50 años sean incapaces de pronunciar una triste palabra en
catalán, mientras que personas de otros continentes se esfuerzan en hacerlo y
lo consiguen”. Tampoc hauria d’haver fet cas a una persona tan imprudent
com el senyor X4 quan deia que: “L’oprimit sempre és el problema”. Ni hauria
d’haver acceptat el criteri del poeta Francesc Parcerisas quan em deia que: “en
Galves estava carregat de raó (i de raons)”.
Em vaig equivocar i
demano perdó. Em vaig equivocar perquè no hi ha res més ofensiu que dir a algú
la veritat quan no la vol veure, que l’estan maltractant i que, de fet, està
col·laborant activament o passiva en aquest maltractament. Estàs atacant la
seva autoestima i la seva dignitat. L’autoodi dels catalans és molt profund i
seriós, el nostre mal no vol soroll. No es pot dir de cap de les maneres que a
Catalunya passin totes aquestes coses terribles, que el català i la cultura
catalana estiguin bandejats amb la col·laboració tàcita de molts
catalanoparlants. És exactament el mateix error que vaig cometre fa anys —torno
a demanar perdó pel meu atreviment— en companyia del meu amic, el professor
Stefano Maria Cingolani, quan, prop del mercat de Sant Antoni de Barcelona, vam
pretendre ajudar una noia que estava essent maltractada per un home enmig del
carrer. “No os metáis en esto”,
ens etzibà la dona amb rancúnia. La llibertat té aquestes coses. Mentre hi ha
dones que denuncien la violència masclista hi ha d’altres que, potser
lliurement, consideren que “mi marido me pega lo normal”.
Les persones que pensen que el meu article era equivocat tenen tota la raó. A
Cornellà i a tot l’extraradi de Barcelona no hi ha cap problema amb el català
perquè viuen en un lloc cosmopolita, una terra plural i diversa, com deia Inés
Arrimadas en campanya electoral. És un lloc meravellós. A l’extraradi de París,
de Londres, de Nova York, com dibuixa Tom Wolfe a La foguera de les vanitats potser sí que hi prolifera la llei del més fort,
la violència en totes les seves formes, la ultradreta, el sexisme, el
ressentiment de l’immigrant que no vol deixar-ho mai de ser. Però l’extraradi
de Barcelona és diferent. A l’extraradi de Barcelona tot són flors i violes i
la gent, tota, és estupenda i admirable, ben educada i democràtica. Aquí tothom
està a favor del català. Vivim a la millor ciutat del món, com afirma una
coneguda publicitat turística, o no se n’havien adonat?
Joan A. Foeès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada