dilluns, 19 de març de 2018

18/03/2018. Víctor Alexandre. No és un delicte d’odi, l’acció del jutge Llarena? "Poques actituds són tan gràfiques com el silenci davant les agressions a una col·lectivitat". Les barbaritats que està cometent l’Estat espanyol amb relació a Catalunya, amb una persecució histèrica i rabiosa de l’independentisme i amb un foment enfollit de la catalanofòbia, fins al punt de premiar la violència ferotge dels cossos policials contra la ciutadania, ha obert els ulls de moltíssima gent. El silenci, la indiferència o la crítica només a cau d’orella són les actituds còmplices que un Estat absolutista necessita per poder reeixir en el seu propòsit d’estigmatitzar, apallissar, empresonar i esclafar un poble insubmís.


Benvolguts,

L’autor defineix l’assetjament als líders catalans amb els següents motius:

·         Persecució política;
·         destrucció de la imatge pública o inhabilitació d’un adversari polític;
·         combinació d’accions que semblen legals amb una gran cobertura mediàtica que exerceix pressió sobre l’adversari i el seu entorn, formulant acusacions sense proves, de manera que perdi suport i que no disposi de capacitat de reacció.’

I l’article sobre el Lawfare usa els altres següents motius:

·         ‘guerra judicial’,
·         un concepte d’origen nord-americà que es refereix a l’ús de la llei com a arma política.
·         És una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir:
o   forçar-la,
o   tergiversar-la
o   o àdhuc incomplir-la.
·         ‘Qui ha fet que avui ERC i JxCat no tinguin líders perquè estan escapçats? Mariano Rajoy i el PP’, es vantava la vice-presidenta espanyola, Soraya SS. Una operació d’estat amb un mateix propòsit:
o   la inhabilitació de l’adversari polític,
o   la persecució judicial de l’enemic,
o   i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident de lawfare, de guerra judicial…

No hi trobeu una certa semblança en els dos conjunts de motius?

Vegem l’article del Víctor Alexandre:


No és un delicte d’odi, l’acció del jutge Llarena?
"Poques actituds són tan gràfiques com el silenci davant les agressions a una col·lectivitat"
 

18/03/2018

Les barbaritats que està cometent l’Estat espanyol amb relació a Catalunya, amb una persecució histèrica i rabiosa de l’independentisme i amb un foment enfollit de la catalanofòbia, fins al punt de premiar la violència ferotge dels cossos policials contra la ciutadania, ha obert els ulls de moltíssima gent.

Ha obert els ulls d’aquells catalans que anaven amb el lliri a la mà, pensant-se que un Estat com l’espanyol, sense cultura democràtica, podia adquirir-la tot d’una amb la mort de Franco, talment com si el sentit democràtic de la vida fos quelcom que hom pot comprar en un supermercat o en una benzinera, i ha obert també els ulls de persones de tots els racons del planeta, que han observat astorats la indiferència amb què la Unió Europea accepta que un dels seus membres actuï com un règim dictatorial que viola impunement els drets humans. Poques actituds són tan gràfiques com el silenci davant les agressions a una col·lectivitat.

El silenci, la indiferència o la crítica només a cau d’orella són les actituds còmplices que un Estat absolutista necessita per poder reeixir en el seu propòsit d’estigmatitzar, apallissar, empresonar i esclafar un poble insubmís. I també cal que hi hagi individus prou cínics que, des de llocs estratègics i sense cap càrrec de consciència, es prestin a fer-li el joc tot envernissant de legalitat el que no és res més que una violenta vulneració de drets fonamentals.

Com és sabut, l’Estat espanyol no compleix els estàndards mínims en matèria d’independència judicial pel que fa als alts càrrecs de la judicatura –Tribunal Superior de Justícia, Audiència Nacional, Tribunal Suprem– i els magistrats són designats a dit pel Consell General del Poder Judicial, que és el cortijo del PP i del PSOE i una prolongació de la llotja del Bernabéu i de la Plaza de las Ventas de Madrid. I en aquesta teranyina ‘atada y bien atada, hi trobem Pablo Llarena, un jutge que actua com a braç executor del govern espanyol, fins a l’extrem que són Mariano Rajoy i els seus ministres els qui ens anuncien quines seran les resolucions que prendrà el primer. És la praxi dels règims autoritaris: satanitzar la dissidència, inhabilitar polítics desafectes i invalidar les eleccions mentre el resultat que en surti no sigui favorable als interessos del supremacisme. I mentrestant, s’obren milers de causes contra persones innocents, se n’empresonen indefinidament i sense judici previ les més simbòliques, se les conceptua com a terroristes i se’ls vaticinen sentències que poden comportar trenta anys de presó.

En un Estat com l’espanyol, on no existeix la separació de poders, és obvi que tota la responsabilitat de la violació de drets humans no pot recaure en el jutge Pablo Llarena. Al capdavall, cap individu, tingui el càrrec que tingui, no pot violar tot sol principis democràtics universals sense gaudir del suport d’un Estat que el protegeixi en tots els sentits. Però, en qualitat de braç jurídic dels interessos polítics de l’Estat i com a autor de decisions que violen els drets humans, el jutge Llarena ha de respondre a títol individual. Entre altres coses, perquè tot aquest enfilall de barbaritats porten la seva signatura.

La criminalització de la llibertat de Catalunya, del moviment independentista, del dret a decidir dels catalans i del seu vot expressat a les urnes, es sintetitza en una sola paraula: odi. Odi al qui pensa diferent, odi al qui no se sotmet a la uniformització, odi al qui no vol ser espanyol, odi al qui no s’agenolla davant la bandera espanyola, odi al qui no abraça el primer manament del Règim Inquisitorial Espanyol, que és la Sagrada Unidad de España, odi, en definitiva, a la voluntat cívica, pacífica i democràtica d’un poble de ser el que vulgui ser. I quan aquest odi deixa de ser un sentiment íntim i personal i passa a manifestar-se per mitjà d’accions judicials que tenen la clara intenció de destruir per sempre més la vida pública, professional i familiar d’un munt de persones innocents estem davant d’un individu i d’un Estat d’ultradreta i sense escrúpols que han de ser portats davant d’un tribunal penal internacional sota l’acusació de delicte d’odi.

És el jutge Llarena, no pas Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, qui hauria de ser sotmès a les mateixes vexacions a què ell sotmet les seves víctimes. És ell qui hauria de ser obligat a dormir vestit a causa del fred que fa en aquelles cel·les i a patir la humiliació repugnant que suposa haver de fer les necessitats sense la més mínima intimitat davant d’una altra persona. Cap poder totalitari pot reeixir sense individus d’aquesta naturalesa.

Víctor Alexandre

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada