Benvolguts,
L’autor defineix
l’assetjament als líders catalans amb els següents motius:
·
Persecució
política;
·
destrucció
de la imatge pública o inhabilitació d’un adversari polític;
·
combinació
d’accions que semblen legals amb una gran cobertura mediàtica que exerceix
pressió sobre l’adversari i el seu entorn, formulant acusacions sense proves,
de manera que perdi suport i que no disposi de capacitat de reacció.’
I l’article
sobre el Lawfare
usa els altres següents motius:
·
‘guerra judicial’,
·
un concepte d’origen nord-americà que
es refereix a l’ús de la llei com a arma política.
·
És una forma de guerra desigual,
perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui
dir:
o forçar-la,
o tergiversar-la
o o àdhuc incomplir-la.
·
‘Qui ha fet que avui ERC i JxCat no
tinguin líders perquè estan escapçats? Mariano Rajoy i el PP’, es vantava la
vice-presidenta espanyola, Soraya SS. Una operació d’estat amb un mateix
propòsit:
o la inhabilitació de l’adversari polític,
o la persecució judicial de l’enemic,
o i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets
fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el
cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident
de lawfare, de guerra judicial…
No
hi trobeu una certa semblança en els dos conjunts de motius?
Vegem l’article del Víctor
Alexandre:
No és un delicte d’odi, l’acció del
jutge Llarena?
"Poques actituds són tan gràfiques com el silenci davant les
agressions a una col·lectivitat"
per Víctor Alexandre
18/03/2018
Les
barbaritats que està cometent l’Estat espanyol amb relació a
Catalunya, amb una persecució histèrica i rabiosa de l’independentisme i
amb un foment enfollit de la catalanofòbia, fins al punt de premiar la
violència ferotge dels cossos policials contra la ciutadania, ha obert els ulls
de moltíssima gent.
Ha obert els ulls d’aquells catalans que anaven amb el
lliri a la mà, pensant-se que un Estat com l’espanyol, sense cultura
democràtica, podia adquirir-la tot d’una amb la mort de Franco, talment
com si el sentit democràtic de la vida fos quelcom que hom pot comprar en un
supermercat o en una benzinera, i ha obert també
els ulls de persones de tots els racons del planeta, que han observat astorats la indiferència amb què la Unió
Europea accepta que un dels seus membres actuï com un règim dictatorial que
viola impunement els drets humans. Poques
actituds són tan gràfiques com el silenci davant les agressions a una
col·lectivitat.
El silenci, la indiferència o la crítica només a cau
d’orella són les actituds còmplices que un Estat absolutista necessita per poder reeixir en el seu propòsit d’estigmatitzar, apallissar, empresonar
i esclafar un poble insubmís. I també
cal que hi hagi individus prou cínics que, des de llocs estratègics i sense cap
càrrec de consciència, es prestin a fer-li
el joc tot envernissant de legalitat el que no és res més que una violenta
vulneració de drets fonamentals.
Com és sabut, l’Estat espanyol no compleix els estàndards
mínims en matèria d’independència judicial pel que fa als alts càrrecs de la
judicatura –Tribunal Superior de
Justícia, Audiència Nacional, Tribunal Suprem– i els magistrats són designats a dit pel Consell
General del Poder Judicial, que és el cortijo del PP i del PSOE i una prolongació de la llotja
del Bernabéu i de la Plaza de las Ventas de Madrid. I en aquesta teranyina ‘atada
y bien atada’, hi trobem Pablo Llarena, un
jutge que actua com a braç executor del govern espanyol, fins a l’extrem que
són Mariano Rajoy i els seus ministres els qui ens anuncien quines seran les
resolucions que prendrà el primer. És
la praxi dels règims autoritaris: satanitzar la
dissidència, inhabilitar polítics desafectes i invalidar les eleccions mentre
el resultat que en surti no sigui favorable als interessos del supremacisme. I
mentrestant, s’obren milers de causes contra persones innocents, se
n’empresonen indefinidament i sense judici previ les més simbòliques, se les
conceptua com a terroristes i se’ls vaticinen sentències que poden comportar
trenta anys de presó.
En un Estat com l’espanyol, on no existeix la separació
de poders, és obvi que tota la responsabilitat de la
violació de drets humans no pot recaure en el jutge Pablo Llarena. Al capdavall, cap individu, tingui el càrrec que tingui,
no pot violar tot sol principis democràtics universals sense gaudir del suport
d’un Estat que el protegeixi en tots els sentits. Però, en qualitat de braç
jurídic dels interessos polítics de l’Estat i com a autor de decisions que
violen els drets humans, el jutge Llarena ha de respondre a títol individual.
Entre altres coses, perquè tot aquest enfilall de barbaritats porten la
seva signatura.
La criminalització
de la llibertat de Catalunya, del moviment independentista, del dret a decidir
dels catalans i del seu vot expressat a les urnes, es
sintetitza en una sola paraula: odi. Odi al qui pensa diferent, odi al qui no
se sotmet a la uniformització, odi al qui no vol ser espanyol, odi al qui no
s’agenolla davant la bandera espanyola, odi al qui no abraça el primer manament
del Règim Inquisitorial Espanyol, que és la Sagrada Unidad de España, odi, en
definitiva, a la voluntat cívica, pacífica i democràtica d’un poble de ser el
que vulgui ser. I quan aquest odi deixa de ser un sentiment íntim i personal i
passa a manifestar-se per mitjà d’accions judicials que tenen la clara intenció
de destruir per sempre més la vida pública, professional i familiar d’un munt
de persones innocents estem davant d’un individu i d’un Estat d’ultradreta i
sense escrúpols que han de ser portats davant d’un tribunal penal internacional
sota l’acusació de delicte d’odi.
És el jutge
Llarena, no pas Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart,
qui hauria de ser sotmès a les mateixes vexacions a què ell sotmet les
seves víctimes. És ell qui hauria de ser obligat a dormir
vestit a causa del fred que fa en aquelles cel·les i a patir la humiliació
repugnant que suposa haver de fer les necessitats sense la més mínima intimitat
davant d’una altra persona. Cap poder totalitari pot reeixir sense individus
d’aquesta naturalesa.
Víctor Alexandre
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada