El plà de treball de l’Unionisme-Espanyolisme-Franquisme,
el Full de Ruta vaja, el tenen molt
estudiat i provat. En aquesta situació de Lawfare
(guerra judicial) no podem caure en l’engany de dir que tot és una casualitat.
I l’article d’en Partal ho confirma. Aquest migdia pel Passeig de Sant Joan-Rosselló a la meva dona se li ha abraonat un
paio brut, mal girbat i mal parlat que referint-se a la seva bufanda groga li ha
dit “Donde vas con esta bufanda...loro, más que loro...”.
Hem de recular 40 anys per recordar l’atac continuat i
sistemàtic dels fatxes del PPSOE al País Valencià. I ara apareix aquesta agressivitat i menyspreu de les institucions a Catalunya.
I no és una casualitat!
Vegem
l’article d’en Partal i observem els passos sistemàtics que el seu Full de Ruta
mostra. Pur
Lawfare:
Karl ‘rebentaplenaris’: la violència
blavera es clona al Principat
Estenen les agressions i intimidacions personals i l’atac irrespectuós a
les autoritats polítiques com una forma de combat polític
Per: Vicent Partal
Un empresari alemany
s’alça enmig d’un dinar del Cercle
d’Empresaris i diu al president del
Parlament de Catalunya, que hi fa
una conferència, que el voldria veure a la presó.
Amb
gest irritat i llenguatge matusser, diu que el voldria veure tancat a ell i a
tots els independentistes. Perd totes les
formes i menysté el paper institucional de la segona autoritat del país. Un
altre dels assistents es queixa que el president Torrent duga el llaç groc, amb
la peregrina afirmació que com que és president del parlament no hauria
d’expressar opinions polítiques —ahir mateix Rajoy duia un llaç feminista i
ningú no se’n va queixar, si no fou per a posar en relleu el cinisme que
significava. Les dues
intervencions han catapultat els seus autors, sobretot l’empresari alemany, a
la categoria d’herois davant la premsa unionista. Mentre el silenci més espès
tapava la intervenció –institucionalment més important– del president de
l’associació, que criticà, en el mateix acte i en el mateix lloc, el rei
d’Espanya per la seua actitud envers Catalunya.
L’afer arriba en un
moment en què ja s’acumulen massa proves que alguna cosa profunda volen que
canvie al Principat. El president del parlament, Roger Torrent, ja va viure fa
dies una situació insòlita, quan una part del poder judicial català va abandonar ostensiblement la sala on ell pronunciava un discurs, en un acte
al Col·legi d’Advocats de Barcelona, quan digué que hi havia presos polítics.
I
són nombrosos els casos d’insults al carrer a persones que porten el llaç groc
o d’agressions a les cases que despleguen una estelada al balcó.
La violència
verbal contra les persones i el menysteniment públic de les autoritats
democràtiques eren dues actituds pràcticament inexistents al Principat fins
ara. Però durant dècades han estat la base de la violència política al País
Valencià, allò que es va anomenar ‘blaverisme’.
Al principi de la
transició, el poder polític franquista va quedar impressionat per l’abast de la
manifestació del 9 d’octubre de 1977 a València.
Aquell dia, d’una manera
inesperada, centenars de milers de valencians van eixir al carrer per reclamar
més autonomia i reafirmar-se com a país. Una mar de quadribarrades va omplir la
ciutat de València en una manifestació que va sorprendre tothom.
Als ajuntaments i a
les diputacions, encara manaven els franquistes i va ser des d’aquestes
institucions, sobretot des de l’Ajuntament de València, que es va impulsar el
blaverisme. Es tractava d’identificar el clam per l’autonomia amb el
catalanisme ‘separatista’, qualificar-lo de ‘antivalencià’ i ‘antiespanyol’ i,
per impedir-ne el creixement, apel·lar a la reacció violenta d’una part de la
societat valenciana. El missatge enviat des de les institucions va ser que es
podia pegar, insultar, amenaçar i agredir els polítics democràtics, que no
havien de ser respectats. El poder assegurava als agressors que no els passaria
res perquè la policia els feia costat i els jutges no investigarien mai cap
acció. I al mateix temps es desfermaven els instints més baixos del sector
menys il·lustrat de la societat valenciana.
A partir d’aquell
moment, la violència es va imposar al carrer. A càrrec de grupuscles anònims i
amb la complicitat escandalosa de la policia i el govern espanyol. Es van
cremar les banderes de la casa de la ciutat, es van agredir públicament i
davant testimonis batlles o regidors, els insults al carrer contra la gent que
duia algun símbol valencianista esdevingueren quotidians
i es van arribar a fer
esclatar bombes a les cases de persones destacades, com ara Joan Fuster.
La
policia no ho va investigar mai i els jutges no ho van perseguir mai.
De mica
en mica, els nacionalistes valencians es van anar refugiant en el silenci i van
retirar les banderes dels balcons o es van acostumar a passejar sense símbols
visibles. El terror blaver es va imposar durant dècades, pràcticament fins ara.
És cert que no ha servit per a derrotar un país que ha renascut del malson
després de dècades de govern del PP i ho ha fet, precisament, en clau
nacionalista. Però, entremig, el País Valencià ha perdut molt de temps i moltes
energies. I molta gent que no ha vist mai fer-se realitat allò que apuntava la
gran manifestació del 1977.
De Paquita, la
rebentaplenaris, a Karl, l’empresari alemany
Un personatge representa a la perfecció aquell moment i aquell estil de fer. Li deien ‘Paquita la rebentaplenaris’ i era una dona que anava als plenaris de les institucions democràtiques a insultar els polítics amb una gran virulència i agressivitat. D’ací ve el nom. Paquita, de qui no se sabé mai el cognom, era una sense-sostre analfabeta nascuda a Toledo que, manipulada i utilitzada convenientment per la dreta valenciana, va aconseguir un èxit mediàtic impressionant. Se saben molt poques coses de la seua vida, però sí que se sap que va aconseguir un pis gràcies a Unió Valenciana, el difunt partit polític que es va aprofitar durant anys de la violència política anticatalanista.
Un personatge representa a la perfecció aquell moment i aquell estil de fer. Li deien ‘Paquita la rebentaplenaris’ i era una dona que anava als plenaris de les institucions democràtiques a insultar els polítics amb una gran virulència i agressivitat. D’ací ve el nom. Paquita, de qui no se sabé mai el cognom, era una sense-sostre analfabeta nascuda a Toledo que, manipulada i utilitzada convenientment per la dreta valenciana, va aconseguir un èxit mediàtic impressionant. Se saben molt poques coses de la seua vida, però sí que se sap que va aconseguir un pis gràcies a Unió Valenciana, el difunt partit polític que es va aprofitar durant anys de la violència política anticatalanista.
‘Paquita la Rebentaplenaris’, en un ple de l’Ajuntament de València
El paper de ‘Paquita
la Rebentaplenaris’ l’ha fet ara Karl Jacobi, un empresari alemany de segona
fila, vinculat políticament a la dreta espanyolista i que ha aconseguit el seu
minut de glòria gràcies a la seua intervenció mal educada. Durant dècades els
polítics catalans, a diferència dels del País Valencià, han gaudit del respecte
institucional. En algun moment eren escridassats per motius polítics en alguna
manifestació, però en els actes oficials ningú no se’ls adreçava de manera
desconsiderada. I si mai ho havia fet ningú, de seguida havia rebut el rebuig
de tots els assistents.
Karl Jacobi
Però els fets ja han passat i ara serà difícil d’evitar que
es repetesquen.
Perquè tot prové també
del tens final de la legislatura passada. El Parlament de Catalunya no havia vist mai espectacles com els que el bloc
unionista va organitzar unes quantes voltes, cridant al mig del ple i
menystenint el vot popular i les seues conseqüències. Les manifestacions espanyolistes violentes que varen
començar a proliferar a l’octubre tenien l’arrel en aquests fets i, sobretot, en el discurs del rei d’Espanya del dia 3, un
discurs en el qual va donar carta blanca a qualsevol reacció en defensa de la
unitat d’Espanya. Imatges com les
dels policies acomiadats al crit de ‘a por ellos’ o les manifestacions unionistes a Barcelona
encara van palesar més l’estratègia que se seguia. Per més que no
ens agrade, caldrà acostumar-se als mètodes i les maneres de fer blaveres
també al Principat.
La Barcelona del
2018 no és la València del 1977
Però cal tenir en compte que la Barcelona del 2018 no és la València del 1977. Ni la València del 2018 és la València del 1977, tampoc. Al començament de la transició política, el blaverisme va reeixir a imposar la seua violència política, entre més raons, perquè sociològicament el nacionalisme era principalment una cosa de joves radicalitzats que socialment xocaven molt. I perquè, tot i l’espontània reacció popular, hi havia un nivell organitzatiu mínim. Molt baix. Això contrasta amb la situació a Barcelona i al Principat, on precisament la gent gran és un baluard de l’independentisme, un moviment que té una gran capil·laritat organitzativa. Per això les agressions no han tingut el ressò previst, ni han atemorit gaire gent.
Però cal tenir en compte que la Barcelona del 2018 no és la València del 1977. Ni la València del 2018 és la València del 1977, tampoc. Al començament de la transició política, el blaverisme va reeixir a imposar la seua violència política, entre més raons, perquè sociològicament el nacionalisme era principalment una cosa de joves radicalitzats que socialment xocaven molt. I perquè, tot i l’espontània reacció popular, hi havia un nivell organitzatiu mínim. Molt baix. Això contrasta amb la situació a Barcelona i al Principat, on precisament la gent gran és un baluard de l’independentisme, un moviment que té una gran capil·laritat organitzativa. Per això les agressions no han tingut el ressò previst, ni han atemorit gaire gent.
Tanmateix, cal ser
conscients de l’efecte que pretenen aquests episodis de microviolència
concreta. A València el 1977 la violència blavera va aconseguir apartar del
carrer la simbologia nacionalista i que la gent ho pensàs dues voltes abans
d’eixir de casa. Fins i tot durant anys, atacant cotxes amb matrícula del
Principat o amb el famós incident del tren que procedia de la final de la Copa
d’Europa de Sevilla, van aconseguir tallar el flux natural de relació entre
Barcelona i València, entrebancar-lo.
Per això és tan important resistir la
pressió. Per això lluir amb naturalitat el llaç groc és tan important. Per això
mantenir les estelades al balcó és tan important.
A València, de tota
manera, només van servir per a retardar la presa de consciència del país i fer
passar una època molt difícil a centenars de milers de persones. Però és
evident que, quan el govern del PP es va acabar i el govern de progrés va
prendre cos, el relleu fou el nacionalisme que la violència blavera volia
evitar. Que a la ciutat de València un batlle de Compromís substituís Rita
Barberà ho diu tot.
El paper dels
mitjans
En aquesta estratègia, el paper dels mitjans també és fonamental. Per una banda, els mitjans unionistes magnifiquen fins a extrems grotescs la més mínima mostra d’agressivitat contra el catalanisme, per tal de normalitzar aquest comportament i cridar més gent a emprar-lo.
Però en aquest error hi cauen massa
sovint també els mitjans catalanistes, que es comporten de la mateixa manera,
sense fer servir la lògica del periodisme. Per exemple, tothom ha vist les
imatges d’una sola persona insultant el president del parlament
però
pràcticament ningú no ha vist les imatges del president de l’associació a la
qual pertany aquesta persona demanant perdó pels fets o criticant la posició
del rei espanyol. I és molt més significatiu i representatiu el segon
personatge que no el primer.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada